Cristalls trencats

2018-09-27

El mestre col·loca la gerra de vidre, ja freda, a la prestatgeria i com sempre fa, observa les seves obres amb mirada atenta i afectuosa. Les repassa, les prova al tacte suau de les mans endurides. El seu fred resulta càlid, com si encara hi estigués treballant, cap figura li sembla acabada fins que és venuda. Després, comença a treure's la roba de feina, la envolta amb un plàstic i es neteja al petit bany al fons del taller. Allà es mira al mirall, la cara molla, la barba gotejant. Veu les arrugues que creixen al voltant dels seus ulls, un de marró i un de verd. Veu els solcs en la seva pell envellida que no vella i, si s'hi fixa amb atenció, pot albirar les cicatrius del seu passat, les marques que el temps i els contratemps han deixat en ell. Finalment s'asseca amb la tovallola gastada i es posa roba de carrer. És un ritual que duu a terme ja fa molts anys, una rutina que no li molesta, que forma part de la seva vida. El més difícil és treure's les botes per calçar-se les sabates, li fa mal l'esquena quan s'ajup i les seves cames no poden flexionar-se com temps enrere. Quan acaba, s'assegura que tot és en ordre: les eines on toca, cap figura fora de lloc, tot més o menys net. Apaga els llums i surt.

És fosc, ja. Comença a fer fred. Encén una cigarreta, la segona del dia i, durant uns instants, es queda dempeus, sense pensar en res en concret, sense mirar enlloc en especial. Simplement es queda allà i deixa que la cigarreta es vagi consumint, calada rere calada. El pas dels cotxes pel carrer el porta a un viatge per la memòria, recorda com eren els vehicles abans, els fanals i els bancs, recorda la bústia i la cabina de telèfons que ja no hi són. Algun dels arbres de la vorera també ha canviat, li molesta no saber el nom dels arbres, sempre que ha provat a aprendre'ls s'ha perdut o ho ha oblidat ràpid. I parlant d'oblidar i recordar, de saber i d'ignorar, cerca dins les butxaques dels pantalons les claus del taller. Allà la troba, petita i silenciosa. Quan de temps ha passat des de l'últim cop que la va fer servir?

Torna a dins, encén només el llum que il·lumina la part final del taller i camina a pas accelerat fent tremolar alguna de les figures de vidre que descansen als prestatges més baixos. Sap que no hauria de fer-ho, és fer-se mal, és furgar en la ferida, és provocar al passat i castigar al present, és menysprear la memòria i tota la feina que li ha calgut per recuperar-se. Però no ho pot evitar. Ha estat capaç de fugir d'aquesta temptació molt de temps, tant que li és impossible trobar un record d'ell mateix fent el que es disposa a fer ara. Malgrat tenir la clau allí, amb ell, tots els dies, ni la percebia, fins ara.

Ja al despatx, al costat del bany, puja sense pensar-s'ho dalt de la cadira i amb una mica d'esforç arriba a la petita capsa. La baixa i la disposa damunt l'escriptori desordenat parcialment o parcialment ordenat i s'asseu. Una veu dins el crida, li suplica que no ho faci. Sospira amb una profunditat abissal i amb les mans formant un triangle a l'alçada de la barbeta poblada de pèl canós, espera uns segons: un, dos, tres, quatre, cinc, sis.

S'abalança nerviós amb la petita clau a la mà, la introdueix al minúscul cadenat i obre la capsa amb ansietat. De forma inevitable, amb el simple contacte visual, comença a plorar. Llàgrimes que transcendeixen més enllà de la simple remembrança, que són més que el caure d'un oblit obligat. El que més mal li fa és que ni tan sols pot agafar-lo amb les mans, no pot acariciar-lo o contemplar-lo en la seva plenitud. El cor de vidre que va fer per ella, trencat en mil trossos.

Text originalment escrit per a dekrakensysirenas.com