Diari de Janus (2)

2020-12-24

El 7 de març de 2017 vaig deixar la feina on portva més de sis anys treballant, que m'agradava molt, amb un equip collonut, una professionalitat envejable per una tasca duríssima a l'àrea de protecció a la infància i l'adolescència, i em vaig posar a escriure. A la meva parella, ara ex-parella, li va costar acceptar-ho però em va donar suport. A ma mare li va costar més encara, però em sembla que ara d'ara somriu força. El meu pare em va donar suport gairebé de seguida, malgrat que, és clar, hi havia dubtes. El me padrastre, a qui vaig dedicar "Bueno, me'n vaig", ja bastant malalt i a qui vam tardar una mica a dir-li-ho, també va donar-me suport. Al meu germà li va semblar collonut.

Quan em vaig posar a construir la novel·la, no vaig començar amb el que seria Janus en el bosque, sinó que entre les diferents opcions tenia (les distòpies publicades a ArtNoir, meravellosa creació de Rafa Marco, incloses), vaig escollir desenvolupar un dels relats que més m'agraden entre tots els que tinc: El reflex d'Ada. Vaig treballar un munt en aquesta novel·la, gairebé un any sencer a jornada completa dedicant-me a ella: traçar les trames, desenvolupar l'escaleta, construir els personatges i escriure, escriure i escriure. Gràcies a això vaig poder comprovar el que ja sabia o sospitava amb un alt grau de certesa: dedicar-me a escriure és el que jo volia, és el que jo vull. Que feliç que sóc quant teclejo sense aturador perquè venen a mi idees i muses i formes de narrar! En acabar la novel·la, més de 300 pàgines, que jo m'enrotllo molt, la vaig corregí durant un temps i, finalment, vaig triar un seguit de persones: una bona amiga de fa molts anys; la cap de continguts de RBA, amiga de la família; un professor de català amic de ma mare i la també amiga i poeta Anabel C. Huertas, perquè em fessin de lectors 0. Alhora, li vaig passar a un altre escriptor, el Carlos Aymi, per tal que em fes una mena d'informe de lectura a canvi de que jo li feia el mateix per la seva nova novel·la "La Guillotina Dorada".

Els informes, els comentaris, salvant els del professor, no van ser bons. A El reflex d'Ada li faltava acció i emoció, en el sentit de que era lenta, que en realitat semblava que no passés res, el protagonista era pla i contradictori i tot en sí tenia certa insubstancialitat. La frustració va ser obvia, és clar. Malgrat que en C. Mata, el professor, em va dir que per ell la novel·la podia sortir publicada tal i com estava, em va sorprendre -ni per bé ni per mal, sinó de forma ambigua- que cada lector/a veiés al protagonista de formes tan distintes. Però que tanta gent dedicada a la literatura hi veiessin tantes fallades de concepte, va ser decebedor. No em vaig enfadar ni vaig pensar en suïcidar-me com el pobre John Kennedy Toole. Vaig fer quelcom que avorreixo de mi mateix: abandonar. Em vaig desanimar amb El reflex d'Ada. Vaig pensar diferents maneres de corregir-la i modificar-la, què afegir i què treure, com reconstruir al seu protagonista, el Marc Jas, com emfatitzar la seva relació amorosa amb la Marla i la relació gairebé paterna-filial amb la seva neboda Amaranta. No vaig tenir èxit, les muses m'havien abandonat, deixant-me per impossible, sabent de molts anys que aquesta part de mi se'm fa una muntanya i començo a esbufegar i a queixar-me de dolor a la planta dels peus, als genolls i a l'esquena abans ni tan sols d'enfilar el primer tram.

El reflex d'Ada és una novel·la que va quedar arxivada a la carpeta virtual i al calaix en la seva versió impresa i allà segueix, perquè sóc així. Ho sento per mi, però aquesta tendència a descartar coses que m'han entusiasmat i han agafat embranzida i després s'estampen contra un mur, m'ha acompanyat des que tinc memòria. Tinc centes d'idees que van quedar en fetus, mig construïdes, tinc desenes -i no exagero- de novel·les començades i algunes gairebé finalitzades però que els manca, precisament, aquest exercici tediós de correcció. Forma part de la feina i l'art d'escriure, ho sé, però em costa molt, ja deia que se'm fa una muntanya i en aquest cas, si la muntanya no ve a Mahoma, en Mahoma es queda quiet. Algun dia em posaré a acabar-la? No ho sé. Em passa el mateix amb alguns relats llargs que considero bons, tenint en compte el meu nivell literari i el meu nivell d'autoestima, que és variable com els dies amb intervals de núvols. Relats que hauria d'acabar de polir o començar a polir, que he presentat a concursos sabent que encara no estaven llestos, que he penjat a la meva web coneixent que els mancava una mica per estar preparats per veure la llum. I per tant sabent que això em perjudicaria, doncs qui els llegeixi pensarà que no són tan bons com podrien ser i, en conseqüència, passarà el mateix amb la resta.

Sí, és clar, ja ho sé. L'única persona que pot posar remei a això sóc jo. M'ho dic constantment, amb els ulls tancats o oberts davant un mirall imaginari. Forma part de la feina d'escriure i tu vols ser escriptor, no? Doncs posa-t'hi. Amb El Reflex d'Ada no ho he fet encara.

Així doncs, el que em passa sovint és que aparco la novel·la o relat per polir, i en començo una altra. Vaig pensar en aquest cas que, amb el temps d'atur que em quedava, podia escriure una segona novel·la i una de les idees descartades al començament va anar cobrant força, una força avalada per la meva afició a la literatura juvenil, com demostra l'article que tinc, un dels més llegits de la web, que es titula La literatura per a adolescents. És aquí quan va començar la novel·la que inicialment portava el títol de Al otro lado de la Puerta, doncs ni sabia que existia un Déu romà anomenat Janus.


Aconsegueix Janus en el bosque punxant aquí.