El marc narratiu

2018-07-02

Si un relat (o una novel·la) fos un quadre, el marc no serien els marges del foli, sinó el marges del del text, de manera que simbòlicament sí que serien els límits d'allò que estem escrivint. El marc són aquelles línies que ens proposem no passar, no perquè siguem gent tancada, sinó perquè el nostre relat ha d'anar cap a alguna banda i el marc evitarà que fem estirabots, que sortim de la narració principal i que hi hagi un esquelet que ens serveixi per mantenir-ho tot dret. Què s'ha d'incloure dins el marc literari d'un text:

Punt de vista extern: és el que situa al narrador fora de la història, no hi participa, sap el que va passar i ho narra, fet que descarta escriure en primera persona, tot i que es pot provar, és pràcticament impossible no incloure'l dins la història escrivint des del jo. Dins del punt de vista extern trobem:

Verb i persona

Temps verbal: escriurem en present, en passat o alternarem les dues escriptures segons els capítols? Si és la primera o la segona opció, no sortirem d'aquí; si és la segona, cal definir molt clar quan farem servir el present i quan el passat, cosa que marcarem a la trama.

Escriurem en 1a o en 3a persona? La primera persona ens anul·la gairebé totes les opcions d'un narrador omniscient, però ens permet entrar en la ment del personatge molt clarament, a l'hora que limita també el nombre de personatges a un de protagonista absolut pel qual passen totes les accions, encara que sigui perquè algú altre li explica què passa o perquè ho veu de forma indirecta. La primera persona suposa un focus central inamovible però que enriqueix el personatge, la intriga i la reflexió. La tercera persona permet l'entrada del narrador omniscient, tot i que no és obligatori, doncs es pot narrar la història d'algú altre com a membre de la segona història; permet tocar més temes, més personatges, però al mateix temps no et fica tant dins la ment del protagonista o protagonistes.

El punt de vista

El punt de vista. Hi ha dos tipus de punts de vista, l'extern i l'intern.

Punt de vista extern: és el que situa al narrador fora de la història, no hi participa, sap el que va passar i ho narra, fet que descarta escriure en primera persona, tot i que es pot provar, és pràcticament impossible no incloure'l dins la història escrivint des del jo. Dins del punt de vista extern trobem:

  • El narrador omniscient: podríem dir que és el mode Deu de la narració, aquest narrador es mou amb absoluta llibertat entre personatges, escenes i trames, ho sap tot de tothom (accions, pensaments i sentiments), té coneixements de què va passar abans i de què passarà després i és a tot arreu.
  • El narrador observador: és el que comentàvem abans, qui narra la història simplement es limita a relatar els fets, no sap què pensen els personatges tot i que pot fer deduccions, només ho sap si els personatges ho verbalitzen directament d'alguna forma. No està a tot arreu, sinó que només és allà on se situa l'acció en cada moment (l'omniscient sap què passa paral·lelament, l'observador no) i, afegit, no sap del passat i del present a no ser que els protagonistes ho expliquin o li hagin explicat en algun moment. Podríem fer que aquest narrador sí sap el passat, per exemple, però com que només observa, el passat el coneix perquè hi ha tingut accés d'alguna manera.

Punt de vista intern: el narrador participa, d'alguna manera, de la història, és un dels personatges, tot i que pot ser només un observador, també, però és dins. Trobem:

  • Protagonista: aquest narrador és l'eix de tota la història, les coses passen o sap que passen perquè ell hi és o li ho explica directament un altre personatge, ell ho llegeix o ho veu.
  • Testimoni: descriu el que ha succeït a algú altre, és un secundari de la història, inclòs pot ser un personatge absolutament anodí, però d'alguna manera presencia els fets i sap de la trama per allò que veu i li expliquen.

La temporalitat

Cal definir quan de temps passa des que comença la nostra història fins que acaba. Un any, un dia, un segle, és igual, però nosaltres com a autors hem de tenir-ho clar i, a més, cal que la història transcorri amb una cadència que pel lector sigui fàcil d'entendre. Això vol dir que no podem fer un capítol que descriu un dia i després un altre que descriu dues setmanes. En el cas dels relats és més senzill, sobretot si són curts, ja que aclarint que ha passat el temps o introduint aquests decessos temporals, n'hi hauria d'haver prou. Tot i així, si comencem el relat amb una descripció acurada dels primers cinc minuts i de sobte passen quatre hores en que ho expliquem tot per sobre, quedarà estrany, sinó incoherent (fixeu-vos que el terme "coherent" està sortint molts cops, crec que és fonamental). Una bona manera de vigilar no caure en errors de temporalitat, és fer una planificació, però per començar, establim la temporalitat d'inici a fi i repartim-ho per paràgrafs, capítols o d'alguna altra manera.