El relat del mes. Setembre. Frontera Blanca

2020-09-22

U

El soroll de les nenes barallant-se el retorna a l'interior de l'apartament llogat, del que se n'havia anat mirant per la finestra i deixant-se menjar per la densa boira que envolta la ciutat, com un mur, principal amenaça i atracció turística al mateix temps. El cafè se li ha tornat a refredar, deixa la tassa sobre el marbre i encén de nou la cafetera elèctrica. Al terra de la suite, l'Elena i la Carlota discuteixen sobre la possessió d'una nina de drap. El Xavier segueix dormint, tot i els crits, com un tronc. No recorda que ell, d'adolescent, tingués un son tan profund. Truca a la porta del bany suposant que la Marta hi és, però al no rebre resposta, obre i es troba el luxós lavabo buit. Mira dins la seva habitació, el llit desfet, les cortines descorregudes, l'armari obert, ningú. Demana a les nenes que deixin de cridar i els pregunta on és la mare i elles responen, gairebé a l'uníson, que quan s'han aixecat la mare ja no hi era. El Sergi imagina que la Marta ha sortit a córrer, encara que no recorda que posés la roba d'esport a la maleta; o potser ha anat a fer un cafè amb calma a la plaça més propera o a comprar el diari local. Pregunta a les nenes si han esmorzat, sap que no doncs la cuina i el saló estan sense restes de gots ni plats. Responen, efectivament, que no, volen suc de taronja natural i torrades amb mantega i sucre i llet freda amb cacau. Tan diferents i tan semblants, l'encarnació pura de l'amor-odi. Mentre truca al servei d'habitacions de l'Aparthotel, mira el seu telèfon mòbil per veure si la Marta ha deixat alguna nota. Res. No li estranyaria si no fos perquè, cada vegada que fa alguna cosa semblant, que se'n va, el desperta suaument per informar-lo i després el deixa dormir. No té el record que l'hagi despertat, avui. Potser ha decidit no fer-ho aquest cop, en les relacions sempre hi ha petits passos que van marcant el ritme de com estan les coses i solen ser passos individuals i no acordats. No pot evitar, alhora que demana l'esmorzar, que aparegui la imatge del dia que va descobrir, fa dos anys, que ella li havia estat infidel i no de qualsevol manera. Mentre les nenes tornen a discutir i el Xavier es remou al seu llit, llarg com és, la conversa en la qual ella va admetre que aquell tipus era important per a ella, es repeteix en la seva memòria. La Marta va deixar al tipus, es va quedar amb el Sergi, amb el fill del primer matrimoni d'aquest i amb les dues nenes adoptades pels dos. Va ser un punt d'inflexió, res va tornar ni tornarà a ser el mateix. La confiança, quan es trenca, es torna un camp ple de mines d'una guerra antiga, ningú sap si alguna segueix activa o si totes han deixat de funcionar.

Una cambrera d'ample somriure entra a l'habitació amb un carret carregant el menjar i la beguda. Les nenes s'exciten, cosa gens difícil i voletegen al voltant de la noia que riu sense que sembli una alegria comercial. El Xavier apareix en calçotets i samarreta i en veure a la noia es torna vermell com ferro candent, deixa anar un "hòstia haver avisat" i es fica al bany. Les nenes riuen i se'n burlen, la cambrera somriu encara més, el Sergi té un indici de fantasia abans que marxi. Els quatre esmorzen junts, les torrades van i vénen, es destrossa la mantega i es taquen les estovalles. I la Marta? Pregunta el Xavier. Ha sortit a fer un volt, respon el Sergi, sabent que no ho sap, però sabent que no és mentida, una volta cap a on això és una altra cosa. Aquest matí tenen previst visitar el que els locals anomenen Mistwand, la Frontera Blanca, el lloc en què el mur de boira limita amb la ciutat. Ahir van passejar pels carrers, van entrar en llocs teòricament emblemàtics: el Palau, el Museu Colonial, el Parc Negre i la Casa de la Boira, lloc en el qual diuen que el pintor Charles Beauharnais i l'escriptora Anja Grjotgardsson van viure el seu romanç i del que van sortir la sèrie de pintures Totes les Gràcies (Alle sjarmes), del primer, i la novel·la L'arnès de la vida (It harnas fan it libben), de la segona. Per al Sergi això é important, és la seva raó de la visita a la ciutat, ja que està escrivint sobre la prosista de la colònia, màxima expressió del corrent literari contemporani. Tots dos, escriptora i pintor, morts com en una tragèdia shakespeariana: ella se suïcida després de saber que ell l'ha enganyada, ell se suïcida després de saber que ella s'ha suïcidat per culpa seva. La Marta va intentar llegir L'arnès de la vida i no va poder passar de les cent pàgines, assegurant que tenia mal de cap com mai quan arribava a les dues o tres fulles de lectura. És una obra mestra incontestable, es diu el Sergi sempre que pensa en això, l'obra literària de les obres literàries.

