De l'amor i altres postures sexuals

2019-04-05

No és fins bastant després d'acomiadar-se que reflexiona i arriba a la inequívoca conclusió, que no per inequívoca resulta menys confusa. No va ser un comiat de pel·lícula en un aeroport, ni en un carrer amb boira ni en un cel amb lluna. Va ser un comiat en un banc d'una plaça de ciment mal ideada en la qual el vent entra per tot arreu, amb massa fred, amb un Sol que apreciaven que vingués perquè donava una mica de calor, però desitjaven que s'anés o es calmés perquè els tocava a la cara i els enlluernava. I ser allà asseguts amb el vent fred, tapant-se els ulls amb la mà per fer-se ombra, passejants de gossos i jugadors de pilota passant-hi a prop, el soroll de la porta automàtica del supermercat que s'obria i es tancava constantment, l'escultura lletja i vulgar del centre de la plaça i els cotxes que circulaven per la carretera, ja resultava incòmode com per afegir-hi a més l'efecte especial extra d'un comiat. A ella li aclaparava la tristesa de no ser corresposta i a ell la de no poder correspondre, a ella l'ofegava no poder agafar-se al tauler per evitar el naufragi i a ell el saber-se ple d'estelles que li haurien tallat les mans i provocat infeccions. Un pobre boig borratxo, més borratxo que boig i més boig que pobre, li va demanar a ell una cigarreta en dues o tres ocasions, ja que anava girant per la plaça rectangular com si estigués muntat sobre uns rails i repetia les mateixes parades, obtenint sempre les mateixes respostes, que és el que passa si sempre fas les mateixes preguntes. Van parlar una estona, després es van quedar en silenci. Els coloms que s'apoderen poc a poc de tot i als que tot els importa poc, rondaven buscant restes de menjar i amb prou feines s'immutaven pels gestos d'ell amb la mà o amb el peu per espantar-los, ja estan immunitzats, la ciutat és seva . Després del silenci van tornar a parlar, ja com a colofó ​​de tot, un tancament trist de finestres, una caiguda de teló que és més aviat una decaiguda pel final d'una obra en la qual els actors i les actrius se'n van sense aplaudiments, no perquè l'obra sigui dolenta, que potser ho és, sinó perquè no hi ha públic.

I passen els dies i les setmanes i tot i que cada dia pensa menys en ella, no hi ha dia en que no la pensi i sap que segurament serà ja així fins que mori de càncer o d'un infart o aixafat per un piano de cua o de qualsevol altra manera. Quan pensa en la mort li produeix cert grau de pànic imaginar que potser mori sol, a casa, sense ningú que se n'adoni i corri a agafar-lo en braços mentre plora i truca a una ambulància i crida el seu nom i li prega que no es mori, que encara no. I li produeix cert grau de desgrat projectar el seu cos estirat a terra fred durant dos, tres o quatre dies, els ulls oberts mirant sense veure el sostre blanc, les mans i els braços caiguts als costats, potser subjectaven una tassa de cafè o una copa de vi o un llibre. O l'escombra o un drap o el telèfon mòbil. Però passen els dies i tot i que creu que cada vegada pensa menys en ella tot i que no hi ha dia que no la pensi, aquests pensaments creixen en profunditat i en fondària, es retorcen en una espiral cap a dins, corbes cada vegada més petites i més tancades, però que poden minvar fins a l'infinit entrant, com en aquella pel·lícula de títol que no recorda però sí que vol recordar, en una dimensió quàntica de l'espai temps. En aquests pensaments es va forjant la conclusió inequívoca, no per això menys confusa.

La seva ment tendeix a pensar massa, a donar voltes a tot, a reflexionar sobre premisses que no requereixen reflexió, la seva ment s'avorreix d'ella mateixa, s'insulta dient-se pesada i carregosa. Però és un vici adquirit i no sap parar o si que en sap, però no sap que en sap. Així que es mira i remira els pensaments fins marejar-los, porta les emocions al pla de la raó i la raó al pla emocional, cada cosa ha de passar pel filtre del seu oposat. Així que aquesta conclusió a la que arriba li serveix per alimentar el vici adquirit durant dies o potser setmanes. I amb ella, la conclusió, es barregen els records que es van difuminant en quedar, a cada cop d'ull, més llunyans, i la imaginació i les sensacions del que va ser i del que podria haver estat els distorsionen. Recorda converses i rialles, recorda moments de tensió i moments distesos, recorda el sexe, recorda les carícies i els petons i els ulls fixos de l'un en l'altra i de la una a l'altre durant una quantitat de temps que no té mesura possible perquè, aquest sí , entra en una dimensió quàntica, recorda totes les contradiccions alienes i pròpies i, sobretot, recorda la estranyíssima percepció de yo-yo que tenia. No en el sentit d'un doble jo egocèntric, que potser també, però ara no toca això; en el sentit d'una pujada fins al límit i una baixada fins al màxim, arran de terra. La capacitat absoluta de sentir moltíssim durant uns instants i la percepció de no sentir res durant uns altres. No, mentida. Sempre va sentir alguna cosa. És més la capacitat absoluta de deixar que els sentiments fluïssin moltíssim durant uns instants i la incapacitat de no deixar-los emanar de cap manera en altres. Els pòrtics d'una finestra que es tanquen i s'obren a cops durant un vendaval. Un petit bot gaudint i alhora tement la tempesta en què s'ha ficat. El vertigen i l'adrenalina del moment abans de saltar.

Al final no va saltar.

La conclusió inequívoca és que de totes les persones amb les que ell podia haver coincidit, va coincidir amb ella; de totes les persones amb les que ella podia haver connectat, va connectar amb ell. I a més, el convenciment absolut que ella mereixia algú millor (més intel·ligent, més sensible, més empàtic, més guapo, més fort, més càlid i centenars de milers de més més) i no obstant això, estava enamorada d'ell. I tot i que ell sempre havia desitjat a algú com ella (tan intel·ligent, tan sensible, tan empàtica, tan maca, tan forta, tan càlida i centenars de milers de tants més), no va ser capaç d'enamorar-se'n, de tancar els pòrtics de la finestra o d'assegurar-los per contemplar el vendaval, no va ser capaç de gaudir de la tempesta ni d'aprofitar l'adrenalina per a, finalment, saltar, cridar Gerónimo i veure com el terra s'acostava a velocitat terminal sabent que, igual que el yo-yo, no arribaria a estampar-se contra el terra perquè hi havia una mà que el subjectava.