El Coronel no tiene quien le escriba, de G. García Márquez

2019-01-15

Quan va caure a les meves mans, no fa gaire, El amor en los tiempos del cólera, a les poques pàgines ja m'estava preguntant (mans al cap, boca oberta, ulls com plats) com era possible que no m'hagués iniciat encara en l'obra de l'autor colombià, premi Nobel de Literatura el 1982. Per la meitat del llibre, ja m'havia fet la promesa que aniria a per Márquez com en altres temps vaig anar a per Murakami, Saramago, Atwood i molts altres i altres.


Autor: Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, 2014)

Any: 1961

Aquesta edició: DeBolsillo

Volum: 104 pàgines

Gènere: Drama

Idioma original: castellà


La segona novel·la que he llegit del novel·lista és aquesta novel·la breu, El coronel no tiene quien le escriba, de tot just 100 pàgines amb marges generosos i lletra de mida benvolent, que narra el dia a dia d'un home gran, excombatent al costat d'Aureliano Buendía (personatge creat pel mateix escriptor i que serà usat a posteriori per a la novel·la Cien años de soledad), que espera amb paciència que es recompensin els seus serveis militars amb la pensió que li toca i que l'Estat li va prometre, però que no arriba mai. Ell i la seva dona, asmàtica, passen gana mentre conviuen amb un gall de lluita, únic llegat del seu fill Agustín, mort anys enrere. El debat sobre si vendre o no a el gall centra la trama principal de la novel·la, juntament amb un retrat trist i desesperançat sobre la societat que ha quedat després de la guerra.

He de dir que les expectatives generades per El amor en los tiempos del cólera ha provocat que aquesta altra novel·la em sàpiga a poc. No obstant això, és la segona novel·la de l'autor que no es troba, per tant, al seu moment més àlgid.

El relat del Coronel va sempre acompanyat d'un ritme pausat, cansat, monòton, perfectament d'acord amb el protagonista, que més que passar els dies sembla que els dies li pesen, un home que confia que les coses s'arreglaran, amb cert positivisme malgrat les seves nits sense dormir, el seu fill mort, la malaltia de la seva dona, la fam i l'ancianitat. Passejant pel poble en què viu i trobant-se amb un elenc limitat de personatges (el metge, Sabas, els que van ser amics del seu fill, els nens que volen veure el gall), el Coronel espera, i tota la forma del relat és precisament aquesta, la d'una espera, una cadència pacient de compassos lents i rutinaris que ens posa l'aperitiu d'un autor capaç de donar a totes les seves novel·les el ritme just per acompanyar trama i personatges. Sense la filigrana literària que és l'altra novel·la que, fins avui, he llegit seva, el llibre compta amb un estil directe, una successió de fets que no s'atura tot i la lentitud amb la qual tot sembla moure's, gairebé sense descripcions ni ostentacions narratives.

El coronel no tiene quien le escriba es llegeix en un dia, i en acabar un es queda amb la sensació que Márquez escriu, en aquesta ocasió, com ho feien contemporanis seus del nord d'Amèrica: mons grisos, relats de la monotonia i el dia a dia, sense explicar res concret i comptant molt en general, sense un inici ni un final, simplement una fotografia d'un lloc, un moment i les persones que allí es troben.

Com dic, per a mi queda lluny de la sublim El amor en los tiempos del cólera,, però deixa ja un clar indici que ens trobem amb un autor amb una capacitat narrativa fora de dubtes, d'aquells que més que escriure lletres, les acaricien , que més que parlar de personatges, s'enamoren d'ells.