102

2021-04-29

Cent dos, cent u, cent...

Miro a través de l'abisme i creuo el forat de cuc de la memòria fins aquella fatídica tarda del 26 d'abril de 1987. Allí, adult en cos de nen, m'assec al terra del lavabo minúscul ple de roba i pots de sabó i començo el compte enrere, en veu baixa:

Noranta-nou, noranta-vuit, noranta-set...

S'obre la porta de l'entrada de la casa. La mare deixa la bossa de mà a la tauleta del rebedor i penja les claus del clauer en forma de centpeus. Va a l'habitació, es treu la jaqueta i, tot seguit, sento como camina fins a la cuina, obre la nevera i es serveix una copa de vi blanc.

Vuitanta-quatre, vuitanta-tres, vuitanta-dos...

Arriba la trucada de telèfon. La mare respon i es produeix un silenci llarg i tens que imagino com un ens viatjant entre les línies telefòniques a la velocitat del so o de la llum, igual que jo pel forat de cuc. L'univers s'ha doblegat, passat i present han creat un camp d'energia entre ells i jo hi he viatjat a través. Com el silenci pels cables. La conversa finalitza amb un «D'acord» de la mare. Penja. No es mou res durant uns instants, està a punt d'arribar el seu crit de ràbia.

Setanta-sis, setanta -cinc, setanta-quatre...

«Merda! Una altre cop no, Raúl, un altre cop no!» Crida la mare. Han tornat a expulsar-me de classe per pegar a un altre nen. L'imbècil del Xavier s'ho ha buscat. Escolto a la mare recollir la bossa de mà i després les claus. Abans de sortir de casa dubta entre si informar al pare o no. Decidirà que no, com tots els dies. Sé que el plec, la petita arruga en aquest llençol doblegat que és l'univers i que em permetrà canviar-ho tot, no és ara. Falta poc. Sona un cop de porta. No ha trucat al pare. Tampoc l'hauria trobat, està a punt d'arribar. Ha marxat enfadada.

Seixanta-vuit, seixanta-set, seixanta-sis...

Surto del lavabo, vaig a la cuina i busco i remeno entre els productes de neteja que no haurien de trobar-se a l'abast dels nens, però s'hi troben. Ajunto el que necessito, ho barrejo amb aigua -no tanta como l'última vegada ni tan poca com l'anterior- i, ara sí, li afegeixo quelcom per treure'n l'olor, ho tapo i a esperar.

Cinquanta-set, cinquanta-sis, cinquanta-cinc...

Ja està: comença la curiosa efervescència. És lenta, casi metòdica, como si fossin els dos productes químics per la neteja els que ho haguessin planejat i estiguessin gaudint-ne. Ho miro una estona, està funcionant. Avui sí, en aquest viatge sí. He modificat el compost, he trobat la fórmula ideal, les proporcions perfectes. Agafo la sucrera de la prestatgeria més alta del rebost, a la que he hagut d'arribar pujat a un tamboret que està un pèl coix i del que mai he caigut per algun miracle. Si amb la quantitat de cops que he provat això no m'han atrapat, no s'ha alterat el futur ni ha passa res, és que algú o alguna cosa vol que jo aconsegueixi portar el meu pla a bona fi. Al mesclar els productes amb el sucre, aquest els absorbeix d'una forma química curiosa: surten un parell de bombolles escumoses i tot torna a semblar normal. Tapo la sucrera.

Quaranta-cinc, quaranta-quatre, quaranta-tres...

