Captain Fantastic

2018-10-03

SINÒPSI

Enmig del bosc, allunyats de tota civilització i amb una educació anti-capitalista i de supervivència, viu una família composta per un pare (Ben, interpretat per Viggo Mortensen) i els seus sis fills. Al morir la mare, la família haurà d'enfrontar-se a la civilització.

Títol original: Captain Fantastic

Any: 2016

Guio i direcció: Matt Ross

Intèrprets: Viggo Mortensen, George MacKay, Samantha Isler.

ARGUMENT

Amb una disciplina basada en l'entrenament físic, la supervivència i l'estudi, en Ben i els seus sis fills i filles viuen en pau amb la natura, aprenen a caçar, a escalar, cultiven el cos i la ment aprenent sota una educació fonamentada en la filosofia anti-capitalista i antireligiosa. Malgrat aquesta pau, tot canvia quan la mare, després d'una llarga malaltia mental, es suïcida. La família decideix tornar a la civilització per assegurar-se que es compleix la última voluntat de la mare en lloc que es faci la voluntat dels avis materns, membres poderosos i cristians de la societat, que consideren que la bogeria de la dona és culpa del Ben i que aquest està posant els seus fills en perill. L'enfrontament dels sis fills, sobretot els adolescents, marcarà la trama de la pel·lícula, ja que es troben en un món que han après a menysprear i on mai han hagut de conviure.


OPINIÓ

L'inici de Captain Fantastic, després d'una primera escena una mica desconcertant, és pletòric. Una família casi ideal, basada en el respecte a ells mateixos i a la natura, amb uns nens i nenes plens de coneixement i criteri, que segueixen sense qüestionar-la l'autoritat d'un pare convençut que la civilització capitalista és el mal, que la religió ens fa esclaus i que el pensament del Trotskisme, de Mao o Chomsky són l'estàndard del que guiar-se per créixer amb llibertat mental, crítica i amb capacitat de transformació social. Veure el vincle entre els germans i entre pare i fills et fa pensar, en aquests primers minuts, que viure així ha de ser la hòstia de bo, al menys durant un temps. Malgrat tot, ben aviat se'ns fa veure que la mare, no present en el nucli familiar, està ingressada en un hospital malgrat que això entra en contradicció amb la doctrina paterna segons la qual tot allò que prové del sistema és perjudicial per a l'individu, i que l'ingrés és per una malaltia mental. La mare es suïcida i la família, com no pot ser d'una altra forma, entra en crisi. L'escena del pare comunicant als seus sis fills que la mare s'ha suïcidat i la reacció de tots i totes em sembla del millor de la pel·lícula. Muntants en Steve, l'autobús adaptat com a escola de la família, pare i criatures decideixen desafiar les amenaces de l'avi matern i es traslladen a la civilització per assegurar, com dèiem al presentar l'argument, que la mare rep els ritus budistes i no els catòlics, seguint la seva voluntat. Però l'avi és poderós. En el moment en que la família posa els peus a la societat que tant critica, mentre el pare va reforçant el missatge del mal capitalista i de desafiar l'autoritat, tot entra en una contradicció interessant, que seria més interessant si no estigués portada a un extrem d'antagònics tan clar i en cert punt arquetípic. A voltes, un no sap si l'actitud dels nens repetint els missatges del pare es perquè s'ho creuen i tenen criteri o bé perquè són com lloros que només repeteixen, si es ridiculitza l'actitud del pare o no es ridiculitza. L'avi mafiós, poderós, en contraposició a la bel·ligerància del pare amb el sistema, posa als nens, especialment als dos nois adolescents, en un debat intern entre el que sempre han sentit i pensat i tot allò que desconeixen i, per tant, no saben si ho volen.

