Clic i me'n vaig

2017-09-19

Puc dir-m'ho mil vegades, en la meva imaginació o davant el mirall; puc creure que tot sortirà segons preveu la meva fantasia o que aquella improvisació ràpida i loquaç que em manca farà acte de presència i salvaré qualsevol contesa. Puc assajar un discurs eloqüent i contundent per deixar a l'altre sense paraules, amb la boca obert i parpellejant, o inclús arribar a escriure mentalment un guió ple de picades d'ull i girs, McGuffin i jugades. Puc, però no em serveix de gairebé res, gairebé mai.

Per molts plans que faci, quan arribi el moment sucumbiré, com altres vegades, cauré en les meves contradiccions i les meves inseguretats, semblaré a estones un maldestre xerraire i a estones un dement, llançant pensaments inconnexes enllaçats pels pèls amb paraules que hauré escollit quasi a l'atzar. No sé, segurament no estic fet per això, la congruència parlada no és el meu fort. El meu fort és divagar. Anar-me'n per les branques, estar als núvols, dispersar-me com els punts d'una obra del puntillisme bufats per un vent amb mala llet. Així que, arribada l'hora, tot allò que assagi o prepari, tot allò que imagini o dibuixi, s'esfumarà.

I és estrany (o millor seria dir curiós, ja que de tants cops ha deixat de ser un estrany per ser un vell conegut, però inicialment, totes les meves idees estan ben ordenades i tenen un motiu i un objectiu). Em sento carregat d'arguments i de raons i veig el terreny pla i sense fissures; si la discussió va per aquí, jo aniré per allà; si dóna aquest tomb, jo faré aquesta volta; si veig un forat, m'hi colaré. Malgrat tot la cosa es torça ràpid. Acostumo a deixar anar de bones a primeres alguna cosa que fa que aquella estructura perfectament dissenyada s'ensorri, caigui en un pou que jo mateix vaig cavant, tirant-me la terra pel damunt. Crec que el problema és de precipitació, entesa aquesta com una mala antelació d'esdeveniments en un futur immediat. Sóc com un general dirigint a un exèrcit d'elit, però portant-lo a cegues per un camp de mines. I aquesta antelació és la pedra amb la que ensopego una vegada i una altra. Escolto el que han de dir-me, assenteixo, assimilo, processo i, aleshores, em perdo. Així de senzill.

Sempre he estat algú dispers, sens dubte. Per no dispersar-me escric les coses, escriure fa que ho ordeni i em surt millor que no pas deixar-ho estructurat mentalment. De petit prestava poca atenció a l'aula, estava més per altres temes, se me n'anava el cap a coses que podrien ser en lloc de les que eren, als després o als abans, el present m'era distant. A l'institut, d'adolescent, més del mateix amb l'afegit de l'adolescència i les hormones sortint pels porus com fans d'un artista cursi a l'obrir-se les portes de l'estadi on farà un concert car i curt. Però això no només em passa amb els estudis, em passa en moltes coses: a les reunions laborals, per exemple, la meva capacitat d'atenció dura una estona, a voltes estones llargues, però després, amb l'excusa d'alguna paraula o d'alguna resposta, el follet del meu cap fa clic al ratolí del meu processador mental i ja passo a una altra pantalla. Una pantalla paral·lela o potser perpendicular, però a una altra. Sé que no sóc hiperactiu perquè puc veure una pel·lícula o llegir un llibre durant molt de temps, o posar-me a escriure i estar-m'hi hores ininterrompudes, puc estar-me quiet amb algú o sense algú molt de temps. Puc concentrar-me seguint una ruta i moltes vegades, no es tracta aquí de fer una generalització basta, estic completament dins d'una conversa. Escrivint això no em passa, l'estructura interna del meu cap sòl mantenir-se, els esquemes mentals es sostenen, potser per això escric, perquè l'ordre de les paraules ja escrites no és volàtil com el de les parlades. Puc escoltar atentament, però massa sovint faig clic, i me'n vaig.