Granny Smith

2021-04-19

No hi ha una raó exacta ni clara per la que el senyor Sandemetrio (sexe masculí, aparença de 57 anys, redactor d'esqueles en un diari nacional, pare d'una família descomposta formada per una dona a que gairebé no veu i dos criatures: l'Alexandra, que no li parla, i el Pere, que li parla a crits i amb menyspreu; calb per la coroneta, cabells castanys clars als costats, una mica passat de pes i posició que denota baixa autoestima) es troba assegut davant l'androide (sexe virtual femení, aparença de 27 anys però creada fa quatre mesos, funcions de formació, guia i assessorament en relacions personals de caràcter sentimental, sexual i social genèric; cabells negres llisos, prima i de posició recta que denotaria, si no fos una màquina, seguretat i estil propi), sense dir-li res. Fa una calor de mil dimonis en un agost com no es recorda o que no es vol recordar, que ve a ser el mateix sense ser-ho. Se sent de fons el soroll de l'aigua caient per la cascada artificial de l'enorme hall de l'empresa multinacional i també el rumor d'algunes converses i el xiulet melòdic dels ascensors quan arriben i quan se'n van. La imatge de Sandemetrio podria ben bé confondre's amb la d'una estàtua de les que es van posar de moda temps enrere, hiperrealistes les anomenaven, que es trobava un per atzar al passejar pels barris de la ciutat, assentades o modelades sobre un banc, dempeus davant d'un aparador o simulant recollir flors en un jardí urbà. Sandemetrio vesteix l'americana de la feina, una de les que té, de color blau capvespre amb unes ratlles blanques finíssimes, quasi imperceptibles, la corbata d'un blau albada, els pantalons del mateix to que l'americana, sense línies, sabates negres que li fan mal als peus, sobretot el dret en el que els dits se li van engarrotant. L'androide somriu de forma ximple, però és una ximpleria de les que et fan pensar -o al Sr. Sandemetrio li ho fan pensar- que es tracta d'algú agradable, que només té paraules amables i que deu tenir la pell fresca i un alè de pasta de dents de menta. Malgrat tot, el pensament de Sandemetrio no té cap mèrit, doncs és un androide creat especialment per resultar agradable i tenir només paraules amables. Algú que conegués l'home i que tingués (com té quasi tota la humanitat) una tendència a emetre judicis de valor que freguen la psicologia de butxaca, diria que ell és allí degut a que l'androide és l'únic ésser que no el jutja, que no l'infravalora, que el tracta amb cortesia i que això fa sentir bé l'home i que per això és allí, assegut, sense dir ni fer res. Els pitjors dels jutges dirien fins i tot que el bon home té fantasies sexuals amb la màquina de faccions humanes, tan semblant a una humana que resulta irreal, per paradoxal que pugui resultar. Fa temps que Sandemetrio va deixar de tenir fantasies sexuals, la seva libido va desaparèixer confosa pels porus de la sola d'unes sabates esportives que es calçava quan sortia a caminar pel parc que hi ha prop del seu pis.

L'androide obre la boca després d'una estona de silenci durant la qual a qualsevol ésser viu li farien mal les comissures dels llavis de tant somriure, i pregunta al seu preguntador si necessita quelcom més. Ell sospira, ella decanta el cap, però no com ho faria un gos sinó de la manera en que ho fan les persones que volen fer veure que entenen com estàs, en aquest cas un intent mecànic d'empatia programada.

-El que jo necessito -diu finalment Sandemetrio, amb la seva veu plàcida i suau, tan que en moltes ocasions els seus interlocutors han d'acostar-s'hi més o demanar-li que parli més alt- és que em matis.

Fins avui, una tarda qualsevol d'un agost com no es recorda, no s'ha atrevit a formular el seu desig. Feia preguntes a la noia màquina sobre molts temes, ella responia de forma natural sent artificial igual que hi ha especialistes en respondre de forma artificial sent naturals; alguns cops deia que no tenia resposta per allò que ell li formulava, en ocasions el derivava a d'altres serveis o altres androides més especialitzats. Com que a ningú del departament de programació ni del departament de disseny de la personalitat de l'empresa japonesa que va construir l'androide se li va ocórrer la possibilitat que un usuari o una usuària es presentés davant d'un dels seus robots per demanar-li un suïcidi o un assassinat, la noia autòmat no tenia resposta, és més, tampoc tenia una no resposta, una evasiva de psicologia apresa, així que va recórrer a la contestació per defecte:

-Ho sento, no he entès la seva petició. Pot tornar a formular-la?

