Doctor Who o l'adicció dels viatges en l'espai-temps

2018-10-19

Fa cert temps ja, quan encara no comptava entre les meves possessions amb un televisor intel·ligent (anomenar intel·ligent a un televisor és com anomenar veloç a un cargol) ni amb plataformes amb sèries i pel·lícules, quan feia servir la pirateria per veure sèries en streaming (que significa transmissió), em va entrar curiositat per una sèrie antològica (extraordinària, digna de ser destacada) de la BBC anglesa, i ja aviso que sóc més de coses angleses que nord-americanes posats a triar entre anglosaxons, amb el títol de Doctor Who. Vaig llegir en alguna banda que s'emetien nous capítols després d'un temps sense que es fes, d'aquesta sèrie que portava molts anys i era com una mena de llegenda. Així que em vaig connectar a una pàgina pirata i vaig començar a veure capítols de la primera temporada de la nova era d'aventures d'aquest tipus excèntric, encantador i summament intel·ligent (no com els televisors) que viatja en una cabina de policia britànica que, oh sorpresa!, és més gran per dins que per fora, a través del temps i l'espai.

Aquesta nau amb personalitat pròpia és la TARDIS (Time And Relative Dimensions In Space; Temps i Dimensions Relatvies a l'Espai). El protagonista, que afirma tenir prop de 2.000 anys d'edat, es fa anomenar a ell mateix The Doctor, i aleshores la gent li pregunta: Doctor Who? I és que com tot, s'ha de veure en versió original.

El cert és que quan comences a veure Doctor Who penses: oh lord, quina cosa més freak! Però t'hi enganxes, et quedes allà veient com aquest tipus i la seva acompanyant, fins ara sempre femenina, acudeix a missions de socors a diferents indrets de l'univers i el diferents moments de la història, lluita contra robots o éssers extraterrestres (mai fent servir la violència amb algunes excepcions, un punt a favor de la sèrie, sempre a través de l'enginy) i va deixant petjada allà per on passa. I s'ha de dir que enganxa malgrat que, un cop vistes les seves 10 temporades emeses fins ara de la nova versió, la primera és la pitjor. I és la pitjor perquè l'actor que encarna al Doctor, Christopher Eccleston, no acaba de posar-se en el personarge, resulta certament fred i, a més, la seva acompanyant, de nom Rose (l'actriu Billie Piper), que viatjarà amb el Doctor dues temporades més però anirà apareixent fins al final de la quarta, resulta en excés una floreta, per dir-ho d'alguna manera, molt supeditada al Doctor i amb una personalitat bastant superficial. Però en aquesta mateixa temporada primera ja coneixes als Dalek ("eliminar, destruir, aniquilar), aquests robots que dins tenen a un ésser viscós i que són els éssers més destructius de l'univers (malgrat com en van de lents, de com en són de limitats els seus moviments, tant que dóna a Doctor Who un entendridor i encantador toc de sèrie B) i són també els enemics mortals de l'espècie a la que pertany el Doctor, que no és terrícola, encara que això de la seva espècie ho anirem sabent més endavant.

La sèrie té tendència també a fer viatjar el Doctor per la història de la Gran Bretanya i a barrejar-hi personatges històrics ficats en casos estranys, el primer que hi apareix i que marca ja aquesta tendència, és Charles Dickens. Mica en mica també anirem coneixent a la acompanyant, la Rose, a la seva família i les seves inquietuds. Apareix el concepte d'una mena de maldat interestel·lar que signa amb en nom de Bad Wolf, que es resol a la quarta temporada i ja no torna a sortir. Per sort, aviat comença la temporada 2 i el canvi de Doctor ho millora tot ostensiblement.

Des de la segona temporada fins a la quarta, serà l'escocès David Tennant (que després va protagonitzar la magnífica Broadchurc i també se'l va veure al quart lliurament de la saga de Harry Potter) qui donarà vertadera personalitat al Doctor i encara que té un enfoc més seriós del que tindrà amb els seus substituts posteriors, fa que se li agafi bastant d'afecte i que la sèrie agradi encara més. Però segueix sent la Rose el personatge femení, fleuma i depenent, una mica feta a l'antiga, que es va enamorant del Doctor en un amor que hauria de ser impossible, però al que ell correspon en certa manera, constituint per a mi una de les errades més grans d'aquesta sèrie, fins que no marxa David Tennant i arriba Matt Smith. La Rose desapareixerà a com a protagonista i el seu lloc l'ocuparà el personatge de Martha Jones (a càrrec de Freema Agyeman), que tot sigui dit tampoc acaba de quallar massa. Apareixen a la segona temporada els Cybermen, que també sortiran diversos cops, com els Dalek. Els Cybermen son éssers cibernètics entossudits en transformar humans en robots sense sentiments per conquerir les galàxies. Plenament a la tercera temporada, amb els dos mateixos protagonistes, apareixen els meus personatges dolents preferits, els Weeping Angels (àngels ploraners), unes estàtues que un cop les mires ja no pots deixar de mirar-les doncs, només que pestanyegis o miris enrere, es van acostant a tu a passos ràpid i, clar, et maten. En la meva modesta opinió, la vertadera qualitat de la sèrie, que malgrat aquest toc de sèrie B i d'excentricitat en tot, la té i a nivell pro, comença aquí a mesura que avança la tercera temporada.

