Diari de Janus (1)

2020-12-20

Cap idea neix del no-res, totes sorgeixen d'alguna cosa i qualsevol idea pot ser bona. Explico una mica com va néixer "Janus en el bosque", començant des del principi, (tot i que podria no ser així). 

Naixement I. Els relats compartits.

Janus en el bosque va néixer d'una idea compartida. Porto temps a les xarxes socials (Facebook la primera, Twitter després, Instagram més tard) i durant un temps, com se pot comprovar a l'apartat Col·laboracions d'aquesta web, vaig fer una cosa que em va encantar: proposar a altres membres de les xarxes, principalment Twitter on vaig estar més actiu, escriure quelcom junts, construir relats compartits. D'aquí van sorgir idees divertides i interessants como "El último tren" primer, que va tenir un boom de visites gràcies a ser innovador i a comptar amb persones d'aquesta xarxa social molt populars i amb continguts de qualitat; després va venir la complexa trama de "Cesuras; psiquiátrico cerrado" en la que hi va participar gent motivada i creativa donant lloc a un relat evolutiu i crític, em sembla a mi, de molta qualitat. El tercer acte, a un por any, van ser els "Diálogos", en los que vaig convidar a dos o més autores i autors a crear un relat entre personatges que xerraven entre ells, i el resultat fou una diversitat de contingut i estils molt enriquidora. La quarta aposta va ser sens dubte la més ambiciosa de totes: "24x6". Sis autors/es que escrivien 24 hores d'un personatge sota una sèrie de petites normes que els posaven en comú, unint trama i a uns personatges amb els altres. Estic molt orgullós de com va sortrir i agraït a totes i tots els qui s'hi van apuntar. La cinquena ona, per anomenar-ho diferent, va ser "Arriba el telón", en el que es va crear una obra de teatre, diferent i peculiar, amb personatges profunds i, altra vegada, una altíssima qualitat literària.

Ja sé que ho he agraït molt cops, però no vull deixar de fer-ho ara també, a tots aquells i aquelles que fent servir el seu nom d'usuari/a de Twitter van cedir part del seu talent i el seu temps per construir aquestes col·laboracions. Així que, gràcies, de debò.

Però hi ha hagut també intents fallits. Alguns van morir perquè la idea era en excés massa complicada, implicava massa dedicació de temps i energia i tots i totes tenim més vida que escriure o socialitzar virtualment. Un bon exemple va ser el "Bucle", que després de temps de converses per WhastApp i els DM grupals de Twitter, després inclús que ja tinguéssim porcions de la primera part, va acabar morint. Evidentment també es donen friccions quan s'ajunta a molta gent i tan diversa. A voltes ajuntes a dues o tres persones que no es suporten tot i no conèixer-se de res, es tenen bloquejats o bloquejades, han tingut les seves picabaralles virtuals.

Malgrat tot, la idea de Janus en el bosque va morir perquè la persona amb la vaig començar a idear el projecte, como relat a quatre mans, va desaparèixer de las xarxes i, crec, del món, degut a una malaltia que va poder amb ella. I quina putada, doncs era algú amb qui pagava la pena parlar, a qui valia l'esforç llegir, a qui hagués estat genial conèixer en persona. No obstant, aquesta última opció no es va poder donar i vaig lamentar, tot i que no la coneixia, la seva desaparició. Entre ambdós estàvem construint l'argument, parlant sempre pels DM de Twitter. Jo li vaig presentar la idea: dos nens que troben una porta al mig d'un bosc, separats dimensionalment, i que en creuar-la cada un es converteix en un adult al món de l'altre. A ella la idea li va agradar, s'hi va apuntar malgrat la seva complexitat, em va omplir de preguntes que m'ajudaven a perfilar el plantejament del relat. Aleshores ella va desaparèixer i una amistat virtual comuna, algú a qui també m'encantaria conèixer en persona doncs crec que és la millor persona que he conegut per les xarxes, em va informar de la seva malaltia. Merda, vaig pensar, no s'hi val, no s'ho mereixia.