Away (1 temporada)

2020-10-01

D'acord, anem a parlar de Away, sèrie nord-americana que es pot veure actualment a Netflix, una temporada de moment. Abans de posar-m'hi, però, he d'aclarir que aquesta sèrie m'ha enganxat perquè sóc una mena de malalt de novel·les, pel·lícules i sèries que ens parlen de l'espai, més encara quan ho fan des d'un punt de vista basat en la ficció científica i no tant en la fantasia futurista. Així, heu de saber que Interstellar, per exemple, per a mi és una autèntica meravella. Ara, al gra.

Away (creada per Andrew Hinderaker, fins ara guionista televisiu) ens explica el camí espacial del primer viatge tripulat a Mart. Diferents potències s'han unit per aconseguir-ho i s'envia a cinc astronautes per la major fita de tots els temps, almenys espacialment parlant. La sèrie comença amb la protagonista, la Comandant Emma Green, tripulant nord-americana interpretada per la doblement oscaritzada Hilary Swank (qui últimament, o no li donen papers al cinema oa trobat en la televisió un bon lloc per treballar, ja que apareix en diverses sèries de diferents plataformes), des d'un muntanya a la Lluna, contemplant la nau que els portarà a Mart. A partir d'aquí, ella i els altres quatre es disposen a començar una aventura que els mantindrà tres anys el més lluny que s'ha estat mai de la Terra, en una missió que compta només amb un 50% de possibilitats d'èxit. Per tant, al llarg dels deu capítols de 40 minuts cadascun, veurem els diferents problemes als què la tripulació s'enfronta i com els resolen, comptant les dificultats de convivència, d'autoritat, de confiança i els problemes polítics derivats de que la Xina, Estats Units, Rússia, l'Índia i la Gran Bretanya comparteixin un projecte tan delicat i, al seu torn, mediàtic i, per descomptat, d'una inversió econòmica considerable. Aquesta, és la part interessant de la sèrie, la convivència i les dificultats dins de la nau a mesura que s'allunya de la Terra i s'acosta a Mart.

L'altra part, la que falla, és com fluctuen els cinc personatges amb la seva anterior vida a la Terra. La sèrie es basa de forma majoritària en la vida de la Comandant Green i el seu marit Matt (Josh Charles, cara molt coneguda com a secundari) juntament amb la seva filla única Lex (la jove Talitha Eliana Bateman). Passa una mica més de puntetes per les vides del representant rus, Misha (a càrrec de Mark Ivanir), un dels personatges més interessants i de Lu Wang, l'astronauta xinesa (paper de Vivian Wu), i passa gairebé de rasquis per la vida de Ram, d'origen indi (Ray Panthaki) i de Kwesi, astronauta de nacionalitat britànica però d'origen ghanès (Ato Essandoh). I és que totes les ètnies estan representades (s'hi afegeix el xicot de Lex, d'origen hispà, Isaac, interpretat per Adam Irigoyen i el fet que Kwesi és jueu) i també diferents orientacions sexuals en un intent d'aglomeració per no deixar-se res, que queda una mica falsa. Si bé és cert que l'evolució dels personatges està aconseguida, que tots cinc, fins i tot també Matt i Lex, juntament amb Melissa (Monique Gabriella Curnen), amiga de la família, tenen profunditat, també és cert que hi ha un abús del drama que acaba resultant molest.

I és que si, a part de navegar en l'espai, fan altra cosa les cinc protagonistes, és plorar. No hi ha capítol en què Hillary Swank no desenvolupi les seves dots melodramàtiques en dues o tres ocasions: que si els missatges amb la seva filla, amb el seu marit, que si els seus remordiments lluitant amb els seus somnis... I darrere d'ella ploren totes, cada una per les seves raons, totes amb passats carregats de pes tràgic i no mancat de certa èpica, i això es fa carregós, es torna un distracció excessiva sobre la trama principal. Entenc que serveixen per donar profunditat i consistència, però no sé si és necessària tanta desgràcia junta en una nau espacial: el que li passa a la família de la Comandant en el primer episodi; els orígens tràgics de Kwesi, el panorama familiar de Misha, la lluita constant de Lu i el trauma infantil de Ram, tot és massa.

Així doncs, Away enganxa per la trama marciana, però desenganxa per aquest to una mica ensucrat que, al seu torn, serveix per recordar-nos que el somni americà existeix, que es pot venir d'allò més humil, però que lluitant s'arriba a sortejar qualsevol obstacle, que la voluntat és l'arma més forta i l'amor i l'esperança valen més que tota la tecnologia. No dubto que veuré la segona temporada, si n'hi ha, però espero que es resolgui aquesta voluntat d'agradar a tothom i de fer plorar, alhora que la predicibilitat, ja que la sèrie acaba resultant massa previsible, saps què succeirà, fins i tot com reaccionarà cada personatge. No és per a res una mala sèrie, però com posaria en una nota escolar: necessita millorar.