Bueno, me'n vaig

2019-04-23

Ha plogut tant des d'aquell estiu, em pregunto si hauran caigut tantes gotes del cel a terra en 40 anys com dels meus ulls a la meva barba en 40 hores. Aquesta barba que quan et preguntava què et semblava tu feies aquell gest característic teu de decantar el cap i alçant la mà dreta per moure-la com es mou una balança antiga dir "chepi-chepi" i esperar a veure la reacció. Assegut ja aquests últims mesos a la cadira de la que gairebé no podies aixecar-te, cosa que no t'impedia no parar quiet.

I maleeixo a la memòria per tenir el desvergonyiment de deixar-me gravats els últims moments de la teva vida en lloc de reforçar ara, quan són tan necessaris, els anteriors. La teva pell pàl·lida, les venes marcades, la primesa extrema, la debilitat, els hematomes i les parpelles vermelles a causa del cansament, del cansament d'anys de lluita contra la malaltia coronària que et va marcar fa ja 25 abrils.

Tot va començar, o tot va saltar, aquell estiu en que els que érem amb tu ens vam estranyar en veure't tantes hores al sofà, apàtic, quan tu sempre vas ser tot el contrari. Dues o tres sessions de psiquiatre van ser suficients per diagnosticar que allò no era una depressió, era una cosa diferent i poc després els metges van veure que una de les vàlvules del teu cor no funcionava com cal, la sang no es movia a la velocitat necessària, el múscul que la fa circular estava exànime. O t'operaven o te n'anaves. I l'operació a l'Hospital de Sant Pau va anar bé sense anar bé, es va complicar, es va allargar durant hores en què la meva mare passejava nerviosa pels passadissos propers al quiròfan; el meu germà de tot just vuit anys a casa de la teva germana i jo fent viatges del treball a la universitat i de la universitat al sanatori amb la meva moto Vespa negra, la que em vau regalar el Nadal dels meus setze anys (els veïns van trucar a la porta del pis i es van amagar deixant una nota a l'ascensor, en què posava que baixés al carrer i només sortir allí estava la moto, de segona mà, lluent). Vivíem en un edifici amb el ridícul nom de Mickey, datat el 1975, i a l'entresol hi havia una Penya de l'Espanyol. Va ser precisament en una Vespa, però en aquesta ocasió blanca, sortejant cotxes a tota pastilla, llavors sense casc per Barcelona, ​​amb la qual la meva germana (a qui dic germana sense demanar-li permís, de fet ho he fet sempre) i jo vam arribar a la clínica a la qual va néixer el teu fill petit, dotze anys després de fer-ho jo.

Sí, hauria de haver-me tret el carnet més d'hora, sense demora, però com en tantes coses de la meva vida em vaig passejar molt pels núvols abans de tocar a terra.

Estaves tan absent a Sant Pau, abans d'operar-te, veies la mort treure el cap per la finestra, aquesta mort que després va decidir anar-se'n un temps llarg per tornar quan es va cansar d'esperar, de veure que tu no et rendies de cap de les maneres.

Vas superar l'operació i seguint les instruccions dels metges, encara que traint al teu instint, et vas calmar. L'estrès i la vida a un ritme tan alt havien posat un STOP en el teu camí que no vas poder esquivar, encara que vas frenar just després de saltar-te'l. I abans d'això, me'n recordo perfectament, l'embòlia que va provocar que perdessis la vista en un ull, un dia en una reunió tot d'una la teva visió es va enfosquir i vas descobrir ple de pànic que l'ull esquerre només mostrava el negre. Va ser un avís, suposo. Aquest canvi provocat per la sensació d'haver tornat a néixer, amb gairebé 50 anys, va permetre un gir en la trajectòria que et va allunyar de la trajectòria que havia seguit el teu pare.

No obstant això, a poc a poc, les teves ganes de viure i veure que el teu cor semblava palpitar amb la mateixa energia que abans, van fer que t'oblidessis o que potser valoressis que millor fer com que oblidaves les advertències i el teu ritme frenètic va tornar, no tant alt, però va tornar. Els viatges a Mèxic, la caça dels caps de setmana, les hores i hores dedicades a la fàbrica que tu havies muntat ara ja sense el soci que et va trair i que, potser també, va influir de manera determinant en el teu estat cardíac, doncs va ser un cop duríssim, ell no era només el teu soci sinó també teu amic (les esquiades de les dues famílies, les seves visites a la nostra casa al Cap de Creus, el meu amor fugaç i gairebé imaginari amb la seva filla).