En el nus del film, l'actitud dels nens resulta massa indefinida, segueix al pare en tot (menys en Nell, que s'hi enfronta directament) a l'hora que demostren ser capaços de raonar tot el que fan, de forma que, com deia, o bé sembla que s'estigui ridiculitzant tot aquest mode de vida o bé sembla que només se'n destaquin algunes parts, amb prudència. Com a exemple clar, l'escena en que van a sopar a casa la germana d'en Ben i quan aquesta critica que els nens no vagin a escola i, per tant, no aprenen el que cal, en Ben crida als dos fills de la germana i els fa una pregunta bàsica per l'edat que tenen que ells no saben respondre, mentre la seva filla més petita, respon amb claredat i intel·ligència. És una crítica al sistema educatiu ben construïda. En aquesta part de la pel·lícula, resulta deliciosa l'escena en que els fills d'en Ben es queden gairebé traumatitzats, tot i saber matar i treure la pell a un cérvol, de la violència que surt en els vídeojocs als que juguen els seus dos cosins.

El nus del nus arriba quan en Nell, quart dels descendents de Ben, segon fill baró, s'enfronta directament al pare i, arrel d'això, el fill més gran, en Bo, que fa un intent trist de lligar amb una noia al càmping on s'estan en una part del viatge, també s'enfronta al pare al veure que són tots molt intel·ligents a nivell de cultura, però que socialment són uns inadaptats. És una crítica a l'educació a casa, una mica matussera. Em dol una mica veure que el paper dels personatges femenins (la mare morta, l'àvia materna que només dóna efecte i sobretot les dues filles adolescents d'en Ben) tenen un paper molt relegat a la pel·lícula, no són reivindicatives i són les que més segueixen al pare, tenint en compte que en la realitat l'adolescència femenina és molt complicada.

El canvi d'actitud o de visió del pare, com a conseqüència de tot el que va passant, també em grinyola una mica, és massa fàcil. El final de la pel·lícula resulta previsible i la solució que proposa el director i guionista Matt Ross és en excés políticament correcta i favorable al sistema en certa manera, alhora que esdevé poc creïble atenent als personatges que se'ns han presentat i a la seva conducta i posicionament, així com sembla no voler mullar-se del tot ni en la part en que ens mostra allò negatiu del sistema, ja sigui del capitalista (la forma en que Ben elabora la crítica està ben construïda i ens hauria de donar què pensar, està argumentada) o del de la família al bosc (ben plantejada per l'avi matern, que resulta no ser tan dolent). Està en Ben posant en perill als seus fills més del que els posa en perill la suposada societat del benestar? Com deia, la confrontació entre els dos tipus de violència amb l'escena inicial de la matança del cérvol i després en els vídeojocs, em sembla genial.

La pel·lícula planteja una dicotomia interessant però que queda una mica fluixa i es dubta de si es burla dels dos sistemes, només de un o de cap, intentant ensenyar només allò més bo i allò més dolent de cada un, de forma massa cortès i sense voler posicionar-se.

Destaco que la pel·lícula enganxa i que resulta fàcil empatitzar amb aquesta família i amb el pare, així com entendre la posició de l'avi. Destaco també que en Viggo Mortensen em sembla un d'aquells actors que fa bé qualsevol paper que interpreti, resulta convincent i porta el pes de la pel·lícula de forma elogiable, és un actor que em records en part als de tipus Gene Hackman, que actuï en el rol que actuï, saps que no fallarà mai i no necessita sobreactuacions ni estridències ni grans drames. A la vegada, l'estructura general de la pel·lícula és bona i aquesta trama no sembla que vulgui enganyar ningú (potser salvant el fet del missatge ambivalent i poc convincent), té un punt de naturalitat i no és pretensiosa, té aquell aire fresc de les pel·lícules independents amb pressupost, que és d'agrair. En general, Captain Fantastic m'ha agradat força, però els dubtes que em genera fan que no em resulti rodona. A més, queda el regust amarg de que en el fons se'ns diu que no, que no es pot canviar el sistema: adaptar-se o morir.