El poder, de Naomi Alderman

2018-07-31

A punt de marxar de vacances i sense una primera lectura de capçalera, em vaig posar a indagar entre els prestatges en els que s'apilen i es barallen les obres de ficció de la petita llibreria del poble i, potser per aquelles coses que té l'univers, que confabula, o potser perquè el llom és vermell i a la portada hi ha dibuixar un cartell a l'estil de la propaganda soviètica, El poder em va cridar l'atenció.

  • Autora: Naomi Alderman (Londres, 1974)
  • Aquesta edició: Roca Editorial de Libros (Roca Bolsillo Ficción), 2018
  • Volum: 344 pàgines
  • Gènere: Novel·la / Ciència-ficció i fantasia
  • Títol original: The Power (2016)
  • Idioma original: anglès
  • Traducció al castellà: Ana Guelbenzu

A més, a la part superior de la portada posa: <<Electritzant!, Margaret Atwood>> i allò em va sonar a garantia. A les pàgines finals una referència sobre qui és Naomi Alderman, autora de qui mai havia sentit a parlar, mencionant que va ser amadrinada per l'escriptora canadenca. Es tracta d'un apocalipsis basat en una revolució feminista, em diu no exactament amb aquestes paraules, el propietari de la llibreria. Doncs decidit; El poder té gairebé tot el que em ve de gust: una trama sobre la fi del món, està avalat per una escriptora que m'agrada molt i a més amb una ideologia feminista. Me'l vaig comprar i vaig marxar tan content de vacances.

La veritat és que El poder comença molt bé, les primeres pàgines són prometedores. L'acció descriu l'aparició d'un poder físic en les dones que els hi permet emetre descàrregues d'electricitat i ho fa tot en base a cinc personatges principals a manera de novel·la coral, és a dir, cada capítol pertany a un personatge que ens mostra la seva visió de la història. La trama avança en un compte enrere fins a un moment crític, determinant, en que explotarà el que es va coent al llarg de deu anys, des de que apareix el poder fins que arriba a la seva conseqüència última. Amb això s'intueix, gràcies a algunes anotacions en format històric, que tota la humanitat canviarà a partir d'aquest fet i aquestes anotacions, presentades com a dibuixos, deixen clar a favor de qui es decantarà la balança. No es tracta tant d'un apocalipsi, com d'un punt clau en la història de la humanitat. En certa manera doncs, la trama ens condueix cap a un final conegut, la gràcia recau en com s'hi arriba.

El poder d'El poder està, segons el meu criteri, en que la idea inicial és molt bona i hi ha cert desenvolupament d'aquesta trama molt ben portat. Les dones, després de mil·lennis de ser considerades com el sexe dèbil, de ser relegades a molts nivells, maltractades per la suposada superioritat física dels homes, violades, infravalorades i un munt més d'abusos masclistes, descobreixen que tenen la força per canviar-ho tot a través del control de l'electricitat que creen del seu cos, la seva energia, de defensar-se i atacar i causar dany. Aquest do es dispara de repent en milions de dones, principalment a les adolescents que poden despertar-lo en les dones més grans i, a partir d'aquí, comencen a prendre el poder de la situació, ja n'hi ha prou d'abusos. La revolució comença més forta allà on la repressió era més forta, com ara a l'Aràbia Saudita, i en països àrabs. I aquestes revolucions comencen de forma violenta ja que als homes no els fa cap gràcia i responen amb més repressió i ús de la força. L'acció es centra bàsicament en la creació d'un nou país governat per dones (Bessapara) i en com a nivell mundial la societat es va transformant: la religió, la política, el periodisme, etcètera.

Els diferents protagonistes són: Tunde, periodista i youtuber que recorre els països àrabs i després el recentment creat país de les dones i va rebel·lant allò bo i allò pitjor del conflicte; Allie, que esdevé la Mare Eva i domina el tema espiritual i religiós del nou poder de les dones; Margot i Jocelyn, mare i filla, la primera una ambiciosa política nord-americana que va caminant cap a la presidència fent un ús estratègic de la situació i la segona una adolescent incapaç de controlar el seu poder; i la Roxy, única femella d'una família de mafiosos que té un poder més fort que ningú altre.

El plantejament interessant que formula la novel·la és la pregunta de què succeiria si de sobte les dones poguessin dominar als homes en tots els aspectes, no només per ser més llestes, que ja ho són, sinó també per la força física. Abusarien d'aquest poder com han fet els homes o crearien una societat justa i paritària? El llibre formula gairebé des de l'inici una de les dues opcions com la principal hipòtesi. Totes les dones protagonistes, salvant potser la Margot, tenen traumes amb els homes i l'únic home protagonista és guapíssim i un intrèpid reporter. Així s'endevina per on anirà la cosa. Naomi Alderman cau, al meu parer, en una sèrie de tòpics que constitueixen un dels principals errors de l'obra, fent que cap dels personatges acabi de quallar, de resultar del tot creïble ni original o d'aportar a la novel·la una identitat més enllà d'arquetipus ja vistos.