A la quarta, amb un Tennant totalment ficat en el personatge, se'n va la Martha Jones i la substitueix la Donna Noble (interpretada per l'actriu còmica Catherine Tate). La Donna acaba resultant una mica massa histriònica o, potser, la histriònica és la Tate). Encara que hi ha una mica més de química, crec jo, que la que hi havia entre els protagonistes de la tercera temporada i del toc còmic de la nova acompanyant ajuda a perfilar la part també més còmica del Doctor, fins ara força contingut, penso que els encarregats i encarregades de producció van veure que sostenir la Tate podria acabar resultant pesat i, igual que la Agyeman, va durar només una temporada, precisament aquesta quarta, última també de Tennant, qui va deixar el llistó molt alt. És gràcies als fets que transcorren en aquesta quarta temporada, si no m'erro, que descobrim bastant de la història del Doctor, com per exemple que forma part de l'espècie dels Timelords (Senyors del Temps), únics capaços de dominar el continu espai-temps, que porten gairebé tota la seva existència lluitant contra els Dalek i que, d'ells, en queden molt pocs. De fer se sospita que el Doctor és l'últim Timelord fins que, més endavant, apareixerà The Master (l'Amo, tots amb noms altisonants i petulants, doncs s'adeqüen al fet que la seva espècie es considera a ella mateixa la més avançada de l'univers) y més endavant encara sortirà la Missy (Senyoreta), una altra Timelord. És la quarta temporada la que tanca un tema tan cansat com el de la Rose, que anava apareixent tota enamorada, i el Doctor deixa una mena de clon o de doble o d'holograma perquè li faci companyia mentre ell segueix viatjant.

Els canvis físics del Doctor, cal aclarir, es deuen a que els de la seva espècie tenen el do de regenerar-se quan estan a punt de morir, són gairebé immortals (sense ser-ho del tot, per això poso que gairebé) i a voltes quan el seu cos envelleix o pateixen tantes ferides que la única forma de curar-se és una renovació completa, es regeneren i això inclou un canvi de cos i de cara. El Doctor, per cert, té dos cors en comptes d'un. En les seves peripècies fa servir sempre una arma molt peculiar i aparentment inútil, un tornavís sònic que de vegades no serveix per a res i de vegades serveix per a tot. Amb els canvis del Doctor (i de Doctor),la TARDIS també pateix modificacions, el seu decorat varia lleugerament i a més n'anem descobrint coses: la quantitat de sales que té, que els qui hi viatgen poden sortir a fora i respirar atmosferes adverses o parlar i entendre llengües impossibles gràcies a un camp d'extensió que emet la màquina del temps. Com he dit abans, la TARDIS és com un personatge més i el Doctor té diàlegs amb ella, s'enfaden l'un amb l'altra, la nau no sempre li fa cas i a voltes el porta a llocs on ell no vol anar. És un altre dels encants de la sèrie. Poc a poc, també, descobrim que el Doctor és conegut gairebé a tots els confins de l'univers, que el que fa és reparar esquerdes en el continu espai-tempos alhora que acut a crides d'auxili i s'erigeix com a protector de la Terra, planeta molt cobejat per diferents espècies que insisteixen en intentar envair-la. Quan més avança la sèrie, millor resulta o més enganxat hi estàs i allò que al començament podria semblar fins i tot ridícul (no ens enganyem, els robots són tots lentíssims i parlen de la mateixa manera) va guanyant en despertar a l'espectador un mena d'afecte, d'estima, cap a la col·lecció.

I si en Tennant havia deixat el llistó alt, després ve en Matt Smith (tercer doctor de la nova edició) i, si no el supera, l'iguala. Smith aconsegueix donar al Doctor un toc còmic que necessitava, el converteix en més excèntric i en més humà i càlid que fins ara i assenta la base per al Doctor que vindrà després, en el sentit que li dóna al personatge uns matisos de personalitat suficientment vàlids com per mantenir-los al llarg del temps.

