El dia dels gossos

2015-10-21

El cop és precís, dur, sec, és terrible. Entre l'orella esquerra i la templa, just sota el lòbul parietal. A l'instant sé que quelcom va malament, que ha colpejat una part de mi que serà irreparable. Tot el meu cos es gira per tal que el cap no surti disparat i després em desplomo. La caiguda em passa a càmera lenta. Veig els focus. Veig al públic cridant excitat al temps que una densa boira entre al meu camp de visió i les meves funcions comencen a fallar. Veig al meu entrenador amb cara de pànic, una cara de pànic que em confirma que, efectivament, ha estat fatal. La boira es decora amb una reguera roig fosc. Les cames em flaquegen, l'equilibri es perd, el meu cos envia senyals d'emergència. I veig la lona, que se m'acosta a ràfegues. I després res. Foscor.

1...

La meva ment analítica s'ha desconnectat. La ment reactiva actua. Grava la foscor, recull el so de fons, esmorteït. És un instant, un fragment de segon que al cap colpejat queda memoritzat com un espai de vida llarg i complet. Fins que alguna cosa em crida i obro els ulls. Veig el color crema brut del terra i algunes taques de sang, babes i mocs. Noto el fred per tot el meu cos masegat. Em sento incapaç d'aixecar-me. He arribat a l'últim combat i perdo, i perdre significa que no hi haurà un demà. Tants avui per a res.

...2...

"Aixeca't, gos!". Sóc el gos, un gos de lluita. Em vaig apuntar al programa per la promès de que cada victòria reduiria la meva pena i que guanyar el torneig em tornaria la llibertat. Ja me'n recordo. El camí recorregut és com el relat explicat per un pare al seu fill. I aquí estic, tombat a la lona als peus de l'últim somni que em queda. He guanyat tants combats, tots fins avui. I en el fons, reduir alguns danys no és res comparat amb la condemna que m'infligeixo a mi mateix a diari, i és simbòlic respecte a la que em va imposar.

...3...

La visió, entre borrosa i plorosa millora lleugerament. El so es torna més nítid. El meu rival llença crits de victòria mentre el meu preparador no para de vociferar que m'aixequi, que no el fotré ara. Jo ja estic fotut. Quelcom falla al meu cervell, el cop m'ha deixat buit. El que vaig fer estava malament i la condemna fou justa. Guanyar-me la llibertat per apallissar altres gossos més dèbils i menys hàbils que jo, no ho és. He planejat tantes coses per aquesta llibertat que ara imaginar la seva marxa sense mi se'm fa insuportable. Però ara, tot em sembla relatiu i insubstancial, tot menys la victòria i la derrota.

...4...

L'àrbitre que ho permet absolutament tot menys rematar al ferit pica la lona a cada segon i aquesta vibra sota la meva orella dreta. Me'n recordo d'elles en el moment que van saber el que jo havia fet. Cada dia veig les seves llàgrimes caient lentament, sense aturador, com jo he caigut des d'aleshores. Lentament, sense aturador. Després d'una baralla al pati, un dels guàrdies de la presó em va venir a buscar, em va portar per llargs passadissos mentre jo pensava que allà trobaria la meva mort o que em tornarien a violar. En comptes d'això, em va asseure en una cadira, em va dir que la meva forma de barallar-me l'havia entusiasmant i em va explicar allò a que ells anomenen el dia dels gossos.

...5...

"Vinga, gos, he apostat una fortuna per tu, aixeca't!". Fins aquell dia pensava que era una llegenda i va resultar que no. El guàrdia em va detallar el sistema, pactat amb policia, alcaids, jutges i fiscals. Apostes altíssimes. Cada victòria reduïa la condemna. Una derrota no era res, tres derrotes i fora. "Necessitaré moltes victòries per tal que em serveixi per a res", vaig dir. Ell va fer comptes: una victòria en una de les eliminatòries eren sis mesos menys de condemna, la segona victòria un anys, la tercera dos i així proporcionalment. Si aconseguia aguantar fins la final, fins avui, fins al vuitè combat, quedaria lliure. Cada dia una ronda, cada dues setmanes un dia dels gossos. "No facis preguntes", em va dir. Jo lluito bé, vaig pensar, no sóc massa fort ni massa gran, però sé com pegar. De petit rebia pallisses d'altres nois sense saber per què, fins que un dels meus agressors es va enamorar de la meva germana i em va protegir i, apiadant-se de mi, també em va ensenyar a lluitar. A lluitar com un gos, mossegant. "No fa falta ser el més fort", em deia, "ni ha prou en saber on pegar, com pegar i fer-ho ràpid".

...6...

La meva filla va deixar de venir-me a veure aviat, en arribar a l'adolescència. Al començament venia trista, després enfadada, a la tercera etapa venia indiferent i finalment ja no va venir. La meva dona va deixar de venir temps després, molts viatges debades, doncs em vaig negar a rebre-la quan li vaig dir que no vingués, que refés la seva vida i ella no em va fer cas. Les ganes que tinc de veure-les són tant grans que sento que el pit està a punt d'explotar cada cop que hi penso. Però no ho faré més que des de lluny, no me les mereixo.

...7...

"Deixa de llepar la lona i mossega!". Els diners passen de mà en mà entre els poderosos mentre jo noto un sabor amarg a la boca. Ens anomenen Gossos perquè vivim lligats i no mossegarem la mà que ens dóna de menjar. Noto que els meus músculs tornen a tensar-se altre cop. He mogut els braços i només això ha provocat una exaltació enorme entre el públic. Dos homes lluitant per la seva llibertat, però en realitat esclaus d'ella. No és permès rendir-se, ni aquí ni enlloc, això ho vaig aprendre a hòsties, com qualsevol aprenentatge inesborrable. La rendició és la última derrota.

...8...

Quan aconsegueixo posar-me de genolls les aclamacions m'ensordeixen. Em fa mal cada una de les articulacions de cos i segueixo notant que em manca alguna cosa. Potser la dignitat, potser l'orgull. El cop precís ha matat dins meu el que quedava de persona o pot ser que faci molt de temps que no sóc més que un animal que va embogint dins una gàbia en la que s'ha tancat sol. Si perdo estic mort, si guanyo també.

...9

Ja dempeus tot sembla confús. El meu rival em mira amb ira, ell també està cansat i destrossat pels cops que he pogut donar-li abans de la meva caiguda, més dèbils però sempre en llocs clau. Somric com un idiota. Segurament he perdut els records i la poca cordura que em quedaven i una part de la inútil intel·ligència que m'ha dut fins aquí. Què em queda si mica en mica he deixat de banda tot el que m'importava? Vaig morir el dia en que vaig cometre el meu crim, el di que vaig deixar tot el que tenia per perseguir un somni i em vaig equivocar en cada un dels passos; vaig morir quan la meva filla va deixar de venir i també quan vaig dir a la meva dona que no vingués mai més. He mort cada dia. He mort tantes vegades que potser aquesta serà la mort definitiva, aquí, el dia dels gossos.

Però moriré com un gos, moriré mossegant.