El poder és una novel·la que enganxa, no molt si he de ser sincer amb el que he sentit, però si el suficient com per anar-la llegint amb certes ganes. És entretinguda, hi ha força acció i està escrita de forma lleugera i amb un llenguatge planer. Ja dic per avançat que no sóc gaire amic de les novel·les plenament corals, salvant excepcions, crec que són una forma fàcil de no tenir que donar massa profunditat a un o dos personatges, que permet evitar punts morts ja que quan no saps què escriure saltes de personatge i així s'evita l'esforç creatiu d'anar més enllà de narrar els moments importants o les escenes significatives. Conto com a excepció la saga de Cançó de gel i foc que és una obra coral ben enfilada. I crec que un dels punts dèbils d'El poder és aquesta voluntat de diversificar la història amb aquests quatre o cinc personatges de forma que no s'acaba d'entrar del tot en cap d'ells, no s'acaben de conèixer i els motius de les seves missions resulten un xic orfes.

En la meva opinió que mai és més sàvia que la de ningú, l'evolució d'alguns personatges està ben aconseguida, sobretot l'Allie, gairebé esquizofrènica que sent la veu de la seva mare morta que la va orientant sobre què fer. Però després aquest personatge, com els altres, es perd, sembla que sap cap on va, però no ho sap i es desdibuixa. I això, al meu entendre, passa amb tots els personatges i amb moltes de les coses de la trama principal i de les secundàries. Malgrat que tot està ben plantejat, no obstant la història dels cinc personatges té un pla, el conjunt s'acaba perdent, centrat massa en el país creat (al nord de Romania) i que entra en conflicte bèl·lic amb les zones limítrofes en una amenaça de guerra nuclear. La presència de les xarxes socials, amb grups d'homes que s'organitzen per formar un terrorisme contra el creixent domini femení, té molta presència també i influeix en el desenvolupament de la història. Totes les trames i subtrames, això sí, queden ben tancades, no queda res pendent i tot gaudeix de coherència i estructura. Però alguns conflictes no acaben de quedar clars, com si l'autora donés per sabut que el lector ho entendrà tot ràpidament i, en el meu cas, no ha estat així.

Potser el problema d'El poder és que em va crear una falsa expectativa, ja que al venir avalat per Margaret Atwood (a qui dedicaré un espai de la Biblioteca) vaig imaginar quelcom més. L'idea d'un món distòpic o d'una mena d'apocalipsi feminista em resultava massa atractiu com a fórmula literària desconeguda per mi fins ara, però en El poder cau tot (personatges, trames, finalitat) en una mena d'espiral estrany que, com deia abans, es desdibuixa. Potser es podria haver centrat només en un o dos personatges i no en cinc. Curiosament, ara que hi penso, el personatge de Tunde, potser un dels més superficials i únic protagonista masculí, explica la història més interessant ja que es troba en moltes situacions diferents i visions del conflicte i sembla més imparcial, allunyant-se de la visió perversa, que en realitat no és perversa però ho sembla, de l'ús que es faria d'aquest poder adquirit.

La reflexió o la pregunta principal de la novel·la és, i sé que em repeteixo, el més interessant, però Alderman només explora una possibilitat, una resposta i que sigui aquesta resposta la triada i no d'altres, decep una mica. Alderman doncs, no proposa alternatives i planteja aquest camí "perquè és la única solució, la única manera", tal com diuen Mare Eva i Margot en una conversa. Personatges menys agressius amb la resolució del conflicte, com Roxy o Jocelyn, queden supeditats a personatges agressius: la filla contra la mare, la dona contra el clan familiar masculí; i passen a estar en un altre ordre del conflicte. Potser la Roxy sigui qui ho veu d'una altra forma, però primer segueix a la Mare Eva i després s'encarrega del seu assumpte familiar i més endavant té un altre problema, sense centrar-se del tot.

Punts forts:

  • El plantejament de la trama (les dones poden revertir el poder social).
  • El recorregut del personatge de Tunde.
  • Els interrogants que planteja sobre què passaria realment.
  • La lectura ràpida i àgil, amb un bon estil narratiu.
  • La coherència interna de la novel·la, el tancament de totes les històries.
  • Alguns moments brillants, com l'escena de Tunde assetjat a un terrat o les converses de la Mare Eva amb la seva veu interior.

Punts febles:

  • Personatges poc profunds i en excés arquetípics.
  • La presumpció de que tot aniria d'una forma concreta, sense plantejaments alternatius amb exemples diferents i sense personatges discordants amb la tendència principal (salvant, de forma borrosa, la Jocelyn).
  • La trama es difumina, com si no sabés cap a on va tot i que no dubto que l'autora ho sap. Els personatges es perden en la història, potser exceptuant la Margot.
  • La dificultat per entendre alguns dels conflictes que suposa Bessapara.
  • Moments excessius com l'escena del grup de dones assaltant un campament de refugiats, per exemple, que només serveixen d'excusa; com passa amb la festa al palau presidencial per unir els personatges en una escena que no aporta res.

Amb El poder m'ha passat com amb algunes pel·lícules nord-americanes: una idea genial acaba essent quelcom comercial i mal desenvolupat. És la meva opinió, és clar, el diari The Guardian va considerar aquesta novel·la com a llibre de l'any 2017 (potser per endoll, ja que parlem del poder de l'electricitat). És possible també que jo, com deia abans, estigui influenciat per avançat per l'expectativa de trobar un nou Oryx y Crake o L'any del diluvi o El conte de la criada (les tres novel·les de Margaret Atwood que m'han encantat). En general, així com a conclusió final, crec que El poder és un bon llibre per endur-se a la platja i anar llegint o per tombar-se una estona a l'hamaca d'estiu i distreure's, doncs és una història entretinguda amb alguns bons moments, i passa ràpid i, segurament, també s'oblida ràpid.

També és possible que jo no hagi entès res, Margaret.

La Selva de Mar (Girona), 31 de juliol de 2018.