Closques de nou

2018-10-02

Sobre aquell riu, abans que fos rierol, anys enrere, havien posat a navegar closques de nou amb veles minúscules fetes amb triangles de paper de diari enganxades a una branqueta fixada a l'interior. Després corrien al límit dels marges, sortejant els arbustos i els joncs, seguint als vaixells per l'aigua tranquil·la i afable, fins als ràpids de gairebé mig quilòmetre avall, ràpids per anomenar-los d'alguna manera, on salvant excepcions les closques es tombaven o s'omplien d'aigua. Just després dels ràpids hi ha una gorga que amb prou feines fa quatre metres d'ample i quatre de llarg, on solen nedar-hi ànecs en cercles mentre les truites de riu es queden relativament estàtiques, prop de les pedres, com esperant alguna cosa. El guanyador era el que aconseguia fer arribar la seva barca fins la gorga. Ells dos, l'Eva i el Marc, els únics jugadors. Per descomptat, discutien sobre quin navili s'havia enfonsat primer en cas que ambdós ho fessin i, faltaria més, s'endinsaven en inacabables disputes si els dos arribaven fins al final, cosa que per altra banda es donava en comptades ocasions.

Més endavant va aprendre a tallar l'escorça dels arbres i a fer barques més elaborades, grans i precises, que ja no s'enfonsaven amb tanta facilitat als ràpids. Potser es tombaven alguna vegada, però en general ja es tractava de veure quina arribaria primer. Polien les seves propietats donant-les més dinamisme, alleugerint-les de pes, millorant el màstil que clavaven en un petit forat replet de cola, feien les veles més boniques. A l'estiu l'Ajuntament feia tallar les males herbes i els arbustos que vorejaven el riu sabent que eren un dels pocs atractius turístics del poble, però a la primavera, quan ells dos baixaven a jugar lluny de poder trobar-se amb d'altres criatures de fora, els joncs començaven a estar alts i tot semblava desordenat donant-li un aire selvàtic que ho feia més literari. I els dies que plovia, malgrat les protestes dels pares i les mares, sortien entusiasmats, vaixells de fusta en mà, impermeable al damunt i botes d'aigua als peus, per veure si el riu, abans que fos rierol, baixava amb més cabal i així la regata era molt més emocionant.

En una ocasió, ja entrada l'adolescència, després de pluges torrencials que van durar quatre dies, el riu va créixer tant i la corrent era tan forta comparada amb l'habitual, que van deixar les seves obres, les millors que havien construït mai, cadascú a casa seva esperant a que minvés la pluja, sobre el llit del riu i aquestes van començar un descens suïcida. Van creuar els ràpids, s'alentiren en arribar a la gorga i per primera vegada, van continuar més enllà, baixant per entre els diferents camins que prenia l'aigua sortejant les pedres, cada embarcació per un lloc diferent, però en paral·lel. Finalment el vaixell de l'Eva va picar contra una pedra i es va quedar encallada entre les algues que es removien al seu voltant, nervioses. El del Marc va seguir avançant fins que va poder recuperar-lo. El noi saltava d'alegria, aquella havia estat la regata definitiva. Ja eren massa grans, només baixaven al riu molt de tant en tant.

L'Eva, malgrat tot, lluny d'enfadar-se o disgustar-se per la derrota, va plorar. Quan acabés el cap de setmana, ella i els seus pares marxarien a viure a la ciutat, prop del mar, lluny del riu. No li ho havia dit encara doncs li feia tant de mal marxar que romandre en silenci era com evitar que hagués de passar. Ja feia un parell d'anys que no estaven junts tan sovint, ella amb les seves amigues i ell amb els seus amics, en aquell joc estúpid però indispensable que dura fins més enllà de la vida adulta i que consisteix en aparentar indiferència i fins i tot menyspreu cap al sexe que t'atrau per, en realitat, estar-ne del tot pendent. No obstant això, el que va provocar tristesa en la noia, va ser adonar-se que no hi hauria més closques de nou, que la infància s'havia acabat del tot i que l'amistat havia deixat de ser innocent i que res tornaria a ser el mateix. Sí, clar que ja se sentia més gran des de feia temps, però ara xocava, com el seu vaixell contra la roca, amb la realitat que, efectivament, era més gran.

Quan el Marc va arribar on era l'Eva, agenollada mirant el seu vaixell perfecte debatre's entre les algues, sota la pluja suau, ja no va veure a la nena ni a l'amiga. Al seu lloc hi havia un rostre bell, d'una expressivitat increïble, del que en coneixia cadascun dels seus defectes i de les seves meravelles. Els ulls d'un estrany verd opac, les pestanyes llargues, van deixar caure algunes llàgrimes que es van barrejar amb les gotes de pluja intentant esdevenir invisibles. Quan l'Eva el va mirar, ell a la gatzoneta observant-la tan directament, ja no va veure al nen ni al company de jocs, tenia enfront un rostre ja format i bonic, definit i que se sabia de memòria. Els ulls castanys amb espurnes fosques gairebé no parpellejaven. Aleshores no va poder evitar plorar desconsoladament, va deixar que el Marc l'abracés i després li fes un petó un i molts cops. T'estimo, li va dir sense deixar de plorar llàgrimes en la pluja. T'estimo, va respondre ell.

No s'havien tornat a veure més, la distància no va ser oblit però fou excusa. Es van escriure, al principi molt i després menys. Van fer la seva vida, deixant un forat que van provar d'omplir de moltes maneres, però hi ha buits que només pot omplir-los qui els va deixar. L'atzar o la voluntat havien evitat que coincidissin les vegades que havien tornat al poble. Fins avui.

Sobre aquell riu, abans que fos un rierol, anys enrere havien posat a navegar closques de nou amb veles minúscules fetes amb triangles de paper de diari enganxades a una branqueta.