Quan l'esmorzar s'ha completat, dóna quinze minuts als tres menors perquè es vesteixin i anuncia que sortiran cap a la Frontera Blanca (Wite Grins en idioma autòcton a passar el dia. Els fa il·lusió, és un espectacle que volen veure. El Sergi agafa el telèfon i truca a la Marta, després de tres tons surt la bústia. Hola, sóc la Marta, ara no puc atendre't, però segur, segur, que et dic alguna cosa així que pugui. No deixa missatge, dicta un text i l'aparell l'envia. S'arregla una mica, sent la dutxa amb el seu fill a sota, sent a les nenes discutir sobre quina roba es posen. Mira per la finestra i un flash a la llunyania li indica que ha començat la tempesta elèctrica dins de la boira. No poden arribar tard.

Dos

La tercera cigarreta és totalment innecessària. Nota picor a la gola i sequedat a la boca, però no l'apaga, es justifica adduint que està nerviosa i que quan torni amb la família no fumarà més. A l'altra mà sosté un got de cartró amb les dues burilles i restes de cafè fred, i dolent, el cafè aquí és dolentíssim. Davant seu, un portal petit es va encenent i apagant i d'ell en van sortint turistes i nadius. Deu minuts tard, el veu aparèixer amb el seu caminar despreocupat, el coll de la jaqueta alçat, la barba irregular, els cabells mal pentinats. Està guapo. En identificar-la ell deixa anar un dels seus somriures enigmàtics, aquells que ella li havia dit en més d'una ocasió que tant li agradaven. Però la Marta està decidida així que, quan el Harald s'inclina per besar-la, prenent-la per les espatlles, ella aparta la boca per oferir la galta i ell es fa enrere i deixa anar un vaja, ja veig per on anem. Caminen de costat, en silenci, la Marta apaga la burilla al vas de cartró i el llença a una paperera, el cartró s'encén amb un foc blavós uns segons i desapareix, com si entrés per un dels portals. És una conversa, d'inici, descoordinada, ella està freda, es limita a com estàs i a respondre amb monosíl·labs als seus com estàs tu; ell és afable, es mostra content de tenir-la allà, de veure-la de nou, semblen per moments dues persones parlant soles una prop de l'altra. Finalment la Marta s'atura, es passa la mà pel seus cabells castany fosc en un acte nerviós, per dins tot se li remou. Diu que no sap per què ha accedit a veure's, que se sent fatal i que havien acordat que no tornarien a trucar-se ni a connectar ni a res. Ell diu que mai va estar d'acord amb aquest acord i li recorda a ella les múltiples trucades després que el deixés al llit i li digués que tot havia acabat, la infinitat de missatges enviats. Ell insisteix, amb el seu accent nòrdic, que segueix pensant que ella és la dona de la seva vida, no ho pensa, corregeix, ho sent, ho sap.

