Tres Tristos Tigres (Dedé)

2006-02-12

Dedé

Amb el coll de l'americana alçat i les mans a les butxaques, en Dedé s'intentava protegir de la pluja fina que des de feia uns minuts remullava el terra de la ciutat. La nit es mostrava freda i les llums de neó dels locals més sòrdids del Barri Vell començaven a reflectir-se sobre els bassals dels carrers bruts. En algun lloc quedava el rastre de la Ciutat artística, envoltada per guitarres i plomes de poeta. Però ell no era un poeta, sinó un vividor amagat rere els folis de novel·les inacabades, de contes i relats que descrivien la nit que ell vivia, dia rere dia, ennuegat de vi i de fum de tabac.

La pensió El tigre blanc era igual de trista que la resta d'aquella part del barri. A l'entrada, un home gras i permanentment suat fullejava els anuncis de contactes del diari i ni tan sols mirava els inquilins quan arribaven, a no ser que li deguessin diners. Les escales que conduïen al segon pis eren ombrívoles i de qualsevol forat dels esglaons en podien haver sortit rates, o qui sap si s'hi amagava el cos podrit d'algun cadàver. Cadàvers com el de la Sra.Torner, que havia desaparegut de forma misteriosa feia cosa de dues setmanes. Durant els primers dies s'havia especulat que no hagués estat víctima d'un amant gelós o d'algun creditor. La Sra. Torner habitava a l'habitació 207, la contigua a la d'en Dedé, que hi era des de feia un mes. D'aleshores ençà ningú més s'hi havia instal·lat, com si la gent que preguntava per habitacions lliures, en saber la història, cregués que una maledicció la posseïa o que el fantasma de la solitària i alcohòlica dama de cinquanta i pocs anys, suposant que estigués morta, amenacés d'aparèixer. Encara que la Sra.Torner era una dona tranquil·la, els fets de com va desaparèixer, quasi per art de màgia, havien trencat la calma amb la que obrà en vida i ara el silenci que regnava a l'ala est d'aquella planta resultava incòmode.

Per això en Dedé es va sorprendre quan, l'endemà al matí, en sortir a fer el cafè, va trobar-se el propietari a l'habitació, somrient, davant la porta entreoberta. A l'interior s'hi veia la silueta d'algú observant.

- La llogarem aquest cop, Sr. Garcia? -va preguntar ell.

Abans que l'home gras i permanentment suat respongués, una veu femenina dins la 207 digué:

- Està bé, me la quedo.

El to i l'accent van fer que en Dedé restés una estona més recolzat al marc de la seva porta, encuriosit per la nova inquilina. La noia que en va sortir, d'uns vint-i-set o vint-i-vuit anys, anava elegantment vestida i caminava amb aires de pretendre ser algú o d'haver estat algú temps enrere. El seu vestit realçava una figura prima i de moviments encara juvenils. Un barret d'ala ampla, negre com els seus cabells, aombrava uns ulls en aparença també foscos. En veure's, ella va torçar lleugerament la boca i després tancà la porta. Entenent que ja no tenia res a fer allà, en Dedé sortí de la pensió disposat a cercar una taula de cafè apartada de la multitud, on posar-se a escriure alguna cosa.

Al Cafè Nacional demanà un caputxí i es cobrí de fum de tabac ros americà mentre destapava el bolígraf barat i obria la seva llibreta pautada. Els seus precaris ingressos provenien de dues fonts molt diferenciades: el sou que la revista cultural El Poblador li pagava per un relat de ficció setmanal, i el xec que els seus pares li feien arribar des del poble. Havia nascut en un poble portuari i s'hi havia criat fins que el fracàs en els estudis va fer-li creure haver estat triat per escriure alguna cosa important. La diferència però, era que de les felicitacions dels amics i familiars per la seva capacitat literària a la realitat editorial professional, hi havia un pas quasi abismal. El xec patern era, en part, fruit de les ganes de desfer-se d'un fill que no havia acomplert les expectatives i, en part, del sentiment de culpa per no haver sabut inculcar al noi gran l'esperit empresarial de la família, de classe social benestant.

