D'albes tatuades a l'esquena

2018-11-13

Viatjàvem en autoestop a través de llargues carreteres, sempre secundàries, envoltades de bosc o serpentejant entre valls, que escalaven turons o intentaven abraçar el mar. Una motxilla a l'espatlla cada dia una mica més corbada pel cansament, aquelles botes ja velles sobre mitjons marrons, bermudes i una samarreta tacada de suor. Jo portava la gorra negra que em vas regalar i tu la cinta pel cabell que et vaig regalar. Recordo que somrèiem molt i rèiem quan descansàvem. Entre pins o a la sorra, en un banc d'un poble qualsevol o estirats mentre les formigues ens inspeccionaven. Fumàvem herba. Fèiem l'amor cada nit i molts matins. I en algunes ocasions ho fèiem amb altra gent, amb parelles o en grup, segons on anéssim a parar i segons vingués donat. Vam provar algunes drogues més fortes, vam beure alcohol molt sovint.

Sempre cap a l'oest. Si el nostre camí es veia interromput en buscàvem un altre i si s'acabava a les ones o contra el vessant empinat d'alguna muntanya, fèiem una volta. No hi havia destí, només rumb. Tu dibuixaves paisatges i rostres mentre jo escrivia sobre les persones que ens paraven i ens portaven o imaginava les vides d'aquells que es creuaven amb nosaltres. Vam conèixer a molta gent, vam saber de finits passats i vam ser còmplices d'infinits futurs. Era el nostre únic i últim estiu i, com si ho respectés, el clima ens va acompanyar amb calidesa durant les hores de sol i frescor durant les hores de lluna. Ens banyàvem en rierols i en estanys, ens embrutàvem de la terra i del fum dels cotxes. La teva pell es va tornar vermellós torrat i la meva torrat negrós. Els teus cabells van adquirir tonalitats rosses que el tornaven impredictible, els meus no van passar d'un castany previsible. Ens van quedar les postes de sol marcades als ulls y les albes tatuades a l'esquena, sempre cap a l'oest. Escoltàvem la música que hi havia als cotxes, vam saber de poques notícies per les ràdios i vam seguir la vida de gent intranscendent en programes televisius de bars de carretera.

Una nit, mentre t'adormies dins la meva abraçada, vaig pensar: "Déu, no em prenguis això." Però Déu no existeix. I jo ho sabia, i Ell sabia que jo ho sabia i en la seva frustració, des de la no existència, va decidir que ja ens havia regalat massa temps.

Me'n recordo d'aquella parella d'ancians que ens va recollir quan ja tornàvem, tristos pel retorn i per tot el que suposava, però alegres per haver gaudit d'aquell mes inigualable. El Sol queia sobre camps de blat a un costat i provocava el rubor dels gira-sols a l'altre. La parella discutia sobre quelcom per a ells transcendent i nosaltres ens els miràvem. Vaig treure el bloc de notes i vaig escriure sobre ells, omplint amb la imaginació els forats, múltiples, que la seva conversa deixava. Parlaven sobre què fer respecte a una de les seves filles, la que s'escapava sovint amb homes als que no coneixia. Ell apostava per fer-la treballar en el negoci familiar, ella creia que calia donar-li més marge. Ens van deixar en una gasolinera molt pintoresca, situada en un dels quadrants d'un encreuament de pel·lícula, de dues rectes que es perdien gairebé a l'horitzó. Allà em vas dir que no m'oblidaries mai, que en aquell instant et semblava impossible estimar a algú més tant com m'estimaves a mi. I jo em vaig emocionar i vaig voler fondre'm amb tu, però no vaig ser-hi a temps. Va arribar el cotxe familiar atrotinat, conduit per la parella jove que ens va oferir acostar-nos a la ciutat. Ens hauríem d'haver fos.

Conduïen per torns. Ella era una noia una mica més gran que nosaltres, d'aspecte cuidat i aire despreocupat. Ens va preguntar pel nostre estiu mentre ell, d'edat indefinida, una mica deixat, però amb actitud arrogant, sense cap tipus de pudor, preparava unes ratlles de cocaïna sobre la tapa dura d'un llibre de fotografies. Ens en van oferir i ja que ens quedaven només un parell de dies d'aquella aventura, vam acceptar. Quan vas acabar el nostre relat, la dona al volant va dir: "Tot molt hippies, no?". L'home a dures penes parlava. La foscor de la nit va avançar amb nosaltres sobre la carretera i la lluna il·luminava l'asfalt, els fars feien aparèixer i desaparèixer la línia discontínua. Ara sí, ara no, ara sí, ara no. Ens van allargar una ampolla de tequila barat. Vam beure. Els vam convidar a fuma marihuana. Els hi vam preguntar a ells pel seu estiu. Ella va riure lleument entre glops d'aquella ampolla de vidre sense etiquetar i ell la va mirar: "Els ho expliquem?", va preguntar. "Jo crec que sí, són adequats", va respondre ella. I van començar el seu relat, parlant ell mentre la dona feia que sí amb el cap o matisava amb monosíl·labs la narració:

