A tu, que tant m'has donat

2020-08-26

M'assec davant teu un cop més, com tants matins, tardes i nits que no poden comptar-se, però en aquesta ocasió no per explicar-te les històries que em passen pel cap, les paranoies que acudeixen a mi sovint, els sentiments respecte al què m'envolta, sinó per dedicar-te atenció plena i exposar-te, tan bé com sàpiga, el que sento per tu. Ho faig amb el llenguatge que tots dos entenem, aquest que tan bé saps plasmar i que quan tu no entens alguna cosa, és perquè jo no ho he sabut explicar, aquell que m'ha permès plorar al comunicar-nos o riure, maleir, esbossar un somriure maliciós o bondadós, gairebé mai essent parcial. Acumules tants dels meus records, anhels i pesars que no crec que ningú més se't pugui comparar, de cap manera se t'acostaria.

Potser hauria de començar descrivint el que ha suposat per a mi la teva presència a les primeres hores del matí quan, fent el cafè, has format part dels meus plans del dia des de la primera aparició de la claredat després de la son. El dubte de si despertar-te ja o esperar una mica, deixar-te dormir mentre dedico un temps a el cos, a la casa o petits encàrrecs perquè si no ho faig se sentiran abandonades. Saber que estàs allà, amb els ulls tancats, descansant, en somni profund o lleuger, ja em suposa ànims per enfrontar-me a el dia amb millor humor. Després, despertar-te amb algunes carícies, amb un bon dia acompanyats d'una ganyota de simpatia i, en tants moments, aparellat a el sentiment de l'entusiasme, l'eufòria, les ganes que espanten a la mandra i l'apatia que, en temes diferents, m'han escortat com mosques a la pesta o gavines al vaixell pesquer que torna a port.

Sí, tot i aquesta actitud d'apassionament, no han faltat les jornades en què davant teu, de cop i volta, no sabia què dir, simplement m'he quedat mirant-te, veient el teu parpelleig o com, després d'una estona d'esperar-me has passat a una altra cosa, te n'has anat per les branques amb un "¿recordes?" que, a de la mateixa manera que quan t'he parlat, tant m'ha fet somriure o plorar. També t'he preguntat molt, quan no he sabut què dir-te una alternativa ha estat indagar en les teves entranyes, intentar que em facis memòria de quan sí que he sabut què dir-te, reflexionar sobre si el que s'ha dit estava buit o contenia substància suficient per seguir parlant d'això, potser no avui, però sí demà (entès com un futur indefinit).

I que inútil m'he sentit, que poc empàtic, quina incapacitat de resposta quan tu has manifestat malestar, quan t'he vist amb impediments per seguir-me, atendre'm o, si més no, despertar amb les meves carícies i paraules. Què maldestre tocant-te, palpant-te, mirant a través dels teus ulls malalts o cansats sense entendre res, sense saber què fer. Em disculpo, per descomptat no sé de tu ni una minúscula part del que tu saps de mi, segurament. Tu m'has reparat (escoltant, transcrivint, estant aquí només) en crisi i temps tensos i densos. Has viatjat amb mi a tot arreu i ha fet ja 7 (set!) anys fa uns dies. T'he portat a llocs vells i nous, hem jugat i xerrat en sofàs, cadires, llits, cotxes, avions i vaixells, hem vist junts pel·lícules en furgonetes mentre fora diluviava, has alleujat viatges llargs i pesats, has jugat amb els meus fills. I és clar, n'has patit les conseqüències. Alguns dels punts en què et toco ja no noten res, de vegades tens petits atacs de descontrol i bogeria, altres et col·lapses. Envelleixes amb més rapidesa que el temps, com una persona gran amb un mòbil nou cada cop et costa més esforç i cicles estar a el dia, hi ha modes noves que ja no pots assumir, veus com el món gira més veloç que tu. T'agraeixo, no saps quant, que encara així segueixis aquí, amb mi, tot i saber que podria haver-te deixat, tot i saber que un dia ho faré, perquè tot s'acaba, absolutament tot. Canviem a les persones quan cap novetat és possible, quan ens ve de gust tenir allò nou que ofereix el renéixer de passions, il·lusions i esperances; saps que si canviem persones, també canviem coses. Ara, amb annexos per suplir les teves mancances, amb el cap tan ple que del seu pes et costa córrer, però pots seguir caminant, et dedico aquest espai a tu que, tot i ser cosa, mereixes més que moltes persones.