La cinquena temporada, amb nou Doctor, es presenta també amb la que probablement és la millor acompanyant que ha tingut l'alienígena de dos cors i ment brillant, una amb qui hi ha un feeling realment bo, una protagonista amb una personalitat independent del Doctor, com si fins aquesta cinquena temporada haguessin estat donant pals de cec i els pesés el succeït i mal resolt amb la Rose. Apareix doncs, la Amy Pond (interpretada per la Karen Gillan), amb el seu xicot infermer que no entén res del que passa i a més la presentació de la nova noia està molt ben aconseguida, amb un primer capítol en el que ella comença sent una nena que veu i ajuda al Doctor i aquest li promet que vindrà en uns minuts i la traurà de casa seva on no és feliç. Però passen 20 anys i el Doctor no torna i quan ho fa creu que només han passat uns minuts perquè la TARDIS s'ha equivocat en els càlculs. La pobra Amy porta anys de psicòlegs ja que ningú s'ha cregut mai la seva història sobre un viatjant en el temps que la rescata d'un monstre. A la cinquena temporada reapareixen els Cybermen, els Dalek i els meravellosos Weeping Angels (els únics enemics dignes d'una pel·lícula de por), més altres capítols en els que cada cop sembla que hi hagi més pressupost o que els productors es creguin més la sèrie i treballin en fer-ho tot millor. Afegiré també que crec que a la BBC i al públic britànic els va convèncer la química entre Matt Smith y Karen Gillan, doncs són la parella que més a repetit al llarg de les temporades: la cinquena, la sisena i la setena. La cinquena temporada ofereix el que per a mi és un dels millors episodis de la sèrie quan la Amy es queda tancada en una contenidor semblant als que hi ha als ports marítims, amb un àngel ploraner i el Doctor només pot ajudar des de fora.

A la sisena s'incorpora a molts dels viatges el xicot de l'Amy, en part gelós que ella passi tant de temps amb el Doctor, però és normal no només perquè és un tipus simpàtic i brillant, sinó perquè porta a qui va amb ell per tot l'univers, pel passat i el futurs més remots, coneixent personatges vitals per a la història de la humanitat, lluitant contra robots i alienígenes i, això sí, posant-se en perill de mort contínuament però, com diu l'Amy i després repeteixen ja totes les acompanyats posteriors: "a l'últim moment apareixerà el Doctor i ho solucionarà tot". Però no és cert, no sempre, encara que pràcticament sempre, i ho fa amb el seu encant, sense plans ni grans estratègies, fent servir la intel·ligència, desconcertant als rivals, buscant les fallades i els punts febles. Un altre tret diferencial de la sisena temporada és que surt per primer cop un altre personatge cabdal per la trama: la muller del Doctor. Però no ens espantem, la River Song (l'actriu Alex Kingston, que no deixarà aquest personatge en el que queda de temporades fins la desena) és l'esposa, però res canvia, salvant que gràcies a ella i al diari que porta de tot el que ha passat amb el Doctor, anem coneixent cada cop més al protagonista i el seu passat. La River Song sortirà més vegades, a cada temporada; és una arqueòloga de l'espai-temps, que pot viatjar gràcies a un regal del Doctor i que coneix un secret que ningú més sap: el vertader nom del Doctor. És un personatge ben interpretat, moderat, que no treu protagonisme ni es fa pesat, que manté una trama paral·lela continua i que fins i tot agraeixes que surti de tant en tant. Però amb l'aparició de la River comencem a perdre l'Amy, que discuteix amb el seu xicot, en Rory (Arthur Darvill) i es debat entre si continuar viatjant o deixar-ho. A en Rory també li agrada viatjar amb el Doctor, però és més clàssic, menys aventurer, el perill el posa nerviós i ell el que vol és una vida tranquil·la i convencional amb l'Amy.