Sento les claus de la porta. Aquest procés ha estat més llarg i per tant vaig pitjor de temps. Resulta graciós que em queixi de no tenir temps quan en sóc l'amo. Bé, això és exagerar, diguem que tinc alguna acció en l'empresa del temps i puc tornar a aquest instant sempre que ho desitgi. Torno la sucrera a lloc en silenci mentre sento al meu pare pixant al lavabo, aquell en el que fa escassos segons jo m'amagava. Quan tira de la cadena, m'oculto rere la porta de la cuina. Ho aconseguiré i no podré veure-ho. Sempre he volgut posar-hi remei sense èxit. Però un cop ho hagi fet, un cop el pla doni resultats, l'espai-temps s'alterarà de tal forma que ja no podré tornar mai. No obstant, si quelcom fallés hauria de tornar, raó per la qual no puc córrer el risc de que el pare em vegi. Si fallés avui, en el següent viatge el pare tindria un dejavú, sospitaria i tot a fregir espàrrecs, com ha estat a punt de passar cent vegades o més abans. Sí, són tants intents que ja no puc portar-ne el compte. He repetit aquesta escena, aquests cent dos segons relatius, en infinitat d'ocasions. Són segons diferents als segons reals; un fenomen curiós que no he entès cap de les vegades que he intentat explicar-m'ho, segons el qual el temps, quan se viatja cap enrere, és com un acordió i hi ha segons que duren minuts i alguns que duren centèsimes encara que els percebi com a segons reals. Però aquesta és l'última, donarà igual si em veu, mentre no sigui abans de prendre's el cafè.

Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit...

El pare entra a la cuina, es dóna un cop a la canella amb el sortint de la taula, maleeix i el dolor li fa tancar els ulls. Aprofito per sortir sense fer el més mínim soroll i torno al lavabo, ajusto la porta, no puc evitar-ho. Sé que és l'última i definitiva, no puc evitar-ho: miro per l'escletxa de la porta. El pare es calma. Sona el telèfon. És la mare.

Vint-i-cinc, vint-i-quatre, vint-i-tres...

«Aquest nen és imbècil! Ja veurà quan torneu, sabrà el que és bo. No, cony, clar que no estic tranquil. Per culpa seva tenim als de serveis socials al damunt i a la policia fent preguntes, collons! Que és culpa meva per perdre els estreps? Mira, Sònia, no em muntis un número i menys per telèf... Espera, des d'on truques? Com? El Raúl li ho ha explicat tot al director i a tu la única cosa que et va al cap és...? Seràs mal...! Me cago en tot, Sònia, què has fet?»

Sí, idiota. Li ho he explicat tot al director. Li he explicat les pallisses que em fots aquí a l'esquena i a la part interior de les cuixes per tal que no es vegin fàcilment. I la mare és la valenta, no tu, ella et truca des del despatx del director amb els serveis socials al davant. Ha fet el pas. Després ella no tindrà més remei que tornar a per les nostres coses i tu l'estaràs esperant.

Quinze, catorze, tretze...

El pare penja, cabrejat. La mare el denunciarà en breu. A ella només l'ha pegat una vegada, per això creurà que el pare no la tocarà i demanarà a la persona que l'acompanyarà que s'esperi a baix, per no violentar al pare i poder parlar-hi i decidir junts el camí a fer mentre la meva germana recull les seves coses. Jo seguiré a l'escola. Però no hi haurà camí. El pare va a la cuina, obre la nevera, treu la llet; mira a la cafetera si queda cafè i se'l serveix en una tassa. Acumula tanta ràbia que no s'adona que el sucre està una mica enganxifós o ho associa al mal estat general de la majoria d'aliments de la casa. Una casa de la que ningú en té cura i en la que tampoc ningú sembla tenir curar de ningú. Excepte jo i, ara, la mare.

Nou, vuit, set...

Sé, en el fons, que atribuir-te tota la culpa a tu, pare, no és just. L'avi et colpejava amb el puny tancat a l'esquena, et tancava al subterrani deixant-te a les fosques mort de por i et feia mirar com pegava a la teva mare i a la meva tia Olívia. Va morir de cirrosis, ell sí que era un gran fill de puta. Gairebé no vaig arribar-lo a conèixer. Sé, pare, que les circumstàncies han pogut amb tu i no puc evitar sentir-me malament, però és l'única manera. Ara el pare espera a que la llet s'escalfi, deixant anar improperis i donant cops als armaris de la cuina. Es serveixx el cafè amb llet, agafa la sucrera, busca una cullereta...

Sis, cinc, quatre...

