El vol erràtic de l'oreneta

2019-06-24

Aquest matí, mentre prenia el cafè després d'un copiós esmorzar, mirava des del balcó el vol de les orenetes. Sortien de tot arreu i no sé dir a on anaven perquè, intentant seguir-ne a una en concret, aviat la perdia per darrere d'alguna de les cases o barrejada amb els seus iguals i havia de tornar a començar, seleccionant-ne una altra. La orenetes volen com si tinguessin molta pressa, el seu aleteig és frenètic i fan girs ràpids i bruscs en l'aire, de vegades baixen de cop i volta i altres es queden volant en una alçada homogènia, però semblen despistades. He imaginat que en realitat el que fan és sortir a fer exercici, com si portessin un rellotge d'aquests que compte els passos, però en aleteig, i haguessin de complir una quota. En realitat no tenen ni idea d'on van, però elles surten dels seus nius sota les cornises i els balcons i volen, esbojarrades, estressades, durant uns minuts. El més probable, però, és que no tingui estrès algun, només el tindrien d'estar a prop algun depredador natural i crec que aquí no en tenen cap. Tot i que ahir vaig veure un falcó en el meu caminada que durant una estona em va sobrevolar com si m'estigués valorant i, com era de preveure, va desestimar la meva contribució al món i va seguir el seu camí. No tinc ni idea de si els falcons mengen orenetes. Les orenetes no van estressades, segur, simplement són així, ocells ràpids i inquiets, petits i d'ales curtes que necessiten moure molt per poder desplaçar-se a bona velocitat. No saben fer-ho d'una altra manera, no saben planejar amb la calma del falcó i observar el paisatge. Elles juguen, sembla que són sempre joves.

No sé si m'agradaria ser una oreneta. Evidentment ser un ocell deu molar un ou pel fet de volar, però mengen cucs i insectes. Quan algú pensa que li agradaria ser un ocell no s'imagina sent un colom, ni una gavina, ni un voltor. S'imagina sent un àguila, un falcó, aus enormes i majestuoses; alguns s'imaginaran que són pardals, gràcils i divertits. Jo, aquest matí, he vist una analogia entre el vol erràtic de l'oreneta i la meva vida. En concret, en l'aparent necessitat de volar sense saber on anar, de fer-ho ràpid i accelerat, atabalat, sense parar-me a pensar de què serveix aquest vol. Possiblement això es pugui estendre a la humanitat com a espècie, aquest munt de gent més preocupada en fer alguna cosa que en l'alguna cosa que ha de fer, a demostrar moviment, en córrer per córrer, no ens quedem quiets i, com diu la cançó de Pau Riba, deixar que les orenetes facin un niu als nostres cabells. (És l'home estàtic, la tristesa el te corprès, les orenetes faran nius als seus cabells).

La meva semblança amb les orenetes és només imaginària, per descomptat, imaginària dins del que jo imagino del vol erràtic. Tot i tenir diferents projectes, la meva tendència és improvisar, fer alguna cosa ja, sense pensar-ho massa, improvisar dins d'un marge i de sobte recordar alguna cosa o tenir un impuls diferent i això provoca en el meu vol un gir brusc cap a una altra direcció, per, més endavant, enrecordar-me'n del que estava fent i reprendre el vol inicial. Intento de vegades mirar la vida com un falcó, amb calma, ser meticulós i triar bé l'objectiu, no malgastar energia ni a deixar-me veure molt. Però no puc sostenir-me, planejo escassament uns instants i després he de posar-me a moure frenèticament les ales un altre cop, que potser no tinc temps, que potser em passa el tren, que potser jo què sé. En diferents moments m'he parat i he intentat centrar-me en un projecte de vida concret a diferents nivells: professional, personal, social; això sobretot s'ha donat en moments de crisi, entesa aquesta com a procés de canvi i no com una cosa negativa, que és el que solem entendre sense ser cert.

Però les orenetes marxen cada hivern per tornar a la primavera, passen aquí el període d'aparellament i després d'una lluna de mel, tornen a anar-se'n a l'hivern. Jo em quedo.