Flors per la Martina

2021-04-07

És una tarda assolellada de tardor. El vent aixeca les fulles que s'havien tombat a bronzejar-se sobre la gespa i les canvia de lloc. En un banc hi seu una noia d'edat indefinida. Porta un vestit una mica passat de moda. La seva esquena es manté recta, tirada cap endavant. La mirada que emana dels seus ulls castanys, que podrien haver estat de qualsevol altra, però són seus, resta perduda als reflexos damunt el llac. Les seves mans, petites i envermellides pel fred -no el d'avui sinó el de tota una vida-, estan creuades sobre la falda i els seus peus, també petits, reposen sobre la terra del camí que serpenteja pel parc com el dibuix d'un nen imaginant un laberint. Els seus llavis, prims i tallats, tenen un somriure confús. El nas és d'harmonia berniniana. Els seus cabells són castanys i podrien haver estat de qualsevol altra, però són seus. A la vora del llac uns nens juguen amb un vaixell teledirigit, una parella remulla els seus peus descalços i riuen, un pare ensenya al seu fill a fer rebotar pedres a l'aigua i una dona dóna de menjar als ànecs, intentant no trepitjar les flors. El seu nom, el de la noia, és Martina, i està esperant a algú que no vindrà, a un il·lusió. A mesura que els rellotges dels demés, doncs ella no en porta, van marcant els minuts, aquella il·lusió es va esvaint com una figura de cendra escombrada per aquest vent mig fred, mig càlid.

L'home que no es presentarà ho sap tot de la Martina i per això no vindrà. En un seguit de cites prèvies la Martina li ha ant explicant la seva vida, per dins i per fora. Mai abans ningú havia escoltat tot el que ella tenia per dir. A ulls de la Martina, l'home que no es presentarà semblant sortit d'un dels llibres que ha llegit: un cavaller anglès en una obra de Verne, un heroi involuntària en una novel·la de Dickens, una ànima solitària i forta en un drama de Forster. La Martina mira a ambdós costats del camí i sense canviar el somriure intel·ligible s'alça del banc i es dirigeix, amb pas ferm i lent, fins la gespa.

En un racó proper, assegut davant el seu ordinador, un escriptor que no hauria de ser allà, suposant que algú hagi de ser en algun altre lloc més enllà d'on és precisament, tecleja sense pausa. Escriu sobre una dona asseguda en un banc que espera a algú que no vindrà. La descriu no molt detalladament pel seu físic i després d'introduir la part dramàtica de l'argument es disposa a explicar la vida de la seva heroïna, heroïna doncs és la protagonista del seu relat, no perquè hagi fet quelcom heroic si, en el seu cas, no es considera ja com a heroic el fet d'haver sobreviscut. Escriu ràpid, s'oblida del paisatge rere la finestra, de l'hora que és.

L'escriptor, aspirant a això en realitat, si és que no és escriptor qui simplement escriu, explica que la Martina, doncs així s'anomena la seva heroïna, va néixer fruit d'una relació ocasional en un barri dominat perles drogues i l'oblit d'una ciutat que presumia de dominar les drogues i no saber d'oblits. El pare de la Martina va posar allí la seva llavor, o la va escopir vista la manera en que va ser posada, i va desaparèixer; i la mare tampoc foc mai massa capaç de retenir-ne el rostre o el nom. La Martina va néixer vuit mesos i mig més tard, tan petita i malaltissa que va tenir sort de néixer viva. Durant la primera infància la nena va viure en pensions brutes i sorolloses, alimentada només quan la seva mare se'n recordava després de gairebé perdre la consciència plorant, clamant per menjar. D'allà va passar a pisos habitat per ésser fantasmagòrics de ment dilucidada en els efectes del cavall, crits, violència i porqueria. La Martina va créixer sent una nena callada per manca d'estímuls i excés de temors, fins arribar a l'escola, on va començar tard i gràcies a la tia pesada aquella, com li deia la mare, de serveis socials. A l'escola van passar dues coses: va descobrir un món format per gent que somreia i per pares i mares que s'interessaven pels seus fills i filles i per professors agradables que es mostraves atents i preocupats; i van aparèixer a recollir-la uns avis que no coneixia, amb qui passava les tardes, berenava i feia els deures. La seva vida va millorar: es va engreixar, anava més neta i va aprendre a somriure. Quan la Martina tenia vuit anys, la seva mare es va punxar al seient del conductor d'un cotxe vell i va ser descoberta per la policia, que li va demanar la identificació, però la mare va arrencar el cotxe i va sortir disparada. El trajecte va durar quatre-cents metres, ja que el pont no es va apartar i l'automòbil hi va xocar de front. La mare va morir a l'acte. Diu un refrany que no hi ha mal que per bé no vingui, doncs al quedar orfe la Martina va ser acollida pels seus avis. Però diu un altre refrany que les desgràcies mai vénen soles. Els avis no van poder superar la mort de la seva filla. L'avi es va tornar taciturn i malhumorat, patia una coixesa d'anys enrere que va augmentar fins al punt de no poder caminar sense bastó. L'àvia es tancava a la seva habitació i plorava i preguntava a les parets què havia fet ella per merèixer allò. Amb el pes de la mort de la filla i l'educació d'una neta fruit del mateix que va matar la filla, l'avi va aprendre que el seu bastó també servia per desfogar-se.

A través de la finestra del seu despatx, l'escriptor, si hagués mirat, hauria vist a la Martina descalçar-se per trepitjar la gespa del parc i també com el seus cabells castanys ballaven amb el vent. Encara que mirés, però, la noia caminava d'esquenes a la finestra i no hauria entrevist que els seus ulls estaven tancats metre avançava amb pas lent i ferm.