Cada dia, en Dedé (aquest era el sobrenom amb què sempre se l'havia anomenat a l'escola i a l'institut, ja que tant el seu nom com el cognom començaven per la mateixa inicial) seguia una rutina que l'impedia pensar que estava malgastant el temps: cafè d'una hora o més a qualsevol local del Barri Vell, passeig per diferents museus i escenaris de la capital o simplement caminar contemplatiu. Cap a les dotze dinar a l'alberg de Maurici seguit de migdiada a la pensió El tigre blanc. La tarda estava dedicada a llegir i escriure, i al vespre iniciar una ronda de copes i vida social, que acabava sovint més enllà de les dues o tres de la matinada, en estat d'embriaguesa, i també sovint en companyia femenina de dones que segurament no tornaria a veure mai més i, si ho feia, tant ell com elles tenien feina per recordar els noms.

L'esperança de tot el seu estat, que tampoc és que ell lamentés molt o fes massa per abandonar, residia bàsicament en una novel·la inacabada, que repassava un cop i un altre sense saber del tot com arreglar o com acabar, amb el títol provisional de "Tres tristos tigres", i per la qual havia anat a parar a la pensió d'El tigre blanc, com si veiés en ella la sortida al seu estancament personal i professional. Amb trenta un anys, es deia sovint que encara li quedava temps per trobar una sortida, o per llençar els daus uns quants cops més i treure el número que necessitava. No era jugador, però l'analogia entre la seva situació i la del típic i tòpic perdedor de casino li semblava atractiva.

Aquella tarda d'octubre tornà a ploure. Després de la migdiada, en Dedé s'assegué a l'escriptori polsegós de l'habitació 206 i corregí l'últim relat per la revista. Tot seguit va fumar una cigarreta mirant per la finestra que ensenyava un fragment d'un solar en construcció i es tombà al llit amb la novel·la de més de tres-centes cinquanta pàgines plenes de correccions, i dels papers i tovallons de paper on tenia apuntades estructures, idees i conceptes nous i per canviar. "Tres tristos tigres" narrava la crisi existencial d'un filòsof de dretes abans important, que en decadència física i moral s'enamorava perdudament d'una adolescent, fent perillar tot el plantejament ètic que el va fer prestigiós. No era original i, de fet, quan estava anímicament baix, el mateix autor la trobava pedant, carregosa i amb una quantitat de fallades a nivell estructural i de coherència que el feien abandonar-la uns dies en algun calaix amagat. Passat aquest temps, tornava a agafar-la i es deia que era el millor que havia escrit mai, només feia falta polir-la. Polir-la molt, però era el millor que havia escrit mai. I aquella tarda plujosa de tardor, en Dedé es trobava en el procés de dir-se que allò ho havia d'acabar i que era una novel·la que valia, valia el suficient per ser editada i reconeguda. Però cap a dos quarts de sis va arribar l'Àgata. Just trucar la porta, va entrar sense demanar-ho i s'assegué a la cadira de l'escriptori, creuant les cames i mostrant el seu ampli somriure.

Ell i l'Àgata havien estat parella poc després que en Dedé aterrés a La Ciutat. De fet, ella l'havia introduït a la nit urbana, presentant-li a qui ara formava part del seu ambient social. La ferida de la ruptura, després de vuit mesos de relació intensa, encara estava per acabar de cicatritzar i les visites sense previ avís de l'Àfata, així com les trucades, sovint muntant números melodramàtics i demanant la implicació d'ell en la seva vida, no l'ajudaven gens. Van arribar a viure junts i quan va marxar del pis d'ella, en Dedé va dir-li que tornava a instal·lar-se a El tigre blanc, tal com va fer en arribar del poble, i ara se'n penedia. En l'actualitat mantenien una relació de societat a voltes acompanyada de sexe esporàdic i ell, encara que es prometia cada cop que aquell era l'últim, hi queia de nou la següent vegada.

- T'he vingut a buscar per dur-te a la inauguració d'una exposició, hi coneixeràs gent interessant.

