La llàgrima - Die Reiß

El soldat alemany contempla a la noia, despullada. El fusell que l'acompanya el fa sentir-se un monstre sortit de l'armari de l'habitació d'una criatura. Del carrer arriba el so de les bales, que s'esmorteeix durant uns segons. Ella el mira, els ulls grans i negres. El soldat desitjaria que el veiés com l'amant al que esperava amb ànsia, però de la por ella ni tan sols ha fet el gest protector de tapar-se amb el llençol. Sonen crits al pis inferior. Aparta la mirada de la noia i dóna un cop d'ull a la resta de l'habitació: un bloc de notes esgrogueït, com els folis on dibuixa esbossos que un dia seran quadres. Dibuixa quan pot, lluny de la pols que aixequen els edificis bombardejats en caure.

"Paris ist gefallen!"

Paris ha caigut. Per la finestra veu a un grup de soldats francesos agenollats amb les mans sobre el cap, al mig del carrer. Dels ulls negres de la noia en cau una llàgrima, ha entès el crit de victòria nazi. Fa una estona, ell es veia celebrant amb eufòria la glòria dels seus, ara la llàgrima centra tot la seva atenció, relliscant per la galta tremolosa de la noia. I l'aspirant a pintor sent la necessitat imperiosa de recollir aquella llàgrima solitària i posar-la en una paleta per pintar la desesperació i el temor en un sol color, policromat. Si pogués acostar-hi una mica...

Deixa el fusell al terra i gesticula, no vol fer-li cap mal. Una passa endavant.

"Der Krieg zu Ende ist", diu intentant un somriure.

S'ha acabat la guerra. Un altre pas endavant. La noia fa que no amb el cap i, ara sí, es tapa amb el llençol.

"Ich bin unbewaffnet, fürchte dich nicht."

Va desarmat, no té perquè tenir-li por.

"Je ne suis pas peur", diu ella.

Quan el soldat està a només mig metre, la llàgrima fregant el mentó a punt de desprendre's, la noia fa un moviment ràpid. El soldat amb prou feines té temps de reaccionar. Una bala entre els ulls i una llàgrima.