L'escriptor s'ha deturat amb la imatge de l'avi colpejant la nena i pensa la forma adequada per continuar.

L'escola no s'adonà del què passava. La Martina no explicava res i al·legant una malaltia es saltava la majoria de classes d'educació física i els dies de natació. La Martina no cridava quan l'avi feia servir el pal contra les seves cames i la seva esquena, s'arremolinava al terra i després es quedava així molta estona, gemegant. Aleshores l'àvia la venia a buscar i la banyava amb cura mentre li deia que no parlés, que això era un mal moment que ja passaria i que, si parlava, la portarien a un centre horrible. Al llarg d'aquells banys la Martina va aprendre dues coses: que hi ha formes d'estimar que estan malament i que hi ha moments que duren massa. Malgrat tot, ja diu una frase que res és per sempre. Un dia l'avi, en lloc de l'esquena li va donar al cap, fent-li un trau del que va sorgir-ne moltíssima sang, tanta que la nena que començava a ser noia, va perdre el coneixement. L'avi es va espantar, l'àvia va cridar, van trucar a una ambulància. Una doctora va curar el tau de la Martina i va veure els cops i marques per tot el cos, va avisar a la policia i aquesta als serveis socials que, com passava amb l'escola, es van lamentar molt de no haver-se adonat de res fins ara. La Martina ja comptava dotze anys quan va anar a viure a aquell "centre horrible", ple de nois i noies als que havien passat coses semblants o pitjors que a ella. Aquell infern que li descrivia l'àvia va resultar no ser tal, potser perquè quan un espera que una cosa sigui terrible mai és tan terrible com esperava que fos. Allà la Martina es va fer amiga d'altres noies i nois, va conèixer els petons, els porros i va saber què és viure sense por o, al menys, sense una por atzarosa. La inseguretat no li va treure ningú, tot i que ho van intentar.

L'escriptor arqueja l'esquena adolorida abans de continuar. Mira com el sol de tardor decau i imagina que fora deu refrescar. S'aixeca per anar a pixar sense mirar per la finestra que dóna al parc, on la Martina s'endinsa ja al llac, sense aturar-se per la baixa temperatura de l'aigua ni prestar atenció als nens del vaixell, ni a la parella enamorada, ni al pare i al fill que tiraven pedres, ni a la dona que ja no dóna de menjar als ànecs. Tots la miren estranyats, doncs la Martina s'ha anat traient la roba i ara està despullada. Un cos prim, desmanegat, apallissat.

Quan torna a asseure's davant l'escriptori, l'autor tecleja amb ritme i sense paus, narrant que als divuit anys la Martina va sortir del centre havent perdut allò que anomenen innocència amb un noi també del centre. Va trobar feina en pràctiques a una tenda de llenceria i es va instal·lar en un pis que compartiria amb altres noies, on es va fer molt amiga d'una d'elles que acabaria per marxar molt lluny i no acompliria mai, excepte una vegada, per tant ja no és mai, la promesa d'escriure-li cartes. En aquell pis la Martina descobriria que es pot conèixer a gent per Internet i tindria algunes cites fallides amb homes joves que cercaven sexe ràpid i als que va acomiadar, excepte a un, i també amb altres que li van semblar dignes de sortir en alguna novel·la de Nabokov. Gràcies o per culpa d'aquests contactes a les xarxes, la Martina va conèixer a un home una mica més gran que ella a qui, cita rere cita, li va anar explicant la seva vida, per fora i per dins. Aquest home s'interessava per ella, li agafava la mà, li feia petons no amb avidesa sinó amb tendresa i fent-se l'amor va descobrir dues coses: que es poden tenir orgasmes durant el coit i que el sexe no acaba quan l'home acaba. Un dia, estirats ambdós, despullats, sobre els llençols suats d'un estudi amb vistes al parc, l'home li va preguntar per més coses de la seva vida i la Martina va dir: ja està, ja ho saps tot. Va ser la última cita. La Martina es va esperar un dia més, una tarda de tardor, en un banc del parc.

Abans de capbussar-se del tot a l'aigua gelada, la noia gira el cap i mira cap a una finestra d'un bloc d'apartaments. El reflex del Sol ponent-se li impedeix veure que ningú la mira des d'allà. S'enfonsa deixant per un segons els cabells llargs flotant damunt la superfície com tinta escampant-se pel paper. Fora, algú li crida què està fent i en veure que no surt algú altre truca a emergències i un tercer algú dubte si treure's la roba i anar al rescat.

Mogut per la curiositat de les llums blaves i taronges al sostre de l'estudi, l'escriptor mira per la finestra. Veu una ambulància i cotxes patrulla a la vora del llac. Un home embolicat amb una manta, tremolant, li explica un agent que no ha pogut trobar el cos; els testimonis narren que la noia s'ha despullat, s'ha ficat a l'aigua i ja no n'ha sortit. Els nens del vaixell estan nerviosos i espantats, no dormiran bé aquesta nit. El tercer nen mira al seu pare, que tremola i que s'ha convertit en un heroi sense èxit. Una parella s'abraça, incrèdula, sota un arbre sense fulles. La dona que alimentava als ànecs ha recollit unes quantes flors i, amb una llàgrima a cada ull, les deixa damunt l'aigua.


Aquest relat el vaig escriure, en castellà, pel blog dekrakensysirenas.com, allà per noviembre de 2017