Estaven fugint. La policia de mig país els buscava i la de l'altra meitat els temia. S'havien conegut feia un parell de mesos fent autoestop, com nosaltres. Es van ficar de cap en una odissea de sexe gairebé a l'instant, coincidien en afirmar que tal frenesí i tal simbiosi de desig i de passió no els havia succeït mai abans, que va ser com si tota la seva química entrés en una combustió espontània. Van decidir que aquell seria el seu estiu. La seva historia s'assemblava força a la nostra, vaig pensar aleshores i en part encara ho segueixo pensant ara, però estava passada de rosca: tot era més salvatge, més brutal, més excessiu. Fins el dia, maleït segons ells mateixos van dir tot i dir-ho somrient, que es van adonar que ja no els quedaven diners. Van anar a una gasolinera, van agafar coses imprescindibles com ara aigua, tequila, cervesa, tabac i alguna cosa per menjar i van planejar una estratègia simple per robar-ho. Ella flirtejaria amb el botiguer i ell sortiria d'amagat. Però no va funcionar. El tipus rere el mostrador amb la seva gorra de l'empresa petroliera els va enganxar i va despenjar el telèfon per trucar a seguretat. "Va ser un arravatament, va interrompre la dona, un impuls sorgit de les vísceres, us asseguro que va resultar incontrolable". Al veure la situació, ella va agafar un bolígraf de damunt el mostrador i li va clavar al tipus a l'esfenoide dret. I ho va explicar dient esfenoide en comptes de lateral del cap o del crani. El botiguer no va morir a l'acte, va cridar, va caure de genolls i va emanar-ne tanta sang que semblava una font. Van sortir escopetejats d'allà i, asseguraven també, que la pujada d'adrenalina d'aquell instant i dels minuts posteriors va ser tan increïble que no hi ha res millor, que cap droga o experiència sexual o mística s'hi pot comparar. "A partir d'aleshores, va continuar dient ell, el nostre objectiu és repetir allò, tornar a reviure l'impressionant experiència d'aquell instant." Així que després del paio de la gasolinera van venir unes quantes víctimes més i de diferents maneres: atropellament, escanyar amb les mans, ofegar dins un bidó d'aigua, cremar viu amb gasolina, asfixiar amb una bossa de plàstic, a cops (ell deia que aquest assassinat havia estat el millor), apunyalament, inducció al suïcidi (ella deia que aquest havia estat el millor), pistola, etcètera. "Però ens falta una cosa, veritat, amor?", va dir ella. "Veritat", va dir ell.

Ambdós es van mirar. Vaig començar a tenir por i vaig notar que tu tremolaves al meu costat. La dona va anar frenant el cotxe, les llums de la ciutat es veien com una esperança llunyana. Va aturar el vehicle en un espai obert del que en sortia un camí de carro. Ens van fer baixar. Tu vas començar a plorar i jo just després. Ella va agafar una bossa del portaequipatges, la va obrir i en va extreure dues pistoles petites i dues de grans, una de les quals va llançar al seu company. Van comprovar que totes les armes estiguessin carregades. Vaig notar que se m'escapava el pixum quan el tipus em va encanonar contra el cap, rere meu. I vaig plorar més i els mocs em relliscaven per la boca. "Agafa la pistola petita del terra". Vaig obeir, la dona va fer el mateix amb tu, tremolaves tant que vaig pensar que et desmaiaries o que series incapaç de prémer la culata. Ens van posar l'un enfront de l'altre, a un parell de metres. Crec que va començar a ploure, no n'estic segur. Sigui com sigui, les llàgrimes o les gotes es van endur tota la valentia que potser vaig tenir alguna vegada, la van deixar caure al terra per tal que el fang se l'empassés. Em vaig oblidar de totes les estones bones passades amb tu. En veu baixa, l'home rere meu va xiuxiuejar: "Màtala abans no ho faci ella, dispara primer". Vaig veure com ella, amb aquells llavis pintats de carmí intens, et deia quelcom. El mateix missatge, imagino. Vas alçar l'arma apuntant-me mentre jo em mantenia quiet. "No, vaig dir, què fas?". En una mena d'acte instintiu vaig alçar també l'arma i et vaig apuntar. Vaig provar en un moviment ràpid de posar-me la pistola a la templa però ell em va colpejar. "No siguis idiota. Si no fas el que et demano, us matarem als dos. Qui dispari primer, sobreviu".

"Viu tu", vas cridar.

"No, si us plau, dispara tu primer", vaig cridar jo.

"No ho veus? No podré viure amb això al damunt", vas afegir.

I vaig disparar. Crec que va ser com un reflex, un acte nerviós, el meu dit índex es va contraure. Jo no volia fer-ho. Però ho vaig fer. I vas caure com un sac. No hi va haver res de tragèdia ni dramatúrgia, vas caure i la teva cara, que tants cops havia besat i acaronat, va picar contra el fang. "Si us plau, vaig suplicar-los quan em van treure l'arma, mateu-me". L'home i la dona es van acostar, ell cap a ella i ella cap a ell, posseïts per un ímpetu temible, es van començar a fer petons amb fúria i, sota la pluja i sobre el capó encara calent del cotxe, van follar. Els sentia, els veia de cua d'ull, podia sentir la seva ràbia barrejada amb la meva. Cridaven i gemegaven, s'esperonaven a envestir-se més fort. Jo no vaig fer res, només mirava el teu cos bocaterrosa. Quan van haver acabat, sense dir res, van pujar al cotxe, que va arrancar i va desaparèixer carretera enllà. Jo no vaig fer res, només plorar i enfonsar-me, simbòlica i literalment.

Poc a poc tot va anar desapareixent. No hi havia adrenalina, no hi havia pena ni dolor, només el no-res. El no-res i el teu cos mort i calat, amb la cara enfonsada al fang.