El teu laberint

2015-10-15

Vago perdut en el laberint d'una ciutat buida d'idees, plena de persones invisibles amb vestit car i barret de copa sense conill a dins.

La meva ment es difumina entre despersonalitzacions i càrrecs de consciència per no haver-hi estat a temps, per pensar que tot arribaria. Tu, mentrestant, segueixes presonera de criteris aliens, obcecada en no ocupar el temps amb gent que no et serveix de propaganda. Però com puc retreure't res si segueixo enganxat a tu, com un imperdible vell als teus pantalons que ha deixat la seva petjada del color de l'òxid. Igual que la resta de mortals que ronden al teu voltant perdent la baba i el cervell. En realitat, per molt que les teves paraules es desgastin en mimar-me i fer-me semblar diferent, sóc un més. Ara em consola com als ximples saber que això no et fa immortal. Moriràs, sola o amb mi, o amb algú altre, però moriràs. Com ho faré jo i aquesta ciutat, encara que a l'hora de la veritat ella ja és un cadàver de formigó i ferro. I jo què sóc? Sóc la coincidència en una vida planificada, sóc el punt normal d'una existència extraordinària. Sóc a qui vas conèixer quan jo ja et coneixia i vas fer creure que t'havia seduït, perquè tu em vas seduir a la primera imatge, a la primera fotografia que et vaig fer amb el fons gelat d'un llençol blau.

Camino entre carrerons plens de misèria marcats per llums de neó, nècies, arrogants i fredes que m'insulten il·luminant les meves passes encara per donar.

Des del començament tot han estat embuts, tot un fer sense dir, un no fa falta explicar. La teva capacitat d'anar-te'n per les branques resulta contagiosa i ben aviat m'hi vaig adaptar, més per por a que marxis que per convicció i, ambdós, vam construir una insubstancialitat bonica i de perfectes aparences. La meva simplicitat social contra la teva complexitat, la meva fotesa popular contra el teu totalitarisme, el meu art contra l'art que ets tu. Parlàvem de tot sense parlar de res, fèiem de tot sense fer res, coneixent tothom sense conèixer ningú. I precisament veure en el no-res que tot s'està acabat em dol. Jo vaig voler el que m'embolica i una part dins meu segueix cridant que encara ho vull. Però el paisatge es torna vetust, com si portés aquí tant de temps que ja res és capaç de sorprendre'm, em sé totes les cantonades, cada una de les entrades i sortides, les portes falses, els racons, les clavegueres i el nom de les rates que hi viuen. Però tu formes part de tot això i aquest fet és el que realment m'impedeix enviar-ho a pastar fang, deixar que s'enfonsi en la misèria que la mateixa ciutat va escopint. Com tu. Però a tu et rescataré, perquè sempre torno, perquè sóc incapaç d'anar-me'n, perquè amb tu sempre és un no parar de ficar-se dins d'un motllo irrompible i desgastar-se.

Especulo amb cartells de locals que venen fum i planxen mentides, que m'afalaguen sense saber res de mi ni de les meves conseqüències.

Se'm mostra trista la meva obra quan sembla fugir modificant la posició a cada segon, enganxada a mi sense remei, a mesura que avanço trepitjant bassals que prefereixo no saber de què són i les llums em canvien la perspectiva. Les meves passes ressonen en el buit absolut a conjunt amb els meus records, que es van florint entre tanta perseverança per esdevenir en quelcom útil, en una eina que em justifiqui, sense èxit, debades. Records que porten sempre a la part més oriental de l'arbre en el que estem, mirant els límits del bosc i les copes de totes les imaginacions possibles nascudes d'arrels de somnis impossibles. Perquè en el fons, això he estat amb tu sempre, una infinitat de camins secundaris no per observar el paisatge, sinó per evitar la carretera principal i afrontar el problema. I l'anomeno problema i no em fa mal, ja que la sinceritat amb un mateix dol només quan no té remei, quan acumula massa passat inesborrable. I el paisatge, el que es veu en aquestes desviacions corbades o des de la branca més oriental, és l'excusa per no mirar a dins. Dins del buit que queda en nosaltres. La meva càmera va ser testimoni dels teus avatars i em vaig enamorar de la idealització, em vaig deixar portar per la postura i em vaig allitar amb la il·lusió. Vaig sucumbir a tot el que representes mentre un núvol de no-pot-sers baixava del cel dels impossibles i cobria tots els meus sentits de boira de aprofita-el-moment. Sóc culpable igual que tu o més, perquè tu vas inventar la mentida i jo vaig voler creure-me-la. Mai he plantejat certeses, no m'he atrevit a parlar de nosaltres. Jo et plasmava en imatges i no notava la diferència entre el tu exterior i el tu íntim perquè no hi era, no n'hi ha, malgrat que vaig creure que sí, que amb mi eres un tu diferent, propi, aïllat, meu. Sempre has estat de tots, ets part del decorat que jo fotografio, davant i darrere la màquina.

