Abans de caure

2021-04-15

La pluja fina juga sobre la seva pell blanca, somorta, cendrosa. Amb els ulls tancats sent el vent que a aquesta alçada és més fred, fort i tallant. De fons les sirenes, els clàxons, la ciutat seguint la seva vida atrafegada i d'aparença ocupada. Imagina les gotes al seu voltant, encerclant-la en una mena de dansa, esquivant els braços estesos en creu, resseguint a mil·límetres el perfil del seu rostre: el front ampli, el nas aguilenc, els pòmuls lleugerament enfonsats, els llavis de rosa contrastats amb la pell pàl·lida, el mentó delicat. Els ulls, si estiguessin oberts, serien d'un verd àcid. Els cabells embullats, d'un ros opac, cauen enrere amb les seves ones erràtiques arribant gairebé fins la cintura prima. Els pits petits, tapats pel batí mig obert, s'obre camí pel tòrax inclinat endavant. Això li fa la panxa més plana, la converteix en un ventre llis que mostra, en amagar-se, les crestes ilíaques sobresortint, tensant la pell. El pantaló del pijama, amb dos cordons mullats balancejant-se suaument, una mica abaixat que insinua però no ensenya res. La vora del pantaló està xopa de tocar el terra, està bruta i desgastada. Als peus unes sabatilles de plàstic.

En aquests últims moments li apareix un caprici i, amb moviments ràpids i bruscos, es desfà del batí mostrat tota la part superior del seu cos, es deixa caure el pantaló i llença les sabatilles ben lluny, com si xutés una pilota. Finalment es treu les calces. I la pluja canvia i es torna més intensa; ja no flota, ara pica sobre el seu cos nu, imperfecte i jove. Es mira, amb els ulls de qui escruta quelcom per poder dir que té raó, passa les seves mans de dits esquelètics i llargs pels pits ferms, poc desenvolupats. S'acaricia els mugrons endurits pel fred amb la punta dels dits i en recorre tot el seu contorn. Baixa més, seguint la silueta que forma una corba una mica pronunciada fins que destaquen els ossos. La mà esquerra al ventre, al melic; la mà dreta intentant acariciar l'esquena on les vèrtebres es fan notar. Després ambdues extremitats superiors passegen pels glutis ferms, una de les seves millors virtuts físiques, pensa. Fa servir l'aigua freda de la pluja per fregar-se, per netejar-se les impureses que imagina. Això l'anima i malgrat la tremolor en cames i tors, la mà dreta es situa sobre el sexe i la esquerra torna als pits. Allà dalt, a tants i tants metres, exposada alhora que amagada, es masturba recordant el xoc de trens d'aquell moment explosiu, d'aquell arravatament impossible en un lloc improbable amb algú que potser no va arribar a existir mai. Es masturba fins que arriba a l'orgasme en silenci, deixant que el seu flux vaginal es mescli amb a pluja que aconsegueix arribar fins el seu entrecuix, convertint el bell púbic en un camp regat per la rosada.

Aleshores plora. Amb el cap cot i els cabells rossos i tèrbols d'ones quietes caient-li per la cara i quasi fins el punt que marca la seva connexió i desconnexió amb la seva mare. Un altre xoc de trens. Dos caràcters massa semblants i, per això, paradoxalment incompatibles. L'ombra de qui la va donar a llum, una altra paradoxa, perseguint-la constantment, almenys en el seu subconscient, en allò que no se sap si existeix, però molesta. Tarda uns minuts en aixecar el cap, els mocs de densa transparència cauen pels llavis d'aquest rosa que destaca massa, però que tant gaudien besant. Li és igual. Ja no l'avergonyeix que la vegin plorar. Però és clar, aquí no la veu ningú, malgrat que podria veure-la tot el món, aquest món que segueix funcionant com si res sota els seus peus descalços, ara tan freds que arriben al llindar del dolor.

És l'hora, es diu, i fa una passa endavant. Els dits de les extremitats inferiors al buit, la planta dels peus a la cornisa. Per què no ve ningú a dir-li que no ho faci? On està aquella veu segura i afectuosa que li diu que viure val la pena, que ha de seguir lluitant, que pot sortir d'aquesta? I la mà ferma que li aferra l'espatlla nua i la fa girar-se? I els ulls tendres que li demanen que s'aturi, que l'estimen, que li donen suport? Silenci. Només la pluja sobre aquell terrat i el soroll de fons, com una banda sonora imposada. Torna a cloure els ulls per evitar que el vertigen la distregui i estén de nou els braços, completament despullada, exposant-se a l'univers. Crida amb totes les seves forces, quedant-se sense alè i es torna a dir a ella mateixa que ara sí.

Com un saltador des del trampolí més elevat, deixa que el pes del seu cap inclini el seu cos prim i comenci el descens. L'envaeix una sensació de terror, de pànic, d'horror intens, ja no hi ha volta enrere. Es precipita. Li ve al cap la imatge del seu pare aquell dia que... No, millor no recordar-ho. El fill de puta ara és aliment pels cucs. Ella també ho serà quan el seu cos es trenqui en xocar, com un tren sense control, contra el mur del terra. I si és de porcellana i queda trencada en tants trossets que no poden recollir-los mai tots? I en comptes de xocar es fon amb l'asfalt del carrer? I si el terra s'obre i la caiguda no s'acaba mai?

Però just abans de tocar el terra, la seva esquena s'arqueja, obre els braços i sense saber com, vola. Vola primer arran de terra, esquiva alguns cotxes que toquen el clàxon i col·lideixen entre ells, després s'eleva una mica i ha de fer filigranes per no estampar-se contra fanals i pals de telèfon. Està espantada per la sorpresa. El somni que es repetia a la seva infància -aquell en el que queia al buit, però abans de morir volava-, s'ha fet realitat. S'impulsa com si nedés i s'alça uns metres més. La gent surt sorpresa dels seus vehicles o miren per les finestres de les seves cases aquell miracle de la natura. La noia nua vola intentant controlar el rumb i la velocitat i, quan ho aconsegueix, comença a riure sense poder parar. Passa fugaç entre els alts edificis, descriu cercles al voltant de les torres d'oficines, fa alguns girs acrobàtics i, a la fi, segueix el tren que recorre la ciutat en vies alçades. Sense parar de riure. Vola, és lliure i tots els records nefastos que la habitaven, tots els fantasmes que la posseïen, els monstres que s'amaguen pels seus racons, es deixen anar presos per la covardia i, ells sí, xoquen contra el terra o s'enfonsen al riu que voreja la via del tren i desapareixen. El seu cos li és ara amic, aerodinàmic i sòlid, de proporcions perfectes. L'aire fred se li fa acollidor, la pluja són milers de notes formant una sintonia impossible.

-Es veía a venir -va dir la doctora, mentre els de l'ambulància recollien el cos, destrossat després de tants metres de caiguda lliure-, massa dolor per a una ment tan petita.


Aquest relat el vaig escriure per al blog dekrakensysirenas, el 7 de juny de 2016