Fleabag (2 temporades)

2020-09-16

Havia sentit parlar molt bé d'aquesta curta sèrie britànica, però fins que Amazon Prime Vídeo no va adquirir els seus drets, no vaig poder veure-la. I val molt el temps invertit. Es tracta d'un sèrie fresca, lúcida, molt entretinguda i amb un guió (trames i diàlegs) d'alt nivell.

Fleabag, que significa literalment bossa de puces i figuradament és un adjectiu anglès que defineix a persones "cutres i desagradables", ens explica en dues temporades, i només n'hi haurà dues, el dia a dia d'una noia londinenca de 33 anys, solitària i plena de despropòsits, àcida i mordaç, sexualment flamejant, però incapaç de la contenció social necessària per tenir amistats, per agradar més enllà del clau esporàdic, del convencionalisme familiar. La sèrie està protagonitzada i escrita per Phoebe Waller-Bridge, que fins el 2016 havia fet d'actriu secundària en diverses pel·lícules i sèries britàniques i alguna americana, i que aquí desenvolupa tot el seu talent creatiu i interpretatiu. Anteriorment ja havia creat, escrit i protagonitzat Crashing, que ara buscaré i veuré, encara que diuen per aquí que no és tan brillant com aquesta.

A través de la relació amb la seva germana gran, Clare (a càrrec de Sian Clifford), amb diàlegs brillants, el seu pare (Bill Paterson), la seva madrastra (magnífica Olivia Coleman) i del record constant i traumàtic de la seva millor amiga, Boo (Jenny Rainsford), així com la lluita visceral amb el seu cunyat Martin (Brett Gelman) i amb els diferents homes que es barregen en la seva vida (el de les dents, el dels préstecs, l'advocat, el seu exnòvio ...) mentre intenta tirar endavant una cafeteria plena de fotos de cobais, Waller-Bridge fa una ostentació d'escenes hilarants, de moments de tensió emocional excel·lents, de punts dramàtics excel·lents.

La primera temporada és molt bona i la segona, en la que ja coneixes el fons de la trama i els personatges, és gairebé millor. L'aparició del Pare (Andrew Scott) afegeix el punt en la vida de Fleabag que faltava. Amb sis episodis de tot just mitja hora cadascun, Fleabag aconsegueix personatges amb profunditat i, sobretot, aconsegueix que estiguis a la butaca sense saber què esperar: una escena còmica? Una sortida de to desconcertant de la protagonista? Una revelació estressant? Un moment de dramàtica realitat? És impredictible dins d'una coherència envejable.

Quan a la fi de la segona temporada veus clarament que no n'hi haurà més, penses que no, que en vols més, però saps alhora que si hi hagués tercera temporada seria filar encara més prim de forma innecessària i que, com va dir un entrenador de futbol: "no cal dir res més". Escenes com la de l'ensurt que ella li dóna al Harry (Hugh Skinner) a la dutxa, la festa d'aniversari de la germana, el sopar del primer episodi de la segona tanda, la presentació de l'advocat i algunes més, suposen moments emblemàtics, cims en una serra ja de per sí molt alta.