El mar i jo (o El mar, i prou)

2021-03-03

No sabria explicar-ho gaire bé, però cada dia m'agrada més mirar el mar. El Mediterrani, aquest mar petit que tenim a tocar i que molta gent ni tan sols recorda que hi és. Últimament les seves ones són més grans, cada cop sembla més enfadat. Potser els oceans l'han informat de les illes de plàstic i això, sumat a la quantitat de cadàvers que té al seu fons marí, producte de la cobdícia i el complex de superioritat de l'home blanc, han fet que se li hagi esgotat la paciència que, durant milions d'anys, ha tingut.

És curiós del mar, o potser no ho és tant, que tant si està en calma com si s'aixeca i bat amb ràbia contra les roques i arrossega amb ell fragments de platja, és preciós. La gent no som així, estem lletjos quan ens enfadem, l'evolució o la natura o probablement la combinació d'ambdues coses ha fet que les persones estiguem molt més maques quan estem contentes, quan somriem i ens brillen els ulls, tots diferents. El mar està bonic fins i tot en la més terrible de les tempestes, les que et fan tenir por i, alhora, no poder deixar de mirar-te'l.

Em vaig criar en un entorn d'admirar el mar. Teníem una casa d'estiueig en un poble de la Costa Brava i hi anàvem molt sovint i, ben aviat, els meus pares es van adonar que, ja que ens agradava tant anar-hi, potser millor tenir també una barca. Primer fou la Suquera (és a dir, que era del PSUC), després la Joana que es deia així abans de tenir-la i diuen que canviar el nom a una barca porta mala sort. La tercera i última va ser la Coyuca, agafant el nom per la vinculació històrica de la meva família amb Mèxic. Un dels plaers més grans, si no és que et fa pànic o et mareja irremeiablement, és anar en barca. No una llanxa ni un vaixell, una barca. Petita, de motor d'aquells que van fent un soroll tranquil i que creuen el mar sense presses, fetes per decorar-lo i no per trencar-lo. Trobo molt a faltar anar en barca, molt. Però les coses han canviat i a voltes és millor passar pàgina que deixar-se la tinta als dits.

Anar en barca em comporta un sentiment de llibertat que crec que només he experimentat de forma semblant quan he assolit la fita d'alguna muntanya, una de petita, que a les grans no hi pujo. Aquell moment en que el paisatge s'obre davant teu com si fos infinit i tot sembla teu, la teva mirada fa un recorregut panoràmic i res del què t'envolta resulta lleig o absurd. Tot i que també hi ha bellesa en certs tipus d'absurditat, tot i que també hi ha excepcions, sempre per culpa de l'ésser humà (brossa en algun racó del bosc, una llanxa que omple l'aigua d'un rastre de gasolina, un edifici d'estètica o funcions dubtoses enmig d'un prat). En general, però, anant en barca m'omple una sensació d'eufòria i de felicitat, de plaer immens, una barreja entre fortaleses i debilitats difícil de descriure. Un tot i res en el que desapareixen els casi, els potser, els però. Sol, en parella, amb amistats, en família, és igual, perquè la sensació em cobreix progressivament però inexorable des del moment en que l'embarcació surt del moll, gira la punta del far i entra a mar obert. A voltes amb ones que t'aixequen i et deixen caure mullant-te els peus, a voltes en una estora feta d'aigua. Recordo els dies en que vam veure dofins i els que vam creuar bancs de tonyines. Ara mateix, mentre escric i penso el temps infinit per a mi, com el paisatge, que fa que no hi pujo, em venen ganes de plorar i també una energia que m'impulsa a tornar-hi. El tot i el res que deia abans, el blanc de l'escuma i el blau de l'aigua salada.

Banyar-se al mar. Això també és un plaer com pocs, encara que l'aigua estigui una mica massa freda (molt millor que si està en aquella temperatura que gairebé no refresca). Entrar de cop (saltant des de la barca, per exemple, o des d'una roca o corrents per la platja i aprofitar la onada per capbussar-te) o lentament, perquè la llengua freda del mar no et deixa trobar el valor per fer-ho de sobte, anar-te endinsant, comptar fins a tres moltes vegades, queixar-te si t'esquitxen i, finalment, allargar els braços, torçar el tronc i amb un saltet que sovint resulta fins i tot ridícul, deixar que tot tu sigui cobert finalment de sal. I aquella sensació deliciosa del mar fregant-te la cara i enretirant-te els cabells, la fredor inicial recorrent el cos com electricitat i després sortir fora, respirar, notar-te renovat en un instant, batejat pel món, pel cosmos.

Tirar pedres a l'aigua tranquil·la i observar com reboten, comptar-ne els bots o veure fins on arriben. Cercar pedres adequades: planes, més aviat circulars per llençar-les o bé apilar-les formant construccions, o trobar les que s'assemblen o les que són més diferents, aquelles que et resulten boniques, col·leccionar els vidres erosionats fins a esdevenir mats i no tallants, mullar-les a l'aigua i que surtin com si s'haguessin netejat i els hagués canviat el color. Les pedres, a l'Alt Empordà, són la platja, la tovallola col·locada de tal manera que no te'n clavis cap a l'esquena o que no et pressionin els testicles quan et poses d'esquena al sol, les pedres que remous una mica perquè et facin de coixí, les que toques amb els dits i no mires, doncs tens els ulls clucs, mentre reposes encara xop després de la darrera remullada. Pintar les pedres que has recollit i disposar-les en algun racó, omplint també de mar la casa a l'interior i l'interior de la casa.