En Dedé va voler protestar. Amb aquella excusa ella hi anava acompanyada per no "quedar malament", després li feia cas omís tot el vespre i a la nit li demanava que l'acompanyés a casa o preguntava si podia venir a dormir amb ell, feien l'amor i la mateixa nit o l'endemà a primera hora, ella desapareixia o el feia fora.

- Gent interessant per mi o per tu?

- Au, va! No comencis, el problema és que et quedes en un racó i no aprofites les oportunitats.

- Quan siguem allà t'oblidaràs de mi i després voldràs que dormim junts, suposant que no trobis un substitut.

- No et facis la víctima, De. A més, l'últim cop vas ser tu qui em va deixar plantada per aquella... com es deia?

- No me'n recordo i ella del meu nom, tampoc. A quina hora vols anar-hi?

- Ara. Obren a les sis en punt.

Tal i com es preveia, va ser un vespre clònic de molts altres. Es va avorrir, no va conèixer ningú digne de menció i va beure per matar el temps i no pensar què dimoni hi feia, allà. Cap a quarts de quatre de la matinada, ell i l'Àgata van arribar de nou a la pensió, mig beguts, i ella començà l'habitual joc eròtic al passadís de la segona planta. Aleshores, tot just abans de tancar la porta de la 206, en Dedé va veure la nova inquilina i va esperar-la. Ella venia també acompanyada, en aquest cas d'un home prop de la quarantena, molt més borratxo que els altres tres que quedaven desperts a la pensió. En passar per davant de la porta, ella li dedicà un somriure maliciós i ell li va tornar. Quan va entrar a l'habitació, l'Àgata ja dormia la mona, mig despullada, sobre el llit individual.

A primera hora del matí, quan el sol va entrar a l'habitació, l'Àgata ja no hi era, però havia deixat una nota assegurant que el trucaria o vindria a veure'l aviat. Ell va sentir-se malament altre cop, en part per haver deixat escapar una altra ocasió d'estar amb ella, en part per haver caigut de nou al parany. Va desar la novel·la al calaix de l'escriptori i es va vestir. Es rentà la cara i sortí al rebedor, al mateix temps que la nova veïna s'acomiadava de l'home calb amb qui havia passat la nit fent força escàndol amb el llit de molles.

- Bon dia -va saludar ell.

La noia va somriure, encara vestida amb un barnús groc pàl·lid. L'home va desaparèixer per l'escala i durant uns instants es miraren en silenci.

- Em dic Dedé -es presentà tancant la porta.

- Jo sóc la Sofia.

- Vols esmorzar? Vaig al cafè d'aquí sota.

La Sofia va dubtar uns instants i quan semblava que anava a dir que no, va fer una ganyota simpàtica i respongué:

- D'acord, em vesteixo i vinc.

Va esperar-la fullejant els titulars del diari del dia anterior. El senyor García es ficava el dit al nas tot intentant reparar l'intèrfon de l'entrada. Era el primer dia de la setmana en que els núvols semblaven no voler remullar l'ambient. La Sofia va baixar amb una faldilla senzilla i una camisa a joc. Era bonica i la seva elegància ressaltava i fins i tot feia mal als ulls envoltada de la deixadesa i el mal gust d'El tigre blanc. De cabell negre i ulls castanys destacant sobre una pell fina i blanca. Caminaren fins al Café Nacional i segueren a la terrassa, aprofitant el sol i el fet que l'aire no era massa fred. Ella no va voler explicar què l'havia portada a refugiar-se a una pensió de mala mort del Barri Vell, però si va fer servir aquella paraula: refugiar-se. I tampoc va entrar en detalls sobre la seva forma de vestir o de moure's, que la feia més d'una zona mitjana-alta que no d'allà. Sí va explicar que actualment treballava per les tardes en un bar de moda a tocar del Pont de l'Enllaç, i va deixar anar que no passava per un bon moment, ni social ni econòmic. Després del cafè, en Dedé va voler donar una volta pel barri amb ella, però la Sofia s'excusà dient que havia quedat. Així doncs, va tornar a la seva llibreta pautada i començà el nou relat que hauria de lliurar la setmana vinent. Escrigué sobre la desaparició de la senyora Torner, sabent que el setmanari no li diria res mentre no fes crítica social i el relat fos entretingut i relativament costumista. Amb allò se li feu el vespre.

