Girafes de metall

2021-04-27

Veig moure's alhora totes les grues des del despatx en una estranya sincronia de la construcció i la desconstrucció, de cadència i decadència. En acabar-me la cigarreta fumada en un lloc prohibit, llanço la burilla pel precipici de dotze plantes, les que hauria d'haver baixar per fumar. La veig caure ballant amb l'escassa brisa que avui es passeja entre els gratacels del barri d'oficines de disseny i persones de disseny. Fins que sóc incapaç de distingir-la. Tot seguit se m'ha tornat a acudir la idea de deixar-me caure per posar-me a volar o a planejar i, com un superheroi, fer servir les sis grues com un ressort. Passejar pel cel de la ciutat en un crit silenciós de «aquí estic». És clar, no ho he fet. Ni precipitar-me ni volar. Sí que he continuat observant el joc de comunicació entre les girafes de ferro i els seus contrapesos.

Jo vaig créixer en aquest barri i ja no reconec res de res, estic descol·locat. Ara hi ha avingudes on abans hi havia carrers, locals de degustació o hi havia bars de menú; la facultat de cinema ocupa la fàbrica abandonada i un gegant de les telecomunicacions omple el descampat en el que jugàvem a futbol i ens amagàvem de la colla del Botes, el perdonavides del barri. Estaria bé que aquell malparit estigués a la presó i que uns quants catxes el violessin totes les nits, però el més probable és que sigui pare de família i ensenyi a un Botetes a relacionar-se a cops per acollonir als demés. Fins i tot el veig de president de l'Associació de Mares i Pares fent servir galanteria barata de fatxenda de barriada amb la mare -de tres nens obesos i mal educats- divorciada que li riu totes les gràcies sense gràcia amb histèria continguda. Durant una de les nostres fugides, en Sebastià va dir que no li tenia por, va rebre una bona pallissa. Els seus pares ho van denunciar tot, hi va haver reunions de pares-veïns que segurament començarien amb tòpics semblants a «em sap greu que ens haguem de conèixer en aquestes circumstàncies». A mi no m'hi van deixar anar i els meus pares se'n van mantenir relativament distants. No sé com va acabar, però en Sebastià no va tornar a sortir a xutar la pilota amb nosaltres; al cap d'un any o així es van mudar de barri i no l'he vist mai més, com a la majoria de gent d'aquella època. En alguna ocasió els altres havíem planificat una venjança contra el Botes i els seus, no érem superherois impartint justícia així que ens vam limitar a continuar-nos amagant.

Si giro la vista i activo una mirada túnel entre els edificis veïns puc veure la casa on en vaig criar. Un edifici de cinc plantes, d'obra vista, amb els balcons decorats amb rajoles blaves. Algun imbècil sense parenta el va batejar com a Edifici Mickey i es va quedar tan ample. Ningú posa nom als edificis residencials de les ciutats. Això és més d'urbanitzacions enganxades a pobles de la costa envaïts per turistes alemanys i francesos: Edifici Mira-sol, Edifici Bellavista.

De l'edifici Mickey jo només coneixia els meus veïns del pis del costat: tres nens que treien unes notes increïbles comparades -i sense comparar- amb les meves. Quan baixaven del notable el seu pare tancava el puny i els hi marcava l'esquena ignorant els plors de la seva dona; ho vaig veure un cop i crec que no ho vaig explicar a ningú. Aquest paio es va prejubilar d'una multinacional als cinquanta i pocs, anava gairebé tot el dia en barnús i pijama i sabatilles i escoltava òpera a tot volum i se'l sentia cantar a través de les parets de fumar.

Vaig començar a fumar als catorze anys. Estudiava en un institut del barri, un mal barri aleshores, ara un barri de moda. Pràcticament tots els que anaven amb mi a classe i en tot aquell immens centre educatiu eren fills de policies nacionals, doncs davant mateix hi havia la comissaria de policia més gran de la ciutat. En època d'exàmens acostumava a haver-hi alguna amenaça de bomba, per aquell aleshores encara existia la possibilitat que la ETA fes volar pels aires una caserna. Si això passava (l'amenaça de bomba), desallotjaven l'institut i l'examen del dia es posposava o s'anul·lava. Jo no hi pintava res en aquell institut, era l'estrany, el diferent, estava fora e context amb uns pares que no miraven teleporqueria ni anaven al bar a veure el futbol. Els companys de classe em van posar un sobrenom afectuós, ja que sempre he sabut moure'm per no caure malament, ni massa bé tampoc. Durant les campanes que fèiem per saltar-nos llatí anàvem a jugar al futbolí i compràvem cigarretes Fortuna soltes al quiosc per deu pessetes cadascuna.

A l'edifici Mickey hi havia també una penya de l'Espanyol a l'entresol. Els meus veïns de l'esquena marcada i jo vivíem al segon pis, portes segona i primera respectivament. Al primer pis hi vivia una parella que per les nits cantaven karaoke i en d'altres pisos ja no sóc capaç de recordar qui hi havia i tampoc penso dedicar energia a intentar-ho.

Durant l'adolescència, quan el Botes estava més pendent de perseguir noies, un dels llocs més interessants del barri, per mi, era El Burgalés, un dels pocs tuguris que em sembla que encara existeixen. Fa poc hi vaig passar per davant i vaig alentir el pas, mirant al seu interior, però no hi vaig reconèixer a ningú. El Burgalés era el bar propietat dels pares de la Meri. A mi la Meri m'agradava, tot i que durant molt de temps em va agradar més la seva amiga Laura, que no em feia gens de cas malgrat que amb els anys em vaig muntar la mentida de que ella havia estat la primera noia a la que vaig besar. Una mentida per mi, de les moltes que conformaven la vida que hauria d'haver tingut. Meri era l'apòcope de Meritxell. Era una noia més aviat baixeta de la que en recordo especialment els ulls negres a conjunt amb la cabellera ondulada. I també el seu cul. La Meri sí que em feia cas a mi, a l'estrany de la classe. Anàvem caminant junts gairebé cada dia en tornar de l'institut: ella fins al bar dels seus pares i jo fins a casa meva, ens quedàvem asseguts en un banc de la Rambla (deixada i mal il·luminada aleshores, convertida en un atractiu turístic ara) i jo l'escoltava xerrar pels colzes, a la seva manera ràpida i graciosa. Era un encant i el dia que ens vam fer un petó -en aquella discoteca on una altra noia de la classe ens colava els divendres per la tarda al torn adolescent-, es va produir un formigueig als meus llavis que encara crec notar avui en recordar-ho i no puc evitar passar-m'hi la llengua. Vam sortir tres mesos o una cosa així, no vaig passar de tocar-li el cul per sobre el texans ni de fregar la mà per damunt un pit un cop que vam anar al cinema. La noia que ens colava a la discoteca els hi deia als seus pares que MD volia dir Molt Destacat en comptes de Molt Deficient i els seus pares no van entendre que els convoquessin a una reunió per dir-los que la seva filla repetiria curs. Sole, es deia.

Algú truca amb els nusos dels dits al vidre del balcó. La meva secretària súper eficient i súper discreta. La reunió és a punt de començar. Les grues segueixen amb els seu desplaçament mecànic com girafes de metall alçant els colls. Potser la burilla segueixi caient o estigui volant mesclada entre les fulles dels arbres més alts, sentint-se la rara, com hauria fet jo, un superheroi fora de context.


Aquest relat el vaig escriure per al blog dekrakensysirenas, el 15 de maig de 2017