Coïssor

30.10.2020

Relat basat en una idea de @aromanicalix

Busca el poema i no el troba. Se li repeteixen els versos al cap en un martelleig constant. On l'havia llegit? De qui és? Ha fracassat en la recerca pels llibres de la seva biblioteca i en la que ha fet a contracor usant internet. Google no li ha donat resposta. Sí, hi ha alguns poemes amb el títol de Coïssor, ben pocs, uns quants més amb aquesta paraula colada entre d'altres.

Comença a sentir fred als peus, va descalç sobre el parquet desgastat. Se'ls mira. Els peus són una de les parts més complicades de l'esquelet humà, no tan sols per la quantitat d'ossos petits que els componen, sinó perquè costa trobar-ne de bonics i, és clar, perquè suporten tot el pes de la resta, marquen el camí deixant petja, són els encarregats de trepitjar els llocs nous i d'abandonar els ja coneguts. I les pessigolles. Almenys en el seu cas, els peus acumulen els terminals nerviosos més susceptibles a aquest fenomen. Les cares que posa quan la podòloga, a la que ha de recórrer amb certa freqüència, simplement posa els seus dits enguantats amb poca pressió a la planta del peu, del dret o l'esquerra, deuen ser memorables. Se li contrau el rostre en un esforç terrible per no enretirar el peu afectat. Les pessigolles són terribles, només de petit podia entendre'n la gràcia, ara li molesten profusament, inclús en l'acte juganer de l'amor, no pot amb elles. El seu peu dret té menys mobilitat que l'esquerre, des que li van operar per corregir la rigidesa dels ossos dels dits, que s'havien alçat com una urpa i li impedien calçar-se qualsevol mena de sabata. Pot plegar els dits de l'esquerra, però per molt que ho intenti, els del dret amb prou feines es mouen, només serveixen per aguantar part del pes del cos i l'equilibri de manera testimonial.

Abandona els seus peus, mira que és dispers, i torna a centrar-se en l'altre objecte de la seva obsessió del dia: Coïssor. Aquella sensació de picor molt forta, gairebé extrema, que se sent damunt la pell quan un es crema o frega una ortiga. Metafòricament, pot aplicar-se a la necessitat urgent de satisfer un desig, sexual la majoria dels cops, creu ell. O potser només és ell que associa la sensació de coïssor amb la necessitat de satisfer un desig sexual. Haurà d'abandonar la recerca, té coses per fer més imperants que investigar on dimoni ha llegit aquells versos d'autor desconegut. I és que la poesia i ell no s'han portat mai massa bé, la seva història amb el gènere mare de la literatura és complicada, no cal recordar-la tota. Simplement, considera que la poesia, la bona, és un estat superior de l'art de les muses Calíope i Erató, responsables l'una de la èpica i l'altre de la lírica. Malgrat això, li costa d'entendre, se sent inferior quan la llegeix i l'envaeix el malestar de no acabar-ne de copsar l'essència, de no saber què vol dir realment l'autor o l'autora amb aquell conjunt de paraules que semblen escollides metòdicament una a una i són fruit d'una inspiració sobtada, de la captació d'un moment, un sentiment intens. Potser és que ell no té aquells sentiments, no té a flor de pell la sensibilitat necessària. Ell és de prosa, de ficció, d'històries inventades.

Recorda que coïssor o una cosa semblant és el que sentia entre els dits dels peus durant una època, no sap exactament quan, però sí que sap que de tant en tant notava una picor intensa entre els dits i que havia de rascar-se compulsivament doncs gairebé li feia mal. Suposa que era estiu, suposa que potser tenia fongs o alguna cosa semblant. Potser coïssor és el que sent també quan l'ataca aquella afecció terrible que és la frustració, quan de sobte se sent proper a la desesperació per no sortir-se'n i té unes ganes terribles de projectar la seva ràbia, com si li piqués amb intensitat dolorosa alguna cosa dintre, el seu orgull, la mort dels seus somnis. Evoca aleshores els passejos pel cementiri dels somnis, passant pels panteons d'aquells que van morir en l'intent, rodejant la fosa comuna dels que foren només producte d'un instant i l'extens camp ple de flors d'aroma agredolça on reposen aquells gestats quan creia que tot era possible. Sort que és un cementiri en el que un no pot quedar-s'hi, hi passes amb una cinta mecànica que no s'atura ni et permet tornar enrere i que sempre et porta a la sortida.

Coïssor, on collons ha llegit aquells versos? Els ha llegit o potser no han existit mai?