No puc obviar que abans, molt abans que tot això hi va haver les teves estades a la presó lluitant contra els últims dies del franquisme, la fundació del grup polític Bandera Roja i després la implicació en el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, que va acabar integrat a Iniciativa per Catalunya, ara integrada a En Comú Podem), la fundació de la FAPAC (Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya) per intentar millorar el sistema educatiu i una activitat laboral que et portava a passar moltes hores fora de casa, a Lliçà, on també tenies als teus gossos de caça i on jo vaig deixar-hi dos peixos de colors (Pixie i Dixie) en un estany en el qual van créixer fins a semblar truites de riu. No sé si recordes aquella vegada que em vas demanar que, amb alguns amics, anéssim a "fer embalum" a la teva empresa, perquè venia un client. I ja ens veus a quatre adolescents o postadolescents mig imberbes amb bata blanca trastejant tubs d'assaig com si en sabéssim, i somrient al japonès que, per sort, no ens va fer cap pregunta. Una bata blanca com la de la foto que et va enviar la teva néta, en pràctiques, que vol ser pediatre, dos dies abans que morissis.

I és que tinc una infinitat d'anècdotes, una infinitat de moments passats amb tu (el dia en què em vas portar a practicar, al Port de la Selva, amb l'escopeta de balins i al tancar-la se'm va enganxar a la mà i vam tornar, tu amb l'escopeta i jo amb la mà rajant sang; o el dia en què amb el teu millor amic vam agafar la barca i vam pescar un congre tan gran que saltava intentant mossegar-nos, i mentre tu subjectaves el fil l'altre tractava de colpejar l'animal amb el timó per atordir-lo i així treure-li l'ham; o la nit que vam anar a sopar amb uns amics meus i una xicota meva i vas beure més turbiño del compte; el matí en què vas estar donant voltes pels pobles del Cap de Creus amb la teva moto, buscant-me a mi i a un amic convidat, doncs li vaig dir a la teva filla que tornaríem a les cinc o les sis quan tanqués la discoteca i a les deu estàvem esmorzant en un bar, et vas enfadar tant, gairebé tant com quan vas haver de gestionar que jo i dos amics meus trenquéssim accidentalment, de petits, amb una pedra el parabrisa d'un alemany o com la bronca que em vas fúmer un cop perquè no havia fet els deures i a causa d'això no havia pogut presentar-me a un examen i un llarg, llarguíssim etcètera). Moments que ja no se n'aniran mai, que com a molt el temps anirà distorsionant. Aquestes anècdotes, plenes de valors, d'aprenentatges, d'afecte i d'experiència valen moltíssim més que tot allò material que també m'has donat, ja que la principal raó per la qual vas treballar és perquè als teus dos fills i a mi no ens faltés res. Igual que a la teva filla li vas regalar la moto, a mi també; de la mateixa manera que a ella la vas enviar a estudiar unes setmanes d'estiu a Anglaterra, a mi també i molt més. I els viatges a Iugoslàvia i a Escòcia, a Mèxic, el Creuer, els estius al Cap de Creus, les barques, els gossos (Gresca, Bruna, Tesa, Brau, Punxa, Fum, Boira i desenes més), les poques vegades que vaig voler anar amb tu de caça, les moltes que vam anar a pescar, les converses, els consells que donaves com qui no vol la cosa, els teus moments de silenci i fins i tot els de còlera. No obstant això, els teus consells no eren tant de paraula com d'acció, aquesta acció que suposava una actitud davant la vida, un no et quedis parat i lluita pel que valores o pel que farà que altres et valorin, que sempre anem pel món dient que no compta el que pensin de tu els altres, però sí que compta, doncs t'obre i tanca portes. Aquestes accions que et feien tractar-me des que tinc record com al teu fill sense ser-ho, de manera que jo et vaig començar a tractar com a un pare, sense ser-ho, i això fa que d'una manera profunda i indestructible pugui considerar-te així, com un pare , ja que tu em vas considerar així, com a un fill. Donant-me l'enorme sort de tenir dos pares, cada un al seu lloc, però que ambdós m'han estimat i a ambdós he estimat.

Com vaig dir en el meu discurs ofegat durant la cerimònia al tanatori, amb el fèretre a un costat, amb 200 persones omplint la sala: hi ha persones que quan arriben a les nostres vides ja no se'n van mai, encara que se'n vagin, per molt breu que sigui la trobada, per molt fortuïta que sigui la coincidència i tu, sens dubte, eres una d'aquestes persones. "Vas deixar empremta en moltes platges i la marea que ara se t'ha emportat a tu, a la petjada no se la pot ni se la vol endur". Et vaig dir Chema (que horrible em sembla), et vaig dir Jose i et vaig dir José Mari (em sembla quasi pitjor) durant la meva infància fins que ja vas ser Josep Maria per sempre. Avi Torres per als meus fills, els teus néts.

