Faristha, de Marc Pastor

2018-11-02

De vegades descobreixes que una novel·la de la que en parlen meravelles és un bluf i no entens a què ve tant d'entusiasme, i de vegades descobreixes que aquella que només anomena algú sense entusiasme està lluny de ser un bluf i en vols parlar meravelles; això és el que m'ha passat a mi amb Farishta, de Marc Pastor.

  • Autor: Marc Pastor (Barcelona, 1977)
  • Aquesta edició: Amsterdam, Ara llibres, 2017
  • Volum: 466 pàgines
  • Gènere: Novel·la / Thriller fantàstic
  • Título original: Faristha (2017)
  • Idioma original: català/rus
  • Traduccions del rus: Víctor Negro

No recordo exactament on vaig llegir alguna cosa sobre Marc Pastor, o potser en vaig sentir quelcom a la ràdio. Sí, crec que va ser a la ràdio on algun convidat parlava de novel·les sobre auna temàtica concreta a la que sóc força aficionat i feien una bona crítica de la darrera, en aquell moment, novel·la de l'autor de Barcelona. Poc després vaig demanar aquest llibre a la llibreria del poble, o per Sant Jordi i el drac me'l va portar, o va ser la princesa o el cavaller, tampoc ho recordo. El que sí recordo és que el vaig llegir a l'estiu de l'any passat, el 2017, i que ho vaig fer ràpid i molt absort en la història i en la forma d'escriure. Farishta és una novel·la amb una trama que ja de bon començament és estranya: una noia de 18 anys amb orígens una mica rocambolescos rep una oferta de feina difícil de refusar per la qual ha de passar uns anys en un paradís d'illes petites i perdudes en les quals, a cada illa, hi viu una família benestant, i s'ha d'encarregar que tinguin el que necessiten (així a grans trets). La feina sembla genial, està molt ben pagada i permet a la noia fugir d'un present que no la convenç, així que Farishta se n'hi en va i comença a viure en aquest lloc de mar turquesa, on coneix grups familiars peculiars, totes constituïdes per una parella adulta amb un infant, que viuen en una mena de bombolla total del món que els envolta. Allà, també hi coneixerà en Manse, un noi ben plantat que condueix la llanxa que va d'illeta en illeta, arregla coses i s'encarrega d'ajudar quan arriben amb un gran vaixell els subministraments. A part d'ells dos, hi ha una professora que ensenya als nens de les famílies i un director, tots contractats per un consorci rus gegantí anomenat Iefremov-Strugatski. L'acció se situa a l'any 1993. La Faristha ha aconseguit la feina gràcies a un oncle seu.

Ben aviat, Farishta i Manse comencen una apassionada història d'amor mentre ella, que no se'n pot estar de tafanejar una mica, va descobrint que la perfecció d'aquestes famílies, que la bellesa del lloc i l'aparent calma de tot, no és el que sembla, a l'hora que s'anirà enfrontant amb els seus orígens, que mai han estat clars. Si explico més coses de la trama trencaré una de les màgies del llibre que és, com explicaré més avall, la seva no linealitat i l'efecte sorpresa.

La força d'aquesta novel·la resideix en tres punts claus:

  1. El personatge de Farishta està magníficament construït, és un plaer endinsar-se en ella i anar-la coneixent, tot i que xoca una mica la seva joventut, resulta una creació tan ben duta a terme que aviat deixa de ser important això, les seves respostes, les seves accions i tota la seva evolució casen gairebé a la perfecció amb el desenvolupament de la trama. El personatge està tan ben construït que et sedueix molt aviat i porta el pes de la novel·la completament i el lector l'acompanya en tot, gratament.
  2. La barreja de les trames principals, la primera referent a tot el que s'esdevé a l'illa i els seus personatges: la Faristha, en Manse que sembla massa perfecte, la professora esquerpa, el director peculiar, les famílies amb les qui la Faristha poc a poc es va involucrant, els vertaders propòsits de la companyia russa; la segona trama és anar descobrint mica en mica els orígens de la noia i què té d'especial, per què la van contractar a ella, gairebé amb comptagotes, però en una harmonia sorprenent amb la resta; i la tercera va relacionada amb tot el que la Faristha va descobrint, amb les coses que apareixen escrites on no hi havia res, en fets que duen a la noia a una revelació difícil de creure (de fet, una altra virtut del llibre és que quan ho descobreix, la noia no s'ho creu de bones a primeres, li costa acceptar-ho, com ens passaria a tots). Aquesta tercera trama sembla que sigui la primera, de fet caminen juntes, però son camins paral·lels.
  3. La no linealitat de la trama. No ens enganyem, si d'alguna cosa pequen la majoria de novel·les de seguir una trama lineal: començo aquí i sé que acabaré allà. Aquí això no passa. A mesura que la història avança, Marc Pastor aconsegueix anar desviant la trama d'una forma ben subtil i a l'hora sorprenent. Subtil perquè tot està molt ben lligat i cada gir de guió, quan l'has fet com a lector, et fa dir: ara ho entenc, ho veus? I sorprenent perquè malgrat que tot t'hi va portant, no t'ho esperes.

A mes, Faristha barreja la capacitat d'una obra en la que el moviment no para gairebé mai, en que la tensió va creixent de forma exponencial, amb un estil narratiu que no abusa ni de l'acció ni dels diàlegs sinó que es permet el luxe de detenir-se en les reflexions de la Farishta (i el seu insomni, el seu diari), en les seves emocions i sentiments.

Si s'ha de dir alguna cosa negativa de la novel·la (sempre n'hi ha, fins i tot a les obres mestres), és que hi ha aspectes de les respostes de les famílies a mesura que s'acosta el desenllaç que rellisquen una mica, que la Farishta és potser massa jove per les reaccions que demostra (ja ho he comentat abans per sobre), que la història d'amor entre la Faristha i en Manse és un xic massa ensucrada i que la trama és d'una complexitat tal que m'haurien encantat cent pàgines més, doncs quan acaba et quedes amb ganes de més.

A partir d'aquí, dir que s'obren les portes a descobrir aquest autor, de qui ja n'he llegit dues novel·les més, de les que en parlaré algun altre dia però que, de moment, aquesta em segueix semblant la millor i per la qual val molt la pena endinsar-s'hi.