Crear records

2019-06-23

He dormit unes deu hores, crec que feia una eternitat i mitja que no dormia tant i crec, també, que feia com una eternitat que no em posava el despertador. Matinar, sense exageracions, fins i tot en festius, s'ha convertit en una rutina, una d'aquestes agradables i no imposades. Deia Delibes que les vides uniformes no donen records o que, com a molt, en donen un que ni tan sols ho és perquè es recorda una cosa que és exactament igual a l'ara. Això és la rutina: repetir cada dia el del dia anterior, amb independència que sigui una cosa que ens agrada o que no. No tenir records.

Ja fa dies que em donava voltes pel cap fer una petita escapada, una dins de les escasses possibilitats econòmiques que tinc. Vaig estar mirant mapes i recomanacions, sospesant els pros i els contres de cada lloc, sobretot atenent al fet que a penes arribo a final de mes i que ho faig gairebé arrossegant-me. Però bullia dins meu la necessitat imperiosa de fer alguna cosa jo sol, acostumat a estar sempre acompanyat, a no saber conviure amb mi mateix més que uns breus espais de temps. Cada vegada que semblava decidir-me per un lloc, en el moment definitiu alguna cosa em tirava enrere, un dubte, la sensació de fer alguna cosa malament. ¿Malament en relació a què? Ni idea. No obstant això, ahir dissabte, finalment, vaig decidir que agafava el cotxe i em deixava anar a la muntanya. Vaig mirar alguns llocs i em vaig aturar en un d'ells, en un poble del que mai havia sentit parlar, situat a la carretera que surt del país, entre muntanyes, al costat d'un dels grans rius que tenim a Catalunya. Poc abans, per una carretera deliciosa, vaig haver de frenar per evitar que les múltiples orenetes que la creuaven a vol ras, passant d'una collita de blat de moro a l'altra en el seu guirigall del capvespre, s'estampessin contra el parabrisa. La carretera passava per sobre i pel costat d'alguns pantans, molt plens, la seva aigua quieta com si s'anés ja a dormir o posés per una foto. Vaig tenir durant el viatge el Sol gairebé sempre davant, no sé si guiant-me com un far o intentant enlluernar en una advertència.

Quan em van confirmar habitació i em vaig trobar sol, em va envair un atac de satisfacció individual i personal. Sí, me n'havia anat. I mira que és un acte petit i amb prou feines simbòlic, en un lloc espectacularment barat per a les vistes que té i el tros esmorzar que m'han servit i que no m'he pogut acabar. Em vaig convèncer ahir a la nit que encara que no em posés despertador, ben aviat estaria de peu, doncs estic acostumat, és la meva rutina. Potser, pel fet que m'he saltat la rutina, el meu cos i el meu cervell ho han fet també i han aprofitat per dormir com un tronc, no han necessitat adaptació.

I ara escric aquesta columna al costat d'una finestra que només m'ensenya diferents tonalitats de verd, el blanc d'una masia i el gris de la carretera que el talla tot en una recta perfecta. I el blau del cel, amb restes de núvols blancs. Vaig tenir por de fer aquest petit gest: pels diners, per la distància, per les coses que he deixat per fer a casa, per si no és un gest de insociabilitat en unes dates assenyalades. Ara, però, m'espera el riu, que vaig a visitar i en el qual em banyaré així que pugui, caminaré buscant petites esglésies romàniques i seguiré senders entre arbres amb noms que mai aprenc. Després, potser torni al bar solitari d'ahir a la nit.

Sí, em dic, ja gairebé és migdia, i alguns indicis de la culpa que sento de vegades per no aprofitar el dia si m'adormo, per no estar fent coses relacionades amb la meva voluntat de dedicar-me al món literari o per no estar coneixent gent a punta pala, treuen el cap, però no es queden. Aquests indicis, la sensació que té un quan fa el que realment vol i sent, s'esfumen mirant enrere amb cara de retret potser, dient: amb lo bé que estàvem l'un amb l'altre. Però ni estàvem tan bé, ni generàvem records. I com deia Delibes, en la vellesa res ens donarà més plaer com tenir records.