Es van conèixer en un camp de voluntariat a Siorna, es van enamorar d'un cop d'ull i van mantenir una relació tan intensa que la Marta encara sent calors quan se'n recorda. Van viure una mena de pel·lícula, un romanç passional, visceral. Discutien constantment, follaven a tot arreu, va durar poc. Va ser com si cremessin tota la llenya sense pensar que l'hivern seria llarg. Per enèsima vegada, o potser només per segona o tercera, la Marta repeteix que sí, que el que va sentir no ho tornarà a sentir per ningú, que guarda records com si fos ahir, que encara es sulfura en pensar en ell, però que cada vegada que ho han intentat han fracassat, que en realitat allò seu va ser un fogonada, espectacular, digne de ser elevada al més alt, però ja està. Li recorda, intentant que soni a dolor i no a rancor, que ja són dues les vegades que ho va deixar tot per ell i que després va ser ell qui va desaparèixer, qui no va complir el que havia promès i que, en vistes d'això, va decidir no solament que no havia de ser, sinó que no podia ser. I el Harald repeteix que no, que ella s'està mentint, que és cert que li ha fallat, però que no pot parar de pensar-hi, que no és possible que la seva història ja no hi sigui, que estan fets per estar junts, que li ha donat mil, milions, milers de milions de voltes i ho té clar: és ella. Viure sense ella serà portar una pedra a l'esquena tota la seva vida i no està disposat a deixar escapar això, que tant ell com ella saben que mai seran feliços d'una altra manera. Tu no ets feliç sense mi, Marta, afegeix. La Marta mira l'espectacular entrada de l'Estrella Encarnada (Stjer Ynkarnaasje), l'enorme alcàsser de les Arts de la ciutat, que ara es mostra a la fi del carrer en la qual s'han detingut. No, diu, no sóc feliç sense tu ara, però puc ser-ho, en canvi sé que potser seria feliç amb tu ara, però no després, després no podria ser-ho. Ell posa la seva cara de seriós, d'intens, i diu que no deixarà que se'n vagi. Ella posa la seva cara de cansada, de dona acostumada a manar sobre persones que creuen que mereixen estar en el seu lloc i diu que no vol que torni a posar-se en contacte amb ella mai més, que si ho fa, haurà de prendre mesures. El Harald s'ofèn, pregunta que què vol dir això, ella respon que ja s'ho pot imaginar, que el va estimar com mai estimarà a ningú, però que ja no. Li acaricia suaument la barba, gira cua i torna camí a l'Aparthotel.

Tres

En Harald la veu marxar. Els anys i sobretot la lluita li han tret la bellesa salvatge de la joventut per atorgar-li la sàvia bellesa de la maduresa. Segueix sent increïble, es diu. Es pregunta si hauria de perseguir-la, insistir, declarar-se d'altres formes, però no fa res. La mira, potser esperant que es giri i torni o només el fet que es giri. No es gira. Mentalment repassa l'última vegada, a part d'aquesta, que es van veure, a casa i com totes les vegades que l'ha repassat l'envaeix la sensació, com li va envair aquella tarda que aquell va ser l'últim cop que es ficaven al llit, que aquesta és l'última ocasió en que es veuen. Es maleeix. Es maleeix per la seva primera desaparició, després de Siorna, quan a l'agafar el ritme de la vida real no va voler tenir una relació convencional i la tornada al dia a dia, lluny d'aquell sol màgic del lloc on es van conèixer, de les cabanes de palla i fusta, dels camps de civada i malta, dels rius i gorgues, de les ombres dels roures i les nogueres, lluny de tot allò, el seu foc va semblar apagar-se i es va anar allunyant, fins que després d'una de les múltiples discussions, la va deixar plantada. I es maleeix per la segona desaparició, quan a l'acabar una nit inoblidable, esmorzant al bar de la cantonada, ell ja sabia que en agafar la seva moto no tornarien a veure's i no va dir res i després va respondre a un correu d'ella, ple de dolor i d'ira, dient-li que ho sentia i posant la mala excusa de la distància deguda a la feina. Dues desaparicions. Es mereixia veure-la marxar i sentir, com sentia ara, que la seva esquena tapada per la jaqueta seria el seu record més recent. A més, ella no l'hi havia tirat en cara, per això ho feia ell mateix, només l'havia trucada després de dos anys en saber, per les xarxes socials, que la seva família vindria a la colònia. Ell ni s'havia mogut per recuperar-la, quina expressió més lletja, va pensar, molts missatges i molts t'estimo a distància, però ni un pas en la seva direcció. Ara no sap què fer. Cert que, d'alguna manera, sabia que ella li diria que no, ho reconeix ja que no havia fet plans de què fer si ella deia que si. És cert també que ha tingut fantasies pensant en una rebolcada ràpida a la seva casa d'aquí o una clau d'aquells que feien, que treien fum i ho cremaven tot, en algun racó.

