Dead to me

2019-05-27

Dead to me és una sèrie que no lliga gens amb mi. No és de ciència-ficció ni de viatges en el temps ni de superherois ni de distopies. És un drama. Com hi vaig arribar és un misteri. Per això és un drama de misteri. A més vaig apostar amb mi mateix, tot i saber que tenia les de perdre, que no aguantaria més d'un capítol. I vaig perdre.

Dead to me neix poc després que el marit d'una de les dues protagonistes, Jen (magnífic personatge amb una actriu que m'ha sorprès gratament, Chrstina Applegate), mori atropellat i l'assassí es doni a la fuga. Jen, una dona pragmàtica, cerebral, una mica freda, assisteix a una espècie de grup de suport de persones que han patit pèrdues recents i allí coneix a algú totalment oposat a ella: la Judy. Judy és esbojarrada, despistada, sensitiva i una mica esotèrica. Mica en mica entre totes dues neix una relació d'amistat que, evidentment, passa pels seus sots i darrere de la qual s'amaga un fet que manté la tensió de la trama. Podria ser un melodrama de mocador, però la sèrie gaudeix de cert humor, de vegades humor negre, que permet transcendir d'això, alhora que les subtrames es van entrecreuant: la relació de Judy amb el seu ex, la incapacitat de Jen de fer de mare ja que el pare era qui s'encarregava dels nens, descobrir que no tot era un camí de roses, les dificultats laborals, enfrontar-se a la solitud i agafar-se a la primera taula de salvament que passa.

La sèrie es mou i aconsegueix no repetir-se i a més, arriba a desmuntar clixés que jo tenia ja només començar: vaig imaginar que Jen seria la típica dona americana, rossa, operada i bastant insubstancial i que Judy seria la típica dona gracioseta, que va ficant la pota. No obstant això, el personatge de Jen m'ha acabat semblant molt bo, sense sortir d'alguns tòpics, els seus atacs d'ira i sortides de to, la seva incapacitat per solucionar certs conflictes, li atorguen una riquesa que acaba superant a la de la seva companya, una Judy (interpretada per Linda Cardellini), que teòricament o almenys al principi apareix com el personatge complex. Aquesta, Judy, malgrat la seva fragilitat emocional i la seva tendència a fer coses rares, acaba resultant més predictible. El trio de la sèrie el completa el personatge masculí, Steve, a càrrec de James Mardsen, el canalla de torn, que tot i ser una sèrie de dones fa el paper masclista de ser qui decideix i manipula.

Una de les coses que fastigueja una mica de Dead to me és aquesta capacitat dels americans de posar-te a gent de teòrica classe mitjana en cases espectaculars, gegants i amb piscina i caseta de convidats, que no s'entén a causa de les dificultats econòmiques per les que acaba passant Jen i en cap moment, contràriament a Steve, s'explica d'on treu els seus diners, ja que encara que es dedica a vendre cases de luxe, no li va precisament bé i el seu difunt marit era un músic que no va triomfar.

Dead to me passa suau i de forma agraïda, sense grans ensurts ni girs de guió, que fa la sensació que hagi de ser obligatori, sembla un producte que s'ha volgut fer una mica a la manera antiga, de les sèries lentes, de diàlegs i trobades de mirades, de sospites en lloc de fets, d'una acció que avança dedicada a la construcció dels personatges per a una segona temporada que, ja veurem si està a l'alçada.