És l'hora

2018-10-23

Desperta.

Quan s'incorpora el cap li fa un mal espantós. No sap on és. Al seu voltant tot sembla difuminat: els arbres es confonen amb el fons, les cases unifamiliars es barregen, el terra no es veu ferm sinó com un riu d'asfalt. Tanca els ulls amb força i la foscor espurneja. L'envaeix una sensació estranya, d'absència. La seva memòria està tapada, intenta descobrir què ha passat per sentir-se així, malgrat tot, al fer-ho, es mareja, li entra vertigen i ha de deixar de pensar. Tornar a aixecar les parpelles i associa, en la falta d'uniformitat del que percep, alguna lesió, espera que temporal, que li afecta la vista. El més curiós d'aquesta afectació, pensa, és que quan més lluny mira, la mescla d'objectes és més gran fins ser incapaç de distingir res a uns cent metres, com part d'un quadre que el pintor ha decidit que res estigui definit, que per interpretar-lo correctament es necessiti certa capacitat d'intuïció. Veu dos cossos al terra, un cotxe contra un altre, un d'ells cap per avall, gent corrent i gent mirant i és que tot, vist amb una visió singular, està de dotat de certa bellesa.

S'aixeca adonant-se aleshores de que fins fa un segons no sentia res. Ara, de forma esmorteïda, filtrada, comencen a arribar-li sons. Com si un trompetista de jazz toqués amb sordina i anés apujant la intensitat de la seva pròpia música improvisada, els estímuls auditius van arribant en progressió. Sent sirenes, converses espantades en veu alta. Entre les veus, una de més propera es dirigeix a ell. És una noia jove de pell blanca i cabell negre que el mira preocupada i li pregunta què ha passat. Ell arronsa les espatlles i nega amb el cap. No ho sap. Tot resulta en excés confós.

Es disposa a parlar, però en l'intent, les cordes vocals li produeixen un dolor agut i punxant. S'aferra el coll, intenta respirar amb calma, però l'aire està encallat entre la tràquea i la laringe. És un aire calent, gairebé ardent i l'ataca d'immediat una necessitat imperiosa de vomitar, però no ho aconsegueix. Cau de genolls i el dolor de l'impacte no és proporcional, és excessiu. La noia de pell blanca i cabells negres s'agenolla al seu costat, està plorant. Balbuceja alguna cosa inintel·ligible, semblant a un "ho sento", però no n'està segur. Intenta assossegar-se. De sobte l'aire oprimit surt i entra una alenada fresca que el fa sentir extraordinàriament bé. Mira. Un cotxe vermell està encastat a una farola, torçada per l'impacte. Un altre cotxe grana ha fer una frenada i per un cop de volant a donat unes quantes voltes de campana fins estavellar-se contra el primer i quedar panxa enlaire. Uns bombers intenten treure a algú del primer vehicle, un home d'edat avançada que tremola completament mentre li diuen que es tranquil·litzi, que sortirà d'aquí.

Al terra segueixen els dos cossos estesos. A un intenten reviure'l amb un boca a boca i massatges cardíacs. Un infermer ausculta el pit de l'altre cos, el d'una dona jove. "Ha estat un accident terrible", diu la noia plorant, ara sí l'ha entès bé, "tot per culpa meva", afegeix. I s'ofega en el seu plor. Hi ha molta gent observant: morbosos, curiosos. Dos cotxes de la policia tanquen el carrer, hi ha un camió de bombers i també dues ambulàncies. Els professionals venen i van corrent, la gent està quieta. Ell no reconeix a ningú, no recorda què hi fa, allà.

Sent una punxada al cor, la vista s'ennuvola i els oïdes se li tapen just a temps per veure a la noia somicant amb la cara entre les mans i escoltar quelcom semblant a "si us plau, no, si us plau, és culpa meva". Rere de la noia, obrint-se pas entre el paisatge difuminat, avança una figura alta i alçada i la boira que ho envolta tot sembla apartar-se per deixar-la passar. No pot seguir mirant, el pit li fa tant de mal que l'obliga a arraulir-se sobre ell mateix, el seu front pica contra el terra fred d'asfalt, allarga els braços en un moviment desesperat d'alliberació i aleshores la seva mà esquerra topa amb alguna cosa. La palpa. És un llibre. De sobte es fa un silenci absolut per dins i per fora d'ell i la vista se li aclareix. Aquell llibre. Fent un esforç per incorporar-se el recull i el mira. El dolor al pit es mitiga, el cap ja no vol explotar, l'aire ja no crema, ni tan sols se li fa necessari. Sap on és, sap què hi fa allí. El llibre. La imatge de la portada li porta un milió de records, ordenats, que transcorren per davant seu com una pel·lícula a càmera ràpida, però el tems s'ha aturat i pot veure'ls tot amb serenitat, un per un. Li cau una llàgrima que rellisca amb naturalitat per la seva galta, és tèbia i reconfortant. Acaricia el llibre: la portada, el llom, la contraportada, passa el dit pel fil de les pàgines.

Alça la vista. La figura que abans s'obria pas entre la boira és ara davant seu, a un parell de metres, li sembla enorme. Va vestida completament de fosc, però no és negre, és indefinible. No li veu la cara, oculta en les ombres que li ofereix un barret d'ala ampla. La noia de pell clara i cabells negres també la veu. "És l'hora", diu la figura a la noia amb una veu estranyament melòdica dins d'un to curiosament afable. Ell s'aixeca, ja no li fa mal res. S'acosta a la figura qui, amb un gest segur i ràpid, allarga una mà formada per cinc dits llargs i prims. "No, per tu encara no", li diu, i després bufa. I l'alè de la Mort li entra pels pulmons. Tots els dolors tornen a l'acte i no és capaç de sostenir-se i cau de nou. La noia i la figura desapareixen entre la boira. Veu aleshores els rostres d'altres persones que li somriuren i una d'elles diu: "El tenim, el tenim".

S'adorm.


Aquest relat va ser escrit per a i publicat originalment a dekrakensysirenas.com el 10 de febrer de 2016.