A propòsit de no res, de Woody Allen

2020-09-23

He llegit aquest llibre per encàrrec, que quedi com a simple aclariment, ja que el més probable és que no l'hagués llegit si no fos per això. Un cop dit, procedim. Tothom sap, tothom, qui és Woody Allen. Les seves pel·lícules són famoses, la seva vida privada en part també ho és. Als vuitanta-quatre anys, aquest jueu de Nova York decideix publicar una autobiografia amb un títol que, en aparença, ens diu que ho fa sense venir al cas, però jo crec que ve molt al cas. Ve a tomb per la seva edat, perquè el seu nom s'ha vist tacat de nou fa poc, perquè ha tingut problemes per distribuir la seva última pel·lícula, perquè sap que vendrà milions de còpies. I totes les autobiografies, com a mínim, es publiquen a propòsit d'alguna cosa, ni que sigui a propòsit d'un mateix.

El llibre està ben escrit, és extens però no pesat, ja que Woody Allen escriu bé i és segurament un dels guionistes més destacats que ha donat el cinema de segle XX i part de l'XXI. Crec que això és innegable i ho diu algú que l'ha llegit i vist sense adorar-lo, ja que considero que com a cineasta se l'ha sobreestimat en ocasions, sobretot a Europa i, a mi particularment m'ha acabat resultant una mica pesat i això que entre les seves últimes pel·lícules se'n troben algunes de les millors, com Match Point (2005) o Midnight in Paris (2011), per posar dos exemples. Allen va passar de ser un director i guionista de comèdies relativament absurdes i una mica fluixes a ser considerat molt bo gràcies a Annie Hall, una comèdia amb tints dramàtics que va guanyar 4 Óscar el 1977 (els artístics, ja que els tècnics se'ls va emportar Star Wars: Episode IV). És el guionista més vegades nominat de la història a aquestes estatuetes i com els passa a molts artistes (el cinema és un art i la literatura també), té segurament tants admiradors com detractors.

L'autobiografia comença amb una breu descripció de la seva infància i la seva adolescència i té alguns paràgrafs hilarants en què no pots evitar riure si no és que siguis una estàtua de marbre decapitada. Després comença a explicar-nos els seus principis com a comediant i escriptor, després d'intentar ser mag i jugador de beisbol. Ho fa tot amb un deix d'humilitat recurrent que em desperta una sensació de falsa humilitat, ja que penso que la gent humil no va dient com d'humil és, ja que això és presumir d'humilitat i es cau en una gran contradicció. Allen va parlant de la seva vida, de les seves relacions amoroses, en pro de la seva carrera, pel·lícula a pel·lícula, amor per amor; ens parla de les seves amistats, les que va mantenir i les que va perdre, dels actors, actrius, directors de fotografia, assistents, guionistes, humoristes i productors que l'han anat acompanyant. Parla dels homes segons si són graciosos o no, de les dones segons si són boniques o no, això m'escata una mica, també. No hi ha capítols, només punts i a part més amplis que altres, i malgrat seguir un fil cronològic, hi ha salts al futur i retorns al passat amb molta assiduïtat. En general, tot va bé i és entretingut (no m'atreviria a dir molt més, ja que ni revela grans secrets de Hollywood, ni d'algunes persones, per bé o per mal, simplement va narrant el seu esdevenir per la vida) fins arribar a la part en què apareix Mia Farrow, la dona amb la qual va tenir una relació durant 13 anys, actriu destacada. Aquí l'autobiògraf s'atura i dedica molt, moltíssim temps a establir la base del què va succeir amb Farrow, per tornar-hi més endavant i no deixar-ho mai. Entenc que això ha marcat la seva vida d'una manera increïble, més que res en el seu món: Mia el va acusar d'abusar sexualment de les seves dues filles adoptives Soon-Yi i la petita Dylan. El problema, i no entro a negar o admetre la seva innocència ni la seva culpabilitat, és que insisteix tant en el que determinava la seva innocència, s'acarnissa tant amb Mia Farrow (això sí, deixant caure compliments, però és el que fa amb molts altres personatges , són caramels enverinats o bombes passades pel sucre), amb el jutge, amb la premsa, amb actors i actrius que es van posar en contra seva, que contraresta molt amb la seva insistència que en part passa del tema, que sap que és innocent i està tranquil, això sí, dolgut, com no podria ser d'una altra manera.

El que passa també, és que aquesta part acumula tant i marca tant, que a partir d'aquí ja no parla de les seves pel·lícules com ho feia abans, sinó que passa més de puntetes i tot el llibre deixa de ser tan entretingut com era. No obstant això, repeteixo, està ben escrit, es llegeix amb fluïdesa, et fa riure, et fa dubtar, et fa pensar i a mi, en concret, la seva manera de parlar de les dones, la seva pretesa humilitat i algun altre aspecte, han fet que em caigui una mica pitjor, però tampoc massa.