Simplement passejar al llarg del recorregut, aquí ja puc també quedar-me al Maresme on visc des de fa 16 anys, que segueix les platges des de Mataró fins a Montgat, interromput entre Vilassar i Premià, on trepitges la sorra que et fa semblar un caminant maldestre mentre t'enfonses una mica i tot costa més. Simplement passejar i escoltar l'aigua, mirar es torcen les ones i com es trenquen contra les roques apilades artificialment per protegir, precisament, el passeig, i oferir lloc a pescadors, a romàntics i a nostàlgics. Veure els surfistes esperant l'ona definitiva mentre amb les mans es van desplaçant cap al lloc que creuen que és més idoni o xerrar mentre es mantenen asseguts, una cama a cada banda de la taula de surf, i miren i valoren les ondes de més amplitud que es formen a la superfície del Mediterrani a causa del vent o de les corrents. Què se'n deu haver fet del Cucu, el Cucurull, que impartia classes de windsurf a la platja de Blanes? L'últim cop que el vaig veure fou a l'enterrament del seu pare, fa molt anys. De vegades em sembla que d'algunes coses en fa tant de temps que no sé quant de temps en fa.

Passejar, deia, mirant el mar. Anar-te creuant amb d'altres persones que també caminen, més de pressa o més a poc a poc, que corren, que van en bicicleta, que treuen els gossos, que cerquen un moment de pau o de poder, perquè ja he dit que el mar, a mi, em fa sentir poder, que no poderós, o potser sí, però ara mateix diria que no és exactament el mateix. Els pescadors, solen ser homes, tiren dues o tres canyes i s'asseuen en cadires plegables, sols o per grups, no els he vist mai treure cap peix, potser només és com passejar, ho fan per allò que suposa, no pels resultats que se n'esperen. I quina ràbia em fa quan veus quelcom (una onada, un trencaones, un reflex del sol, uns núvols) allà i t'atures a fer una fotografia i no, no és el mateix, es perd l'essència; els teus ulls, potser per la seva capacitat o potser per la seva subjectivitat, capten molt, moltíssim més que el rectangle de la pantalla. La fas igualment, la foto i queda bonica, perquè quan la bellesa és tanta, fins i tot només una porció és preciosa. Caminar vora el mar, sentir el vent amb olor de salnitre, em reconforta, em renova, encara que ho faci cada dia. M'agrada sortir a passejar pels matins quan sembla que el Mediterrani encara dormi i pels migdies assolellats quan el sol ofereix una quantitat d'espectres de llum sobre la superfície que no te'ls acabes i les veles blanques dels que fan cursos o naveguen destaquen i afegeixen aquell punt decoratiu que et fa tornar a tenir esperança en l'espècie; o per les tardes ennuvolades quan els grisos es barregen i l'horitzó es confon, i pels vespres quan el sol declina entre Barcelona i les muntanyes i el cel es tenyeix de taronges, roses, vermells, grocs i violetes i el mar en vol ser mirall i s'hi esforça. O per les nits, fins i tot, doncs en la foscor el mar s'intueix més que es veu i el blanc de l'escuma, acompanyat pel soroll del trencar de les ones, et diuen que sí, que encara és allà i que no marxarà.

Hi ha un punt, en el passeig marítim que va d'El Port de la Selva a Llançà en que et detures i mires i ho veus tot: les muntanyes per damunt el segon dels pobles, les cases blanques que s'hi escampen, el mar d'un blau o d'un gris intensos amb els punts que són les barques i el primer poble, blanc, apostat a la badia tal que sembla sortit d'un quadre. Hi ha un punt, en el passeig marítim que va de Premià fins a El Masnou en que et detures i mires i veus Barcelona al fons i la costa fa una corba que t'acosta el que tens més lluny i t'allunya el que tens a prop, en el que pots veure el perfil de totes les onades que es disposen a seguir enduent-se'n, a cada escomesa, una part de la sorra i dels records i de les vides, amb elles. L'horitzó és tan extens que necessites de nou la mirada panoràmica, lenta, per abastar-lo. En aquestes dues aturades, es produeix (en mi) un efecte invasiu de moltes sensacions alhora i un increment quasi violent de totes les emocions que venien amb mi i que el vent esvalota com si les portés als cabells. La tristesa amarga es torna una nostàlgia dolça, l'enuig tempestuós esdevé calma respectuosa, les pors agafen por d'elles mateixes i marxen cames ajudeu-me, les vergonyes es miren i se'n fumen del seu reflex, futur i present ballen com els còdols arrossegats per la ressaca. No, el mar no fa que tot em sembli possible, que tot sigui bonic, però sí fa que allò impossible perdi importància i que allò possible sembli més fàcil; fa que allò que és lleig tingui cert encant i que allò que és encantador brilli amb més força.

I quan em giro per tornar i el mar em queda al darrere, ja tinc ganes de ser-hi de nou i, al mateix temps, per això últim que deia, també tinc ganes de deixar-lo enrere i afrontar el que em queda al davant.