El vent i la flama

2021-03-07

-Puto vent -deixa anar el C, que porta uns quants intents d'encendre la seva cigarreta, sense èxit.

L'aire assota a ràfegues que fan semblar furiosos als arbres i provoca que a la M se li aixequi constantment la caputxa de la jaqueta. Ja fa estona que ha deixat de col·locar-se bé els cabells, que mai havia portat tan llargs. La M no suporta que el C fumi i li resulta una mica patètic veure com prova, una i altra vegada, encendre la flama de l'encenedor, ara protegint-la amb el cos, ara amb la mà, ara amb tot. Per uns instants es qüestiona, dins del silencio de les seves paraules envoltat pels sorolls de la natura, què hi fan aquí de nou. Ja no queda res de la màgia que els unia abans. Màgia? No tant, es diu, deixem-ho en fetilleria oportunista. Per sota d'ells, el mar també sembla enfurismat, les ones s'alcen a pocs metres de la riba i trenquen formant túnels d'aigua decorats amb rivets blancs just abans de tocar el trencaones per, allí, esquitar-ho tot en una exhibició d'ira i frustració, a l'hora que de poder. El Mediterrani jugant a ser oceà.

-Hauríem de marxar -opina la M, a qui tot li molesta ja. Ho ha dit amb un to d'avorriment exagerat i voluntari.

-Acabem d'arribar, adores aquest lloc -diu el C, mentre segueix amb les seves temptatives de prendre la flama, ara desesperades. "Tant de bo posés tanta obstinació en altres coses", pensa la M. A més, el vent farà que la cigarreta es consumeixi massa de pressa.

-Sí, però no em ve de gust quedar-me.

La M s'aixeca de la roca propera al penya-segat en el que seuen. Recull l'ampolla d'aigua i la bossa de nous i la guarda a la motxilla. Percep la paradoxa de sentir-se presonera en un espai amb tanta llibertat. Unes gavines lluiten contra les ràfegues; o pot ser que no lluitin, potser juguin. Ja ha passat per això: la sensació d'estar convençuda que el camí que recorre no porta enlloc i que el paisatge ha deixat de ser interessant. És frustrant ja que significa tres possibilitats i cap d'elles li sembla atractiva: seguir pel mateix camí, abandonar la senda i creuar per les males herbes fins a un camí nou o tornar a enrere. Algú va dir que en realitat mai es torna, només es va cap endavant, però en sentit invers.

-Es pot  saber què et passa?

La M podria explicar-li com es sent. Malgrat tot, la mandra d'un diàleg llarg i una discussió venç la necessitat d'expressar-se. Fa mitja volta, deixa anar un "me'n vaig" i cambia de sentit per seguir cap endavant. Rere seu, el C continua assegut intentant encendre la cigarreta.