Vaig dir que temptaria a la sort quan portés el teu nom y el va portar, entre murmuris, com dut pel vent a través de les fulles dels faigs d'algun bosc atordit per la pluja. Vaig dir que, aleshores, correria a cercar respostes al racó de la meva habitació on hi són totes tancades dins un bagul, sense pany ni...
Miro a través de l'abisme i creuo el forat de cuc de la memòria fins aquella fatídica tarda del 26 d'abril de 1987. Allí, adult en cos de nen, m'assec al terra del lavabo minúscul ple de roba i pots de sabó i començo el compte enrere, en veu baixa:
Veig moure's alhora totes les grues des del despatx en una estranya sincronia de la construcció i la desconstrucció, de cadència i decadència. En acabar-me la cigarreta fumada en un lloc prohibit, llanço la burilla pel precipici de dotze plantes, les que hauria d'haver baixar per fumar. La veig caure ballant amb l'escassa brisa que avui es passeja...
Pronuncia la pregunta mentre m'aturo davant Capvespre al mar (1879), portat a aquest museu de la ciutat des de vés a saber on. Mai m'han entusiasmat els impressionistes. Oh, sacrilegi! Són com els popes de la pintura. La qüestió és, malgrat tot, més enllà de la mescla de blaus i taronges del quadre, per què m'ho pregunta ara....
No hi ha una raó exacta ni clara per la que el senyor Sandemetrio (sexe masculí, aparença de 57 anys, redactor d'esqueles en un diari nacional, pare d'una família descomposta formada per una dona a que gairebé no veu i dos criatures: l'Alexandra, que no li parla, i el Pere, que li parla a crits i amb menyspreu; calb...
-No te'n vagis. Sempre te'n vas.
La pluja fina juga sobre la seva pell blanca, somorta, cendrosa. Amb els ulls tancats sent el vent que a aquesta alçada és més fred, fort i tallant. De fons les sirenes, els clàxons, la ciutat seguint la seva vida atrafegada i d'aparença ocupada. Imagina les gotes al seu voltant, encerclant-la en una mena de dansa, esquivant els braços estesos...
És curiós com dues persones que s'assemblen fins i tot en el detall més ínfim no tenen res a dir-se quan es troben en l'espai íntim del lavabo, mirant-se cara a cara i desapareixent en el moment en que els seus ulls deixen de connectar. I per ajuntar una escena amb l'altra fa un flashback i recorda que acaba de...
És una tarda assolellada de tardor. El vent aixeca les fulles que s'havien tombat a bronzejar-se sobre la gespa i les canvia de lloc. En un banc hi seu una noia d'edat indefinida. Porta un vestit una mica passat de moda. La seva esquena es manté recta, tirada cap endavant. La mirada que emana dels seus ulls castanys, que podrien...
