Benvolgut Temps

2019-03-05

Benvolgut Temps:

Avui he demanar-te una cosa i crec que hi tinc dret, ja que no ho he fet mai abans. Almenys no tan directament com avui, com ara. Potser no sigui molt apropiat començar dient-te això, però durant la meva vida he suportat els teus capricis sense dir ni piu: la teva lentitud, els teus moments morts, la teva mandra, les teves presses, les teves ànsies i el teu mal humor. He seguit amb paciència i parsimònia els teus avenços sense mirar-me massa al mirall, sense emetre més queixa que fer petar l'ase en veure l'aparició dels meus cabells blancs i de les meves arrugues i sense presentar denúncia formal davant la meva agilitat decreixent, la meva desmemoria creixent i certa manca d'evolució en alguns aspectes. He deixat que totes les ferides, rascades, talls, esgarrapades, nafres, lesions, ofenses, greuges, ultratges, penes, abatiments, amargors, afliccions i tot, sanessin segons el teu criteri, que considero just i espero coherent (sincerament, no m'he parat a pensar-hi, només he deixat que passés al teu discerniment, mirant o sense mirar). He cregut sempre que tot això es compensava d'alguna manera donant-me més experiència, encara que no la trobo, atorgant-me més serenitat, tot i que s'absenta quan li ve de gust, més aplom, més saviesa i, posats a buscar compensacions, més capacitat adquisitiva. Però aquests (l'aplom, la saviesa i allò material), igual que els anteriors (l'experiència i la serenitat), hi són sense acabar de ser-hi. De la mateixa manera, he estat mer espectador del teu caminar per la meva felicitat, els meus benestars, sorts, prosperitats, ventures, fortunes, alegries, bonances i satisfaccions, que n'hi ha hagut. Però en aquest precís instant, igual que en els instants que precedeixen immediatament aquest, res no em sembla més greu, més urgent i més necessari que el que et demano avui, el que et demano ara.

La meva demanda no és tant per aquestes recriminacions que són fruit, sens dubte, del moment que visc (un moment que és teu, com tots), sinó més del moment viscut. Necessito, Temps, que passis de pressa. Que els esdeveniments succeeixin a una velocitat en la qual tot just pugui adonar-me'n, que la ferida que tinc oberta al pit i que sagna profusament es tanqui el més aviat possible. No vull lliçons de vida, ja he tingut prou. No desitjo un aprenentatge metòdic i concís. Vull que arrasis, que passis com un vendaval i arrenquis arbres i arbustos, enfurismis al mar i les onades s'enduguin tota aquesta sorra que s'ha colat a les meves sabates i en les meves butxaques. Vull que erosionis muntanyes i que ho facis ja. Necessito que aquest tall profund que, curiosament, vaig obrir en canal jo mateix en el precís segon en què em vaig adonar quant necessitava guarir altres ferides, es tanqui a cop de fil i agulla, tant me fa que la cicatriu no quedi bonica, m'importa ben poc que hagi d'anar amb peus de plom perquè no torni a obrir-se més endavant. Sí, sé i sabia ja en aquell temps que la nova i abissal punyalada faria que els talls que tinc per tot el cos se m'oblidessin i en gran part així ha estat, però estàs sent flegmàtic també en això, Temps.

Però en realitat no és per mi, no és per mi. Perquè al clavar el ganivet van sortir encenalls d'acer de la fulla afilada i es van clavar en dos cors que no ho mereixien, per a res, en absolut, de cap manera, mai. I són aquests els que necessito que sanis sense demora. Si vols que la meva ferida segueixi sagnant durant un període més llarg, que segueixi, però les altres no, les altres segella-les per sempre, suposant que sigui possible (i si no ho és, fes que ho sigui).

Així que sense por que els cabells blancs omplin el meu cap per fora, que per dins ja és ple de coses útils i d'altres inútils; sense por de que les arrugues em cobreixin les comissures de la boca o els marges de la meva vista imperfecta, amb la qual no vaig veure el que hi havia fins que va ser tard (tot i que sospito que en realitat no vaig voler-ho veure), encara que cada vegada tingui més xacres, més dolors d'esquena o que els meus peus, maleïts peus, insisteixin en posar-me difícil caminar dret per on vull; sense aprensió per tot això, et demano que acceleris les agulles de tots els rellotges, que facis gran el forat pel qual cau la sorra, que el Sol es desplaci més lleuger i la Lluna canviï de cicle amb prestesa. Tu, que diuen que ets l'únic metge infal·lible, el que ho cura tot, t'exigeixo que ara et moguis com no ho has fet mai, almenys per a mi, que cusis amb mans de cirurgià impecable les ferides causades en altres per la meva malaptesa i que un tres i no res sigui una eternitat al costat del que tu trigaràs a fer-ho.

Ah, i necessito que comencis ara. Perquè no sé si estic trist o si estic cansat, o potser estigui trist per sentir-me tan cansat o cansat de sentir-me tan trist.

PS: i una última cosa, estimat Temps, i això t'ho dic per experiència (aquesta sí que l'he adquirit), no deixis que les seves ferides es cobreixin de gebre.