Va tornar a trobar-se la Sofia aquella mateixa nit, ella el va convidar a passar a la 207 mentre acabava de preparar-se per sortir a sopar fora. En Dedé també tenia plans, però sentia la necessitat estranya de fer-li una proposta a ella.

- Saps què podríem fer? Passar de la gent amb qui hem quedat i anar a sopar nosaltres dos.

- És temptador, però no puc -va respondre ella-. No m'agrada deixar plantat ningú, ja que jo detestaria que m'ho fessin a mi. Un altre dia, d'acord?

- D'acord.

Van baixar junts fins al carrer i allà ella prengué un taxi mentre en Dedé caminava, alçant el coll de la americana per notar menys el fred, fins al metro. A les dues i quart, ja de tornada i abans d'entrar a la seva habitació, en Dedé posà les orelles a la 207 i no va sentir absolutament res, de manera que lamentà no haver estat més estona al local on havia donat per acabada la nit després de mitja ampolla d'absenta. Va fumar-se una cigarreta davant la finestra, atent a qualsevol soroll que provingués de les escales, i s'adormí poc abans de les tres.

El senyor Garcia, amb cara de pocs amics i d'haver patit per pujar el tram d'escales fins el segon pis, el despertà relativament d'hora, informant-lo a crits que tenia una trucada. Després de posar-se de forma ràpida uns pantalons i una camisa, en Dedé baixà i va agafar l'auricular que penjava com un pèndol. L'aparell es trobava davant mateix de la recepció d'El tigre blanc de manera que el propietari podia xafardejar sense cap mena de problema les converses dels inquilins. A l'altra banda del fil, l'Àgata li preguntava, amb to en excés melós, quins plans tenia per aquella nit. A l'acte, en Dedé pensà en la noia de la 207.

  • No ho sé, encara -va contestar-. En principi estic ocupat.

Ella va fer petar l'ase, en senyal de disgust, però seguidament tornà a agafar el seu habitual to de suficiència, que només feia servir per parlar amb ell, o això li semblava, i digué:

  • Tu t'ho perds, doncs. Tenia una idea molt especial per aquesta nit. Si t'hi repenses em truques, però no triguis o no hi seràs a temps.

Sempre li feia el mateix, pensà tot penjant. A fora el dia es mantenia serè i clar com l'anterior. Sempre li feia el mateix. Li posava un caramel a la boca, un caramel que deixava gust amarg però a l'inici era ben dolç, i anava engrandint-lo fins que ell, després de negar-s'hi, picava. Sentia una impotència considerable cada cop que hi donava voltes: l'Àgata havia aconseguit fer-li més mal que ningú, i tot i així no podia odiar-la, no podia oblidar-se'n o demanar-li que no aparegués mai més a la seva vida. Cada dos per tres cedia a les seves peticions i si ella no el trucava, era ell qui no podia resistir-s'hi.

Abans que pugés les escales, l'amo li lliurà un sobre d'El Poblador, dins hi havia el xec pel relat de la setmana anterior i una carta. L'editor de la revista li recomanava que comencés a moure's per les editorials, atès que la majoria de relats que enviava eren bons, necessitaven que qui escrivís per a ells tingués un nom. És a dir, l'advertien que potser en breu deixarien de comptar amb ell. I en Dedé encara no era ningú. El matí no es presentava gaire agradable. Es va dutxar i afaitar, es vestí amb roba neta i sortí de la cambra. Picà la porta 207 i esperà, però ningú va respondre. D'aquesta manera es trobà de nou sol prenen un cafè, observant la gent que passejava aprofitant les últimes llambregades de sol abans de les onades de fred fortes que deixarien la Ciutat blanca en pocs dies. Sabia que si no trobava la Sofia acabaria acceptant la proposta, fos quina fos, de l'Àgata.


Segona part: Sofía