Distraccions

2019-06-22

Quan ens trobem en un estat que ens genera malestar, ja sigui la tristesa, la incomoditat per una situació que no sabem resoldre o l'enuig, per exemple, tendim a buscar coses per fer que ens distreguin i, durant una estona, ens facin "oblidar "aquest malestar. Poso oblidar entre cometes perquè, en realitat, el que fem no és oblidar, és no recordar durant aquest període de temps ja que una altra cosa ocupa la major part de la nostra ment.

Per descomptat, com la composició de la paraula indica, un mal estar és desagradable i té lògica que d'alguna manera fugim de sentir-nos així. I si nosaltres no sabem, volem o podem fugir, les amistats i coneguts intentaran que ho fem, en la majoria dels casos. Davant de l'estúpid i inútil "no estiguis trist", la reacció és o bé donar-te consell per animar-te, dir-te coses que et facin passar aquest malestar o convidar-te a fer coses, amb la mateixa funció. Una funció que no és reparadora, sinó que és auxiliadora. D'alguna manera, és el mateix que quan es dóna menjar a qui passa gana, però no se li ensenya com aconseguir menjar per ell mateix. Distreure't fa que la tristesa, enuig o incomoditat passin a un segon terme però, igual que la fam, tornarà. Cap problema desapareix per molt bé que s'amagui. Això vol dir que el millor és no parar de plorar com una magdalena o enfadar-durant molta estona o suportar la incomoditat estoicament? A la meva manera de veure-ho, que és una manera tan parcial com el tros més petit d'un mirall trencat, no, però sí.

Com deia, eludir el malestar no fa que desaparegui, o almenys no tan ràpid i  tan segur que no d'una manera tan precisa i tan ferma com si s'afronta. En part, buscar distracció constant per evitar sentir-se d'una manera que ens desagrada, és una incapacitat per acceptar que aquest sentiment existeix i, a més, és treure'ns el dret inalienable a sentir-nos d'aquesta forma. Tenim dret a estar tristos, enfadats o incòmodes i molts altres estats poc agradables. És tirar terra sobre això i és inevitable regar, perquè va apareixent en el nostre pensament, i és com una llavor que amb la terra voluntària i el reg involuntari, el temps la fa créixer, arrela, surt i acaba florint. O pitjor, s'acaba podrint dins i podreix el que l'envolta.

Aquest és un aprenentatge que costa, a mi em costa, perquè la tendència primera quan estic trist o enfadat o el que sigui, és buscar la distracció, canviar de tema, quedar amb algú, buscar el clau que treu a l'altre clau, mirar un peli que no em faci pensar. I està bé, però després la sensació torna. I torna moltes vegades. Conviure amb un sentiment negatiu (i dir-ho així no m'acaba de quadrar) no vol dir viure trist o enfadat, vol dir comprendre que de tant en tant, al principi molt, amb el temps cada vegada menys encara que hi hagi onades d'alta intensitat, això apareixerà perquè està amb nosaltres. Algunes persones, si les ignoren desapareixen, però crec que els sentiments no, els sentiments per anar-se'n necessiten que els miris a la cara i els abracis, per sentir-se compresos, i llavors se' van anant a poc a poc. Tant els sentiments que generen malestar com, desafortunadament, els que generen benestar. Tots tenen data de caducitat, o gairebé tots.

Distreure's està bé perquè de vegades alguns sentiments són insuportables, el mateix que amb l'avorriment, cal avorrir-se de tant en tant, deia la meva mare, per obligar-te a pensar què fer per no avorrir-te, avorrir-se estimula la intel·ligència i la imaginació. També busques distraccions quan estàs avorrit, perquè també és una sensació molesta. I la distracció és addictiva, però pot passar com l'alcohol del que es beu per oblidar, que al final acabes oblidant perquè bevies, però segueixes bevent per oblidar que beus per oblidar. No sé si m'explico, vaig a distreure'm una estona.