I és que ha plogut tant. Com va ploure durant l'interval de temps entre el missatge de la mare, la trucada posterior en que el meu germà em va dir que havies patit una aturada cardíaca i el temps en què vaig trigar a arribar a l'hospital, sabent ja que no s'havia pogut fer res. Com un comiat que la naturalesa et donava, un adéu de la Tramuntana del Cap de Creus que tant estimaves (robant les paraules del meu germà en el funeral). Després el cel es va aclarir i no va tornar la pluja d'aquesta primavera que a estones sembla estiu i a estones el més cru hivern per com t'ha tractat, no va tornar fins que ho va fer acompanyada de llums i sons durant la vetlla. Oh, va venir tanta gent, tanta; aquella part de la planta del tanatori estava ocupada enterament per nosaltres, pels teus, els de sempre i els d'alguna vegada, els d'ara i els de fa temps. No els coneixia a tots, ni molt menys, però imagino a xavals del teu temps al barri de Sants o de Torrelles, de la teva adultesa jove al Poblenou, del Cap de Creus, de Mèxic (aquest país que ara, gràcies a tu, és un una mica nostre i nosaltres seu), de l'empresa que vas aixecar, de les caces que vas emprendre i de les que tornaves sense res en moltes ocasions, dels partits polítics, del teu pas pel món de l'educació, de la segona empresa que vas fundar i de la que va absorbir a la primera, veïns, amics, companys i companyes, camarades, familiars, amics de familiars i amics d'amics.

Perquè vas passar i vas deixar empremta: els teus arrossos, els teus suquets de peix, les teves invitacions a tots per quedar-se a dinar o a sopar i després mirar a la meva mare (la teva segona esposa, l'amor mutu de les vostres vides) i preguntar-li: ¿va bé, Meri ? (Copiant aquí les paraules de la teva filla, també al funeral). Potser vas veure al meu fill gran plorant quan li vaig explicar que ja no hi eres o vas sentir al meu fill petit recordar com el vas portar alguna vegada en moto fins a la piscina. I ara recordo el primer viatge amb el gran a la Selva de Mar, ell encara un nadó, en el teu cotxe (els teus cotxes: el Seat 124, l'R14, l'R11, l'R21 i després el canvi als BMW), en un viatge que es va fer etern perquè, com gairebé sempre que anaves o tornaves d'algun lloc, havies de parar primer per veure els gossos, tot i que això suposés una volta llarga i penosa, una desviació per als altres inexplicable, per a tu inevitable. I em vaig enfadar amb tu perquè el meu fill després no s'adormia i havíem hagut de parar perquè es va fer caca i no hi havia espai per canviar-ho si no baixàvem i vam arribar molt tard.

Tu, que ja estaves molt malalt quan jo vaig decidir deixar de treballar per dedicar-me a escriure i durant un temps t'ho vam ocultar per després veure la poca ètica d'això; tu que vas saber de la fi del meu matrimoni quan el cor et bategava tan feble que cadascun dels seus batecs semblava un esforç titànic.

I ara plou mentre escric això, la pluja present en aquests dies que segueixen a la teva mort i posterior incineració. I m'és inevitable pensar que no vaig poder donar-te les gràcies encara que potser ja ho sabies, encara que potser no cal, però per a mi era important que ho sabessis i era necessari, així que t'ho vaig dir en el teu silenci sepulcral, mai millor dit; en privat primer i després en públic, per si no m'havies sentit dins del meu plor i després una altra vegada, quan la tomba esperava per entrar al forn i vaig posar la mà al damunt la fusta. I vaig plorar, vaig plorar quan ho vaig saber, vaig plorar quan et vaig veure, vaig plorar quan vaig parlar de tu, vaig plorar quan vaig veure a altres plorar i ploro ara. Llàgrimes en la pluja, com a la pel·lícula, però si hi haguessis estat dins, a l'alçar el vol el colom hauries posat els teus braços i mans simulant una escopeta, hauries apuntat i hauries dit: "pim-pam, caçat". Ho sento, mai m'ha agradat caçar, tot i la bellesa dels gossos corrent rere el rastre d'algun senglar, tot i la bellesa dels boscos plens de rosada a les cinc de la matinada i del sol sortint per Cadaqués o per altres indrets.

Tinc pendent portar els meus fills a pescar i explicar-los anècdotes nostres mentre la Coyuca (successora de la Suquera i de la Joana) es balanceja sobre el Mediterrani, aquell en el qual una vegada vam anar a veure tonyines i vam acabar jugant amb dofins o ells jugant amb la proa de la Joana; el mateix mar que vam solcar en un creuer per celebrar els teus seixanta anys. Tinc pendent recordar als meus fills que quan ja gairebé no podies caminar vas venir al desè aniversari del més gran o vas anar a alguns dels partits d'hoquei que juguen, tot i saber que perdrien de pallissa i saber que entre canviar-se, jugar i dutxar-se quasi no et veurien o no els veuries; i explicar-los els viatges que vam fer, portar-los a Mèxic (l'enciclopèdia d'anècdotes necessita un volum especial o dos per aquests viatges); ja no tinc pendent, emperò, recordar-me cada matí que millor viure amb intensitat que fer-ho apagat, encara que potser, si haguessis frenat una mica abans, hauries arribat més lluny. I tot i així, mira com de lluny has arribat, tant que fins i tot quan ja no caminaràs més, no hi ha qui et pari.

I com tu deies sempre que te n'anaves, recollint les claus i amb un somriure: "Bueno, me'n vaig".