Diari superficial d'un diumenge, de cinc a sis de la tarda

2021-04-08

És curiós com dues persones que s'assemblen fins i tot en el detall més ínfim no tenen res a dir-se quan es troben en l'espai íntim del lavabo, mirant-se cara a cara i desapareixent en el moment en que els seus ulls deixen de connectar. I per ajuntar una escena amb l'altra fa un flashback i recorda que acaba de masturbar-se pensant en un impossible que, per contradictori que sembli, esdevé més impossible encara a cada palla. I més enrere, en aquell dia que no passarà a la història, ha pelat i tallat les pastanagues per adonar-se, feta la feina, que no tenia cap sentit posar-les al sofregit per les crestes de tonyina i, després de menjar-se'n alguns talls, les ha hagut de guardar a la nevera, que fa una olor estranya sempre que l'obre. De fons se sent el soroll dels trets que procedeixen del vídeojoc al que juguen els seus fills, amb els que ha tingut, abans de pelar les pastanagues, una nova xerrada pedagògica-dramàtica sobre l'ús d'aquest entreteniment i que, com totes les xerrades de dies anteriors, ha acabat resultant massa llarga i ha perdut part del seu impacte. Mentre pensa que hauria d'escombrar la sorra que ahir van transportar de la platja dins les butxaques i les sabates, sent els crits dels veïns de baix, que pesats i que mal educats, i recorda que li deuen la mascareta que se li va caure recollint al roba estesa i que, per alguna raó, no li volen tornar. No li obren la porta quan truca, fan veure que no hi són i, de fet, millor que no hi fossin.

Decideix que quan l'agulla llarga acariciï les dotze llençarà aquella hora, la de les cinc fins a les sis, al cubell de les hores mortes, que ja és força ple i fa una olor estranya, com la nevera. Aprofitarà per tornar a pitjar el timbre dels veïns quan baixi a desfer-se de la brossa. Es flagel·la una mica al retreure's que hauria d'estar aprofitant el dia i fa l'exercici de canviar els "necessito" pels "m'agradaria", que ahir es va fer mal rebolcant-se amb els nens per la sorra i massa pressió li podria trencar alguna costella. Li agrada el masoquisme de l'exercici mental: un-dos, un-dos, que no li provoca agulletes però sí mal de caps. Si li toqués la loteria es compraria una casa més gran, es diu, i una veueta (de la persona que tot i assemblar-se-li en cada detall no té res a veure amb ell) li diu que no li tocarà, que ja li ha tocat. Mira el que tens, repeteix. Que és pesada la veueta aquesta, deu haver llegit i memoritzat uns quants llibres barats d'autoajuda comprats en gasolineres, en els mateixos estands on fa temps venien cassetes d'humoristes. Ell s'havia comprat un d'aquells cassetes perquè un company de classe ho havia fet. Sempre ha estat una persona un xic influenciable: si mireu el vent d'on ve, veureu el pomer com dansa. De fet, tot fa olor de socarrim.

Calla, que és el sofregit, que se li ha tornat a cremar.

I en baixar a llençar la brossa, troba a la bústia la mascareta que, calla, potser ja fa dies que hi és.



Aquest relat es va escriure com a exercici del Curs Avançat d'Escriptura Creativa de la Universitat Autònoma de Barcelona. 21 de març de 2021