Sandemetrio sospira per enèsima vegada, gira el cap per adonar-se que només l'observa, de tant en tant i dissimulant malament, el conserge o un dels conserges del hall. Un que l'ha vist per allà més d'un cop i li deu haver pujat la mosca al nas, tot i que en un edifici com aquell no hi poden entrar mosques gràcies a una barrera de protecció contra insectes. Després, Sandemetrio dirigeix de nou els seus ulls color plom d'impremta vella cap a l'iris verd de la noia electrònica, tan ben fet aquell iris tirant a poma Granny Smith un xic madura.

-Vull que em matis -repeteix amb un volum un pèl més elevat.

Si les persones que gaudeixen jutjant sense coneixement als altres, de formar un partit polític guanyarien per majoria absoluta, estiguessin escoltant, començarien a valorar que la raó d'aquella petició de mort en mans d'androide manifestada per Sandemetrio es deu a la seva pobra i anodina vida: que si mira com està la seva família, que si mira quina feina tan monòtona i penosa té, que si l'Alzheimer de la seva mare, que si la mala relació amb els seus fills, que si se li va morir el gos aquell tristoi que era l'únic que li feia cas, que si encara està enamorat de l'Aurora, la del institut que li va donar carabasses no se sap quants cops però moltes abans que la seva dona l'acceptés doncs ella també venia de varis desenganys.

I si bé és cert que quan els gossos borden alguna cosa senten i que la veritat sempre sura, també ho és que el senyor Sandemetrio no considera ni pobre ni anodina la seva vida. La seva família és un desastre dins l'estàndard dels desastres: dos fills adolescents que es reboten en front de qualsevol autoritat, en especial les paterna i materna: l'Alexandra no li parla perquè diu que no és un tipus guai o que mola o el que sigui que en diguin ara, i el Pere li parla a crits perquè defensa el seu territori i la seva necessitat de construcció personal, millor això que no que es tanqui i s'infli a drogues, pensa el seu pare. Amb la seva dona no es veuen perquè ella ocupa les tardes lliures participant en diferents activitats i perquè ell es passa part del dia davant l'ordinador buscant morts. Ja no es desitgen gaire, però es tenen estima i això, a ell, ja li va bé de moment. Ambdós han tingut les seves aventures i se les han guardat. La seva feina és tranquil·la, li permet uns horaris de luxe i no rep més pressió que les presses d'última hora o quan algun parent o amic de la persona difunta es queixa doncs no li agrada l'esquela. I de l'Aurora fa temps que no se'n recorda.

La demanda de Sandemetrio a l'androide no és ni exacta ni clara, és quelcom que porta temps pensant, però a la seva ment és un nebulosa, un ens abstracte en el que més que saber-se què és, s'interpreta. En realitat no té especials ganes de morir-se. En realitat, el què li passa és que és un personatge incomplet i, com a tal, la seva presència a la vida no acaba de cobrar gaire sentit. Sí, té un passat i sí, té un present, però el futur es troba en la mateixa nebulosa que els seus pensaments, potser per això no pot ni veure clara una cosa (el seu futur) ni l'altra (la seva demanda).

-Li prego que em disculpi de nou, segueixo sense entendre la seva petició.

Per uns instants, Sandemetrio s'imagina aixecant-se del banc de fusta de disseny, traient una metralladora i començant a disparar a tota la gent que es passeja per l'immens hall de la gegantina multinacional. Veu al seu cap la gent corrent i xisclant, veu formar-se bassals de sang, relliscades dels que fugen i ell descarregant la munició com qui descarrega la ira. Per uns altres instants, es veu somrient amb aire planyívol a l'androide de somriure afable i dient quelcom semblant a «és igual, perdona'm tu», aixecant-se i abandonant aquell lloc.

-Tota persona necessita una missió a la vida -li explica a la dona tecnològica-. Aquesta missió va mutant amb el temps alhora que nosaltres canviem amb l'edat, que no deixa de ser una de les moltes maneres de mesurar el temps, un compte enrere macabre, al cap i a la fi. No obstant, crec que jo ja no tinc cap missió per complir. No perquè les hagi assolit totes amb un èxit envejable ni perquè les hagi abandonat amb un fracàs estrepitós, sinó perquè s'han anat succeint, gairebé sense voler, i ara ja no me'n queda cap.

Per sorpresa de l'home, la noia robot deixa de somriure i pren una expressió de preocupació i certa sobrietat. Convençut que es tracta d'una resposta automàtica, com així és, que intenta representar empatia davant el que ell diu, que no és així, Sandemetrio es disposa a continuar amb la seva llauna, però és interromput per una pregunta en to sec i, fins i tot, brusc:

-Per assegurar-me que ho entès bé: m'està dient vostè que en aquests moments ja no aporta res a la història, que és un personatge que tenia una funció determinada que ha caducat, que estava destinat a una escena o una seqüència concreta i que, un cop finalitzada aquesta escena o seqüència, ja no suma en la trama de la vida?

El pobre home mira per instint al seu voltant i prova d'assegurar-se que allò que acaba