D'aquella pols

2018-09-07

"Maleïts nens"

Mira-te'ls, allà, aparentant felicitat, corrent entre les estructures, saltant, baixant i pujant pel tobogan, rient i cridant com si el puto món no estigués al límit del col·lapse, com si la vida en general no fos una merda de les grans, de les pudents, de les que trepitges i no només et taquen les sabates sinó també els mitjons.

Jo no recordo la meva infància. No tinc memòria de dies feliços jugant ni de xerrades amb els meus pares, ni d'excursions ni bronques ni anar o sortir de l'escola. Hi ha una boira rere meu que avança a mesura que avança la vida i que a cada record nou n'esborra un de vell. I passat l'equador de la meva existència, la infància s'ha esborrat. Vaig ser nen algun cop? Imagino que sí.

"Maleïts pares"

Mira-te'ls, allà, aparentant felicitat, fent veure que vigilen als seus descendents quan en realitat intenten lligar entre ells o parlen de coses que suposen una banalitat insuportable, somriuen, miren el mòbil com si fossin importants només per xatejar amb amants o per quedar i jugar a algun esport de moda. Com si no tinguessin problemes econòmics ni estiguessin a punt de separar-se, com si l'existència no fos un absurd desproporcionat i l'essència de l'ésser d'una mesquinesa èpica.

I jo, ha!, jo. Jo? Em miren malament, s'aparten dissimulant o sense dissimular quan m'hi acosto. O ni em miren, fa mal als ulls, és reconèixer que tot el que dic sobre la vida i el món és cert. Jo sóc la carronya, sóc la rata, sóc el càncer social. Però tranquils, tranquils, tot acabarà aviat. En breu deixaré de furgar als contenidors, d'encendre burilles de cigarreta tirades i trepitjades, deixaré d'embrutar els vostres bancs dels vostres parcs per dormir-hi. Deixaré que busqueu coses noves per menysprear i us pregunteu entre flirteig i flirteig què se'n deu haver fet d'aquell pobre diable que ho tenia tot i tot ho va perdre. Ah, no, perquè vosaltres què cony sabeu de mi? Alguns diuen que vaig ser ric i ho vaig perdre en bars i en el joc, altres que tot va ser per desamor o que vaig acabar així per bogeria. Feliços ignorants! Una merda és el que sabeu. Però tranquils, acabem amb això immediatament, per què esperar? Tinc un fotut regal per donar-vos.

M'acosto a les tanques del parc, pares i mares es giren al veure'm arribar. Alguns van cap als seus nens, han de protegir-los de tota aquesta immundícia que porto al damunt. D'altres es posen en posició defensiva, mascles alfa protegint les seves femelles que en realitat són les femelles d'altres. Creieu que no us veig cada tarda, cabrons? Aquesta societat és una lacra, hem emmalaltit l'espècie. N'hi ha un que amaga el cap al mòbil i al seu fill que segueix corrent feliç que li donin pel cul, o potser no és el seu fill sinó un sobrevingut.

Busco entre les meves pertinences i trec l'arma. "És la fi, fills de puta!", els crido. Un xiscle agut, un parell de carreres a la recerca de les criatures, alguns es protegeixen rere les tanques. "És la fi!", repeteixo. Però jo també vaig ser un nen, només que no me'n recordo. El meu menyspreu cap a tot, però bàsicament cap a mi mateix, vindrà amb mi.

Canó a la boca, prem-ho el gallet, fos en negre.