La setena temporada no ofereix res especialment especial. El Doctor segueix essent en Matt Smith i l'acompanyant la Karen Gillan amb l'espelma d'en Rory. Sí que ofereix emperò la possibilitat -i això apuntala el que comentava abans -d'anar veient a l'acompanyant més ben construïda de tota la sèrie, la més complexa, a través de com s'enfronta al Doctor (cosa que després els i les guionistes copiaran amb el personatge de la Clara) i com viu fora de la TARDIS, el seu casi divorci amb en Rory i com ho manega tot. També seguim coneixen més coses dels Timelords, dels Dalek i la seva història i veiem com els àngles ploraners prenen Manhattan. M'he equivocat, sí hi ha una novetat important a la setena temporada: per primer com la acompanyant no aguanta tota la temporada, doncs l'Amy es queda embarassada d'en Rory i després d'un episodi en que gairebé perd el seu fill, abandona al Doctor per portar una vida tranquil·la, ajudada per la River Song. Apareix aleshores la que serà la seva nova companyia, segurament la segona millor després de l'Amy, la segura d'ella mateixa i vehement Clara (Jenna Coleman), després del setè capítol (suposo que el fet que tot això succeeixi al setè capítol de la setena temporada només és casualitat). La nova parella encaixa també amb el Doctor, encara que quan es fiquen en la seva vida privada no acaba de quadrar, allà és com una noia beata i poc impulsiva i s'enamora d'un tipus molt insípid mentre ella és vivaç i aguerrida, però què sabré jo de l'amor. A més, en el capítol The Snowmen, entren en acció tres personatges (una dona llangardaix, un tipus que sembla un polze i una humana) que sortiran durant alguns capítols i configuren el pont pel canvi de Doctor que vindrà al finalitzar la temporada. Aquesta setena, malgrat tot i ara que ho penso, dóna lloc a un petit canvi i és que la sèrie es consolida en la seva qualitat argumental, en les trames i guions, deixar de ser una cosa només excèntrica i freak (ho segueix sent, però ja té més aspiracions) i guanya encara més.

Arribem aleshores a la vuitena temporada i, amb ella, al que ha estat fins ara l'últim Doctor masculí i que aguantarà fins la desena temporada. Peter Capaldi és el més vell dels Doctors fins ara i tot i que els primers capítols costa una mica, poc a poc es fa seu el personatge, es guanya la posició privilegiada de ser un Doctor Who i el dota de molt de carisma i personalitat, rubricant així el treballa efectuat per Tennant durant les temporades 2, 3 i 4 i el dut a terme per Smith a les 5, 6 i 7. Capaldi construeix un Doctor que barreja simpatia i prepotència, excentricitat i sobrietat, alegria i tristesa i forma una molt bona parella amb la seva companya Clara, casi tant com el bon rotllo entre el Doctor anterior i Amy. Malgrat tot, la Clara se m'acaba fent pesada doncs el seu personatge fora de la TARDIS deixa de ser impulsiu i intel·ligent i es va tornant relativament cursi, apocat davant un Doctor cada cop més imprevisible, irònic i de marcat caràcter.

La Clara y el Doctor que interpreta Capaldi viatjaran junts també durant la novena temporada, moment en que la Clara tria la Terra i el seu xicot insípd i es va gestant la intrigant desena temporada. En aquesta novena, tant la presència de The Master com de Missy són cada cop més influents i es va perfilant una mena de trama continuada i alternativa que inclou als tres senyors del temps (tot i que no acaben de fer el fet fins a la desena) i hi ha un paper important també per la River Song. Tot s'encamina cap a aquesta enigmàtica desena temporada. De la novena, que ofereix ràfegues de la història dels Senyors del Temps, dir que em sembla un molt bona temporada, encara que brilla més per en Capaldi que per la trama.

A la desena, el Doctor deixa de viatjar amb la Clara i sorgeix la Bill Potts (una agradable Pearl Mackie), la primera acompanyant lesbiana (i ho destaco doncs ella no para de destacar-ho gairebé a tots els episodis) i a més ve amb ells el simpàtic Nardole (Matt Lucas), un altre extraterrestre d'aparença humana que ja té protagonisme al Capítol de Nadal entre la novena i la desena temporada (cada temporada té un capítol especial de Nadal) i que sembla ximple, però no ho és gens. Deia abans que la desena temporada és enigmàtica i ho és doncs comença amb el Doctor treballant de professor en una universitat, delitant els i les alumnes amb els seus coneixements i la seva intel·ligència i que, d'inici, no pot viatjar lluny en l'espai perquè s'ha de quedar a custodiar una misteriosa caixa que és una presó, guardada al soterrani de la universitat. El contingut d'aquesta caixa el coneixem bastant aviat i marca els successos dels capítols finals. Capaldie i Mackie (el Doctor i la Bill Potts) es compenetren bé, fan bona parella de viatge, però tampoc per tirar coets. La desena temporada té tres episodis brillants que són els de l'aparició dels Monjos i el seu intent d'envair la Terra. La desena temporada s'acomiada de moltes coses: veiem que el Doctor es regenerarà al final, veiem com acaba la trama dels Timelords, com en Nardole s'acomiada després de dos capítols sobre els Cybermen, però aquests adéus estan portats amb gràcia i amb un to tràgic que no havia aparegut tan clarament fins ara, digne dels millors moments del Doctor.

A la onzena temporada tindrem una protagonista femenina, la primera Doctora (Jodie Whittaker), no tindrem els Timelords i sembla que sortiran tres acompanyants (ni un ni dos) dins la TARDIS. Sembla un canvi d'orientació en alguns aspectes i tinc ganes de veure-la, però que ho canviïn seguin la bona línia que porten.