4 3 2 1, de Paul Auster

2018-11-01

4 3 2 1 és sense cap dubte, l'obra magna de Paul Auster, magna en quant a dimensions i també en quant a capacitat i portent literari, almenys fins ara. Ell mateix va declarar que semblava portar tota la vida preparant-se per aquesta novel·la.

Si llegiu o heu llegit l'article sobre Paul Auster en aquesta Biblioteca, sabreu o ja sabíeu que és un autor que m'ha produït certs alts i baixos en la seva bibliografia, algunes de les seves obres m'han entusiasmat i d'altres m'han deixat igual i si hi ha alguna cosa pitjor que el fet que un llibre no t'agradi, segurament és això, que et deixi igual. Malgrat tot és improbable que a algú li passi amb 4 3 2 1. Aquesta novel·la mereix una ressenya individual.

  • Autor: Paul Auster (Newark, New Jersey, USA, 1947)
  • Aquesta edició: Edicions 62, el Balancí, 2017
  • Volum: 893 pàgines
  • Gènere: Novel·la / Drama
  • Títol original: 4 3 2 1 (2017)
  • Idioma original: anglès
  • Traducció al català: Albert Nolla

El plantejament de la novel·la i els seus inicis son molt encoratjadors: aquí Auster ens explica la infància, adolescència i primera etapa de la vida adulta de Ferguson, un noi d'origen jueu que, oh, sorpresa!, viu a Nova York i la adora (aquesta exclamació és sarcasme, gairebé tots els personatges d'Auster són de Nueva York i adoren la ciutat, més concretament, són de Brooklyn).

Auster, doncs, ens narra la història de Ferguson, però ho fa quatre vegades. En un moment de la seva infància, amb un incident puntual, la vida de Ferguson es divideix en quatre vides possibles, seguint la teoria o l'exemple dels universos paral·leles segons la qual per cada decisió no presa neix un nou món en el que sí s'hauria pres aquella decisió en comptes de l'altra, la que sí s'ha pres en el món vigent. A en Ferguson se li creen quatre vides possibles. La novel·la són quatre en una ja que funcionen de forma independent encara que lligades entre elles per personatges i fets comuns i per la construcció lenta, més que meticulosa i exhaustiva, del protagonista. Els campaments d'estiu, l'amor per l'Amy, les lluites universitàries dels 60, la guerra del Vietnam, els conflictes racials dels 70, la relació amb el seu pare i sobretot amb la seva idolatrada mare i altres elements es troben en totes les vides o en més d'una. Ferguson avança sense saber massa bé cap a on, va caminant per la vida veient el que passa al seu voltant, experiment i ell creix amb tot això (les pel·lícules pornogràfiques de l'avi, la mort d'un gran amic seu, la recerca de l'amor, el camí cap a convertir-se en escriptor).

A favor de 4 3 2 1 diré que m'encanta com està escrita, és un luxe quan un autor o autora pot fer-ho així, amb un llenguatge més complex que en obres anteriors, però sense resultar tediós, i amb una trama teixida per Auster com una aranya capaç de detectar la vibració més mínima en el fil més allunyat. No obstant (i potser es deu, ara que hi penso, al fet que quan vaig llegir per primer cop quelcom de Paul Auster jo tenia jo 25 anys i ara supero els 40) davant aquesta obra magna, literàriament fregant la perfecció (l'estil, l'estructura, les temporalitats, la riquesa dels personatges secundaris i de la història que els va situant), a mesura que vas avançant en la seva lectura, té un lleuger punt de fatiga. Fatiga en el sentit que s'arriba a tenir la sensació que al final no anem enlloc. Seguint amb la metàfora de la aranya: Auster teixeix una teranyina tan espectacular que t'acabes perdent en la seva arquitectura i t'oblides de per a què servia, de manera que corres el risc de deixar de trobar-li sentit. Suposo que sóc dels pocs, però no l'únic, als que li ha passat quelcom semblant.

Vull imaginar que l'autor ho fa expressament això que Ferguson sigui un personatge del que ho saps tot, però no en saps res, ell no té cap idea de cap a on va en cap de les seves quatre vides paral·leles de manera que el lector tampoc, això és tenir una capacitat de construcció del personatge enorme. No obstant hi ha, al meu entendre, un inconvenient i és la possibilitat que a alguns lectores en Ferguson els acabi resultant fred, algú aliè, un personatge pel que no et sap greu el que li fa mal ni te n'alegres pel que li fa feliç. Alguns personatges secundaris com l'Amy, es seu amor en dues de les vides o la Rose, la seva mare, generen més empatia, més emoció, que el propi Ferguson.

Però a 4 3 2 1 s'ha d'admirar la capacitat narrativa de l'escriptor nord-americà, els personatges estan creats de forma sublim, la història està repleta de picades d'ull i de detalls genials, l'ambientació és envoltant i malgrat el caminar lent i, en ocasions aparentment enquistat, en l'esdevenir de Ferguson, el ritme narratiu és alt. Auster presenta contínuament estats emocionals, situacions sentimentals, enfrontaments ètics o dilemes interiors a la vegada que la vida es mou, com un rellotge marcant les hores, sempre a un ritme constant. En una cosa que el llibre, la novel·la, em resulta lleugerament molesta és que en algunes de las quatre vides d'en Ferguson hi ha escenes o aspectes tan detallats i situacions tan estirades i allargades que com a lector necessito que s'acabin ja per a seguir amb la trama, però fins i tot amb això -i seguint amb el que deia abans-, no aconsegueixo que en Ferguson em caigui bé, ni malament, ni meitat i meitat.

Per damunt de tot, 4 3 2 1 és una d'aquelles obres magnes que em recorden a Thomas Mann, a Dickens o a James Joyce ja que res es deixa a l'atzar, res queda per contemplar. Crec que Paul Auster aconsegueix el que potser se li discutia (jo mateix ho he fet), convèncer que és un escriptor bo, molt bo, amb un estil personal y una capacitat narrativa altíssima i que potser volia, amb les quatre vides d'en Ferguson, demostrar-se a ell mateix que era capaç d'escriure una obra així, una obra magna. 4 3 2 1 és un llibre altament recomanable, sobretot per a aquella gent que, com jo, es perd més en la forma que en el contingut, en l'art d'escriure més que en allò escrit doncs, com bé diu una de les excepcions de la definició de literatura: és la "activitat que, por mitjà de l'escriptura, es proposa més una fi estètica que no didàctica." I 4 3 2 1 és, bàsicament, literatura.