La Marta s'atura en tombar la tercera cantonada, durant uns segons tem per un atac d'ansietat. El cor li batega amb tanta força que li fa mal, la seva respiració es recupera com si acabés de córrer una competició, sent fred a les extremitats i té una sensació de nàusea que puja i baixa de l'estómac a la gola. Té ganes de plorar i de colpejar alguna cosa, de cridar mentre colpeja i vessa llàgrimes. Li vénen a la memòria de nou totes aquelles imatges, aquest cop acoblades: les de sexe, les d'amor, les d'enuig, les d'abandonament, les d'eufòria i les de derrota. A poc a poc es calma, un senyor d'edat avançada li pregunta en l'idioma local, que ella coneix lleugerament gràcies al Sergi, si es troba bé; diu que sí i li dóna les gràcies. Es neteja una mica el rastre del plor rabiós i trist, es passa la mà pels cabells, pren el telèfon, escolta el missatge dictat que l'aparell reprodueix i se sent terriblement culpable i alhora insatisfeta. Què esperava? Per què no ha dit que sortia? Qualsevol excusa hauria valgut, el Sergi no li retrauria haver sortit a passejar sola, ho ha fet ja amb suficient freqüència com perquè formi part del seu procedir com a parella, però sí, sempre ha deixat una nota o l'ha despertat abans de marxar. Avui no. Contemplava ella tornar amb el Harald? No, es diu a sí mateixa en un to que sona bastant, que no gaire, convincent, per a res. Adora a les nenes, adoptar-les va ser la millor decisió de la seva vida; estima en Xavier, malgrat aquesta adolescència condescendent; amb els anys, encara que va ser difícil, han après a estimar-se de forma mútua; estima el Sergio, ha estat sempre aquí per a ella, ha suportat l'insuportable, ha estat serè i acurat, respectuós, afectuós i també és un bon amant. No és el Harald, no ho serà mai, són de mons diferents, tant de mons exteriors com interiors. Potser serà feliç, medita mentre pren un taxi autònom i escriu un missatge disculpant-se, no ha volgut despertar-lo i se li ha fet tard, va cap a la Frontera Blanca, es veuran allà.

El Harald s'asseu davant de l'ordinador del seu despatx, situat en unes golfes ben arreglades de casa seva al Westkertier, una de les zones de classe mitjana-alta de la ciutat, amb vistes perfectes a l'Sulveren Maredelling d'una banda i una lleugera visió del Mistwand a l'altre costat. El contrast a aquesta hora entre el argent del llac i el verd dels prats sembla el del dibuix d'un nen que comença a mostrar talent, però es limita a pintar el què li dicten. La segona vegada que es va escapar de la Marta va ser per venir a treballar aquí, product manager d'una important empresa de joguines infantils. Li ha anat bé, és un bon gerent, té carisma i capacitat de lideratge, quan es concentra és una màquina de produir, el seu sou és considerable i pel fet de viure sol les seves despeses es limiten a algunes sortides a paratges ideals ja sigui en aquesta colònia o en unes altres. Mai ha tornat a la Terra, excepte per passar un Nadal familiar que millor oblidar. Dins el seu pit es va obrint un espai ocupat pel buit, el que deixa la Marta que, des del dia que va saber de la seva existència, ha estat sempre allà, sempre. Creu que no hi ha hagut una jornada en què ella no aparegués d'alguna manera dins el seu cap: un record per a un somriure, per a una justificació, per a una palla, per a una anècdota. El buit entre les costelles s'obre pas, li fa respirar amb la boca oberta, no podrà deixar de pensar mai en ella, mai. Ni en els dos anys que han passat des de l'última vegada, ni en els tres que van durar les seves relacions, no ha trobat res, absolutament res, que s'assemblés gens ni mica al que va sentir llavors. Ara, davant de la pantalla que li pregunta cordialment què desitja fer aquest matí, té la certesa que ja no ho trobarà mai, tot serà una imitació barata, per cara que sigui, per bona que sigui. I això el porta de nou a retreure les seves conductes anteriors i la d'avui, no pot deixar-la marxar. Lluita o mor.

