Finals inevitables

2019-06-14

Divendres, 14 de juny de 2019

Ahir em vaig asseure a veure una pel·lícula que he vist ja tres o quatre vegades, una d'aquestes que et poses per entretenir-te, somriure a estones, de les de pensar poc, crispetes i cervesa, sense crispetes. A mesura que el film avançava vaig anar recordant-ne el final i, en previsió d'aquest, atenent al fet que és un final emotiu, a poc a poc les meves emocions es van anar avançant i em vaig emocionar abans d'hora. Tots els esdeveniments que se succeïen en l'argument, en el seu últim terç, portaven l'ombra de l'anunci d'aquest final. Quan va arribar, jo ja portava una estona plorant.

A la vida també passa el mateix en moltes ocasions. Una cosa arriba al final, un final que saps que és inevitable (el de les pel·lícules ho és), un que per molt esforç que hi posis, per molta voluntat que tinguis per a modificar, no és modificable. No només no és modificable perquè no es pugui, sinó també perquè molt sovint és el final lògic, coherent, l'únic final possible. Fins i tot és possible que l'únic final feliç possible sigui un final infeliç. D'aquesta manera, com venia dient, albirar el final d'alguna cosa fa que precipitem el que encara no ha esdevingut, caient així d'alguna manera en l'inici d'aquest final. Pot passar amb la mort, per posar un exemple: saber que algú s'està morint, irremeiablement, ens fa veure ja aquesta mort, els sentiments es posen en guàrdia, les emocions se salten la barrera de la línia de sortida i comencen a córrer abans de que soni la pistola. Això, evidentment, no fa que quan succeeix de veritat, quan el final es rubrica, estiguem preparats. Potser estiguem una mica disposats, però preparats no. La mort arriba igual, l'absència es plasma ara en la seva realitat i per moltes llàgrimes que hàgim vessat abans, per molts esdeveniments que hàgim avançat i una infinitat de futurs d'aquesta absència s'hagin posat sobre la taula, quan arriba tot torna a començar. O és probable que no sigui un tornar a començar, sinó una onada final, o la primera de les onades finals, un tsunami comparat amb les onades de tristesa que abans acariciaven la nostra platja.

Pot passar també amb les relacions, tot i que evidentment amb altres connotacions i fins i tot en una dimensió diferent. Relacions d'amistat i relacions d'amor, encara que crec que l'autèntica amistat no acaba mai, però l'amor sí que ho fa. Un dia veus que això s'està acabant o perceps que la flama no crema com abans (aquí, tirant de tòpics), que tot el que et motivava ja no et motiva. Et preguntes per què i van sorgint aquests futurs infinits del què passarà quan passi. Per alguna raó, tots els futurs que apareixen en primera posició són negatius, xungos, tant en el cas de la mort com en el de l'amor, tot es veu negre o, si no, borrós. Té alguna cosa a veure amb la columna de fa uns dies en què escrivia sobre l'acomodació, tot el que tens ara amenaça de desaparèixer, encara que el que tinguis, o part d'això, millor no tenir-ho en l'estat en què està ara. I ve el plantejament de si cal lluitar per això que tens, per això que vas construir, per aquesta ingent quantitat d'objectes, subjectes, records i afectes que t'ha fet acomodar-te. Però el món, com vaig dir, segueix en moviment per molt quiet que tu estiguis. Potser arribis a la conclusió que la lluita per tot això val la pena, o potser no. Lluitar contra la mort és l'única batalla perduda, però en les relacions a voltes l'única forma de no seguir perdent en la batalla és donant-la per perduda, que no és el mateix que rendir-se, ja que en aquest cas s'obre una batalla nova.