Carne de perro, de Pedro J. Gutiérrez

2019-01-16

Quan portava poques pàgines de Carne de perro, novel·la que em van regalar i que té gairebé el mateix títol que un relat meu dels anys 90, Carn de gossos, vaig buscar una mica d'informació sobre el seu autor, desconegut fins ara per mi, i en algun lloc vaig llegir que era una mena de Bukowski cubà. "Ai", vaig pensar. I ho vaig pensar per dues raons: la primera és que si bé és cert que Bukowski té frases brillants, reflexions interessants i una forma d'escriure atractiva, a mi em repeteix com l'all, els seus personatges no evolucionen res, sempre és el mateix, hi ha un deix de masclisme, de racisme i de ranci en tota la seva obra que em desagrada molt i al final un està cansat d'aquest "mascle autèntic" que fins i tot borratxo com una cuba pot follar-se tres dones una darrere l'altra sense problemes. Que no, home, que no. Els que siguin fans acèrrims de Bukowski (que per cert, va beure de John Fante, autor al meu criteri millor que ell, que va crear el personatge de Bandini, i que no va triomfar ni la meitat que el seu aprenent), que no segueixin llegint. O sí, decisió lliure.


Autor: Pedro Juan Gutiérrez (Matanzas, Cuba, 1950)

Any: 2003

Aquesta edició: Anagrama (Narrativas hispánicas)

Volum: 148 pàgines

Gènere: Autobiogràfica, drama

Idioma original: castellà


I la veritat és que del que beu Bukowski és del que beu Pedro Juan Gutiérrez, això sí, amb l'encant afegit a la seva obra d'estar situada a l'Havana, en els suburbis de la capital de l'illa caribenya, amb la seva pobresa, el caràcter tan definit dels seus habitants, el rom, les platges i els cocoters. Però és la mateixa beguda: un home de cinquanta anys que beu rom sense arribar a emborratxar-se del tot, cosa que s'agraeix, es dedica a veure passar els dies sense fotre brot, deambulant entre diferents dones a les que valora exclusivament per si estan bones o per si al llit són o no són vàlides. Es salven d'això les dues més importants: Júlia i Míriam, encara que per poc. Entenc que en realitat aquest masclisme gairebé salvatge i ofensiu forma part d'un estil de literatura, però posats a fer-ho potser fer-ho amb personatges més treballats que no amb aquesta suposada autobiografia-en-la-que-jo-quedo-de-conya-perquè-sóc-un-geni-follant i les torno a totes boges, amb un protagonista suposadament carismàtic que simplement es nodreix d'un cinisme relatiu, d'una actitud fatxenda de mascle alfa i de passo de tot de la vida que està sempre de tornada. I com molta d'aquesta literatura sí que és cert que té frases brillants, que hi ha moments en què Gutiérrez demostra que té talent escrivint, que hi ha una crítica social important a la societat capitalista i fins i tot al que lluita contra ella, una crida a la necessitat de mirar el món des d'una perspectiva més humana. Però al final, aquests llibres, i aquest en particular, no t'expliquen res, vas passant les pàgines sense sentir simpatia o antipatia per ningú, sense arribar a connectar amb llocs o situacions, en un consum d'escenes en les que només varia el nom de la dona que el protagonista té davant o canvia l'escenari en què la seva suposada transcendència del viure sense fer res transcorre (ara se'n va a la platja a pescar, ara visita la seva mare, ara es compra un refresc en una gelateria) i tot adornat amb la descripció de les mamelles de cubanes que van totes molt calentes i que li posen dura amb els seus moviments ondulants.

En el fons, tot i que Bukowski escrivia bé i Gutiérrez no escriu malament, sempre és més del mateix. Abans ja he posat a Fante com a contraprestació a aquesta literatura, ja que Fante en el fons és el mateix però més ben escrit i a sobre explicant una història que arriba, que transcendeix i que suposa un esforç per al lector més que les dones i les ampolles. En una altra contraprestació, anomeno ara la literatura de Bret Easton Ellis, on els protagonistes de Menys que zero també deambulen, estan perduts, prenen drogues sense parar i intenten follar, però els seus personatges tenen molta més profunditat que els de Gutiérrez i per tant el relat resulta més ric, més estimulant.

Sembla que estigui deixant per terra a Carne de perro, però el que estic fent és una reflexió sobre el valor i fins i tot la sobrevaloració d'alguns autors i d'un tipus de literatura concreta. El llibre específic de Carne de perro transcorre sense més, vas passant les pàgines, a estones somrius una mica i a altres t'estimula sexualment per damunt o et fa pensar en la pobresa social de certa part de la població cubana. Quan acabes et quedes igual i, és més, en el meu cas, abans d'acabar-ja em m'importava ben poc com acabés perquè no t'està explicant res, de manera que ja pensava en si m'atreviria just després amb David Copperfield.