Quatre

La Marta s'uneix a la resta del grup familiar poc abans que els toqui pagar el tiquet d'entrada. Les nenes estan sobrexcitadas i el Xavier es mostra en actitud de ni em va ni em ve, però el delaten les ganes que té de veure l'espectacle natural que ofereix la Frontera Blanca, amb moviments tensos d'aixecar el coll a veure què veu, de constants espero que aquesta cua valgui la pena. El Sergi no li pregunta on ha estat, amb qui, què ha fet, només la mira per assegurar-se que estigui bé i potser, allargant la mirada, per intentar endevinar alguna cosa. La Marta no sap, però, el que el Sergi sap. El Sergi sap que el Harald es va traslladar a aquesta colònia per motius de treball, ho sap perquè amb el simple fet d'escriure el nom d'algú a internet, et surt tota la seva vida, com la seva, com la de tots.

Passen la barrera d'entrada i després de pujar per un bon tram d'escales, ja que s'han negat a usar els ascensors, un cop a dalt troben una llarg bastida d'acer i vidre, potser de mig quilòmetre, en la qual es van col·locant les persones assistents. Davant d'ells, a només un metre, la boira com un mur, continguda per uns canons d'aire. Allà dempeus es produeix un curiós fenomen: primer la gent deixa anar suaus oh, ah, apa; després el silenci. Com si fos una cerimònia, sense que ningú ho demani, la gent calla i durant minuts gairebé pot sentir-se el soroll de la boira, perfectament alba, que s'alça un centenar de metres per sobre dels seus caps, que s'estén desenes de quilòmetres a dreta i esquerra. La Marta no pot evitar posar-se una mà al pit en contemplar tal immensitat, el Sergi nota a cada mà una mà de les nenes, aclaparades per la boira i per la falta de so. El Xavier allarga el braç i la punta dels seus dits frega aquella acumulació de partícules d'aigua, al fer-ho, el blanc es remou, s'agita lleugerament, torna al seu lloc. Com si fossin allà mateix i alhora molt lluny, espurnes de llum dins la boira interrompen la calma sense trencar-la. Després del gest del Xavier, altres l'imiten i poc a poc el silenci es dissol. Una veu agradable i clara exposa primer en idioma local i després traduït, que aquest fet del silenci es produeix sempre, sense que ningú digui res, en totes les visites. Explica aquell fenomen de la naturalesa, com s'ha aconseguit contenir sent l'amenaça que és, ja que, explica, no és una boira qualsevol, raó per la qual es permet tocar-només aquí, on és controlable. L'Elena pregunta què és el que la veu explica quan aquesta es posa a fer comentaris sobre de què està composta la boira i com se sospita que s'ha format. Només ho sospiten ja que, després de tants anys, cap missió humana o androide ha aconseguit arribar a el nucli o el que se suposa el nucli de la conglomeració, formada per milers de quilòmetres quadrats, tan gran com un país mitjà. Llavors anuncia que cada dia es produeix una tempesta elèctrica dins de la boira, a aquesta mateixa hora. A poc a poc, els centelleigs s'incrementen i també amb gradual cadència, el soroll dels llampecs es va acostant. Tot d'una un es produeix tan a prop que tots els visitants fan un pas enrere espantats primer per la llum, després per l'estrèpit. La veu argüeix que, gràcies a la mateixa boira, el soroll els arriba tan esmorteït, sinó els deixaria temporalment sords. Llavors els raigs comencen a canviar de color: del groc al taronja, al vermell, al lila i a una àmplia varietat entre aquests tons que provoca signes clars d'admiració entre tots, ja que la boira és ara un mosaic de matisos tintats que apareixen i desapareixen. L'espectacle dura tot just cinc o deu minuts fins que comença a disminuir i després la boira es queda nívia, quieta, muda.

No gaire lluny d'allà, dins del seu cotxe autònom, el Harald, lluita o mor, s'adona que ara i des de fa uns anys, la Marta ja no és només la Marta. És Marta i les dues nenes, és la seva vida a la Terra. Què està fent? Tard o d'hora tornarà a fugir, es coneix. Li demana a l'cotxe que doni mitja volta i amb els seus moviments calculats i fàcils l'acte fa un gir de 180 graus a l'avinguda i reprèn el camí a casa. El buit s'omple d'excuses i justificacions, a les quals Harald els posarà el nom de realisme, i comença a crear en la seva memòria una carpeta per arxivar tots els records que acumula, carpeta que tancarà perquè aquestes evocacions no treguin massa el cap. El Harald colpeja amb força, un atac de ràbia cap a ell mateix, el quadre de comandaments del cotxe autònom, provoca un gir brusc i el vehicle topa frontalment contra un altre. Lluita o mor.