Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago

2018-10-29

Descobrir a José Saramago és com descobrir una droga, un cop comences a llegir-lo no vols parar. Jo vaig tenir la sort que algú em regalés Todos los nombres (1997) i temps després em vaig comprar al Vapor Vell, la llibreria del meu poble, Ensayo sobre la ceguera, sense saber que comprava un dels llibres que més m'ha agradat de tota la meva vida. Com estic escrivint una novel·la sobre la distòpia i la fi del món, li vaig pregunta a en Xavi (el propietari de la llibreria) sobre algun llibre d'aquesta temàtica, però que no fos la típica saga, la típica novel·la. Em va preguntar si havia llegit aquesta del Saramago. No. I el que m'havia perdut.

  • Autor: José Saramago (Azinhaga, Portugal, 1974 - Tías, Espanya, 2010)
  • Aquesta edició: DeBolsillo Contemporánea, 2017
  • Volum: 375 pàgines
  • Gènere: Novel·la / Drama
  • Títol original: Ensaio sobre a cegueira (1995)
  • Idioma original: portuguès
  • Traducció al castellà: Basilio Losada

L'autor portuguès, Premi Nobel de Literatura, inicia el seu relat com en totes les seves novel·les: amb personatges sense nom, personatges que tenen algun tret característic o simplement distintiu als demés protagonistes que fa que se'ls identifiqui per això: la dona de les ulleres de sol, el metge, el nen estràbic, la dona del metge i molts altres. A més, usa també el seu estil clàssic de diàleg indirecte lliure barrejant el que diuen els protagonistes amb el que succeeix, de forma que pot semblar una mica caòtica però que segueix un ordre perfecte i ajuda al ritme del relat, construint una forma d'escriure que és casi única.

L'argument d'Assaig sobre la ceguesa és simple i terrible: una pandèmia va tornant cega a tota la població d'un territori concret que, per a variar, Saramago no concreta. L'anomenada "ceguesa blanca" comença amb un home en un semàfor, continua amb el metge que el tracta, amb alguns dels seus pacients, amb els contactes d'aquests pacients i s'escampa sense solució aparent. Per remeiar-ho, la societat decideix tancar els cecs en una vella instal·lació en la que se'ls distribueix en dues grans ales: en una els que ja són cecs, en l'altra els qui hi han estat exposats. Aquí tot es torna espantós: un munt de persones desconegudes que no es poden veure, obligades a conviure en condicions precàries, marginades per la por. L'única persona diferent a la resta dins aquest espai és la dona del metge, que sí que hi veu, però no ho diu a ningú. Ella comandarà al grup amb el que conviu per sobreviure davant altres cecs que intenten robar-los, que intenten aprofitar-se de la situació amb l'ús de la violència.

José Saramago aconsegueix crear un ambient totalment claustrofòbic, asfixiant inclòs, amb escenes d'una crueltat tremenda, amb personatges dels que no en sabem res però ho sabem tot (no ens parla del seu passat, de les seves famílies, només dades puntuals, però exposats com estan a aquesta situació límit, com actuen, què fan i què expliquen seran les claus per anar-los descobrint i fer-los nostres). Alhora que la situació és desesperada, amb la dona del metge que hi pot veure, Saramago va deixant un alè d'esperança constant al que, malgrat tot, relega a la necessitat que la seva capacitat de visió sigui un secret, li limita les opcions, li talla l'esperança, les seves accions, el seu poder.

A mesura que la novel·la avança, que la naturalesa humana es torna a cada passa més primitiva, com a lector no pots deixar de plantejar-te com d'absolutament dependents som del sentit de la vista en un món que està fet per als qui hi veuen, una societat construïda a partir del fet que tenim ulls. Si tot el món, mica en mica però inexorablement, s'anés quedant cec: sobreviuríem com a espècie? Arribaríem a la barbàrie o acabaria primer amb nosaltres de desesperació? El lector va passant pàgines en una mescla entre l'agonia constant i la impotència, gairebé exigint a la dona del metge que faci quelcom més del que fa i sentint alhora que no pot o no hauria de fer res més. L'instint de supervivència apareix com el més bàsic de la humanitat, convertida en un animal més, inferior de sobte a tot: a la natura, a la malaltia, a la societat que ha creat i alimentat, als seus instints. Inferior a la seva voluntat. El món que ens descriu l'autor lusità, la seva reacció (la del món) davant la "ceguesa blanca", és la d'una humanitat deshumanitzada, cruel, de reacció feixista (apartar el malalts, convertir-los en pàries, vulnerar tots els drets d'una minoria en pro de la suposada protecció d'una majoria) i impotent, doncs no hi ha remei ni cura per a la malaltia que va guanyant terreny.

Crec que aquest Assaig sobre la ceguesa és una novel·la que frega el sublim, a la que no he trobat gairebé res dolent que atribuir-li o criticar, una lliçó de com crear una atmosfera absorbent amb un estil personal i cultivat, al mateix temps que proper. Com una droga, cada cop en vols més, però aquesta no et fa mal. Una meravella.