No sé quin futur me esperarà quan torni. No sé si s'obrirà un futur alternatiu en el que seré feliç junt a la mare i ma germana. Fantasiejo, mentre el pare afegeix una, dues i tres cullerades de sucre al cafè, que no pot ser pitjor que l'alternativa temporal de la que vinc. Vaig detectar que aquí i ara, en el moment zero, hi ha el plec, la bretxa, el punt de no retorn que ho canvia tot. Em dic a mi mateix que he provat cadascuna de les alternatives possibles i cadascuna tantes vegades que ja no puc més. Per això, per això he optat per matar-te, pare.

Tres, dos, u...

El pare xucla el cafè, es queixa de que crema molt, bufa. Barreja amb la cullereta. Torna a provar-lo, un glop més llarg. No succeeix res, és el segon més dilatat que recordo. Un altre glop. Aleshores s'adona de que alguna cosa no rutlla. Des del meu racó al lavabo el veig per l'escletxa: treu la llengua com si la tingués molt seca, emet una sèrie de sorolls guturals com si volgués escopir flegma. Es posa les mans al coll: li fa mal, li abrasa per dins. Cau de genolls, mira cap al lavabo i em veu a mi abans de morir. Sap que jo no hauria de ser aquí doncs sóc a l'escola. Però m'ha vist. Millor, així sabràs qui t'ha matat.

Zero, zero, u...

Torno amb dificultats, marejat i debilitat. Aquí tot segueix igual, no percebré els canvis fins que pugui trobar alguna referència directa amb la meva personalitat del present. Noto como si el forat de cuc que he creuat es revertís dins el meu cap, estic a punt de desmaiar-me, però algú em subjecta pel braç. Tots els meus records es modifiquen, tota la meva vida es transforma: veig el funeral del pare, veig a la policia interrogant a la meva mare, veig com una agent parla amb ma germana i amb mi. No van aconseguir provar res. La meva germana, la meva mare i jo érem a l'escola  i hi havia un munt de testimonis. La tia Olívia vivia lluny. No teníem assistenta, cap veí tenia còpia de les claus del pis. L'autòpsia no fou concloent, la hipòtesi és que el pare va morir enverinat per una combinació d'elements i els àcids del seu propi estómac. Un fet estrany que la ciència de 1987 no va poder esclarir. Cas tancat. Ha estat un cop mestre.

Dos, tres, quatre...

Qui m'ha subjectat pel braç es un metge. No, un infermer. Em mira amb preocupació. Li dic que estic bé, com mai, i que em recuperaré aviat si puc asseure'm. Li demano un complex vitamínic. «És clar, és clar. No et moguis, vaig a buscar a la doctora Oban» diu l'infermer quan li ho explico tot, ajudant-me a arribar fins a una cadira. La doctora Oban? Em sona aquest nom. La meva memòria mesclada i desajustada el busca. Veig com d'adolescents ens van tornar a interrogar: la policia a tots i a mi també uns metges. Veig como la meva mare crida i plora però no puc escoltar-la. Veig a la meva germana a través de un cristall opac.

Cinc, cinc, quatre...

«Hola Raúl, què ha passat?». És la doctora Oban. Una dona que em resulta atractiva: de quaranta i pocs, alta, de cabells negres i ulls foscos iguals que un forat de cuc. «Com va morir el meu pare?» li pregunto. M'ha entrat un pànic que no desxifro, producte de la meva incapacitat d'ordenar els records. «Va morir enverinat i ningú sap qui el va matar, oi?». La doctora sospira, mira al terra, posa la seva mà sobre la meva espatlla abans d'indicar-li amb un moviment de cap a l'infermer que procedeixi. L'infermer duu un petit flascó i una injecció.

Tres, dos, u...

«El teu pare es va suïcidar després de matar a la teva mare i a la teva germana, Raúl, mentre tu estaves amagat al lavabo. Ho vas veure tot per l'escletxa de la porta. Te'n recordes? Has tornat a tenir un episodi de fugida de la realitat, oi? Has tornat a veure't canviant el passat». Però no tinc temps per respondre. Noto la punxada al braç i m'adormo.

Zero, cent dos, cent u...



Aquest relat el vaig escriure per al blog dekrakensysirenas el 10 de juny de 2017