M'aferro a les baranes de ponts sobre rius secs des d'on tiro pedres de broma imaginant el so de l'aigua i els ànecs de plàstic.

Tot és una mentida, ara. La teva popularitat enganxada amb cola i escombra en cartells gegants em portarà el teu record convertint-lo en perenne, no podré oblidar-me de tu encara que vulgui, i no vull. En aquest esdevenir de no-res que ens enfonsa, cada moment encadenat, cada instant viscut amb tu només serveis per omplir un àlbum de fotos boniques amb les que fer el fatxenda, flors de roba en branques podrides d'un arbre mort. Però és que la il·lusió del que creia que vivíem va marcar una petjada tan forta que no puc apartar-la, no marxarà la seva impressió de les meves galtes. Tinc la sensació de que adonar-me de tot no m'ha trencat el cor ni l'ha congelat, més aviat la tancat definitivament amb clau en una gàbia, a la gàbia que jo mateix vaig anar teixint amb heura cada dia amb tu. La il·lusió, aquella il·lusió de que tu i només tu em miraves i de que les mirades estaven plenes primer de passió, després d'amor i finalment de futur. La meva innocència respecte a tot em colpeja però no em tomba, però tombat estaria millor, bocaterrosa, enfonsada la meva cara en el pou del silenci.

Deambulo entre tanques d'arç que limiten camps de ciment amb bancs clavats al terra, avis parlant com joves i joves parlant com avis.

Aquest matí, abans que tot em semblés un entorn mort, encara mirava la sortida del sol mentre tu dormies. Em sentia afortunat, eres meva. El més alt i brillant dels estels, la mes cobejada de les belleses i la més idealitzada de les dones. Potser si hagués romàs amb els ulls tancats hauria estat feliç unes hores més, uns dies més i no sé si la caiguda hauria estat més dura doncs no passarà mai, perquè ni tan sols puc caure. Però jo no puc seguir caminant per les branques doncs aquestes es trenquen al meu pas, inevitablement. Em moc, amb peus tristos i pesats, per aquesta ciutat que fa unes hores era meravellosa i ara és gris i opaca, per carrers que abans malbarataven encant i ara encanten fantasmes, per racons d'aspecte romàntic que ara són, per a mi, deixalleries amagades. Vas jugar un paper, vas anar per les sendes de la teva vida d'èxits agafant-me la ma i jo vaig pensar que era per mi i, simplement, va ser per no caure't, va ser per tu. Jo vaig ser allò secundari, allò que va desviar l'atenció, allò que et va mantenir a flotació, allò que et va servir per no voler veure que ja tenies por d'un cos en l'arena movedissa del teu propi fracàs. M'he adonat de tot veient el teu cos casi perfecte al llit, mirant-me amb aquells ulls que no diuen res, que podrien estar pintats en una nina de porcellana. Ja t'havia servit per al teu propòsit i no calia fingir més. Veure per fi que res arribaria, que no era qüestió de ser-hi a temps sinó de no ser-hi. La teva vida ja no em pertany, pertany al personatge que t'has creat o has deixat crear i alimentar per altres i jo, entre bambolines, he anat saltant d'arbre en arbre, com un mico, per no afrontar que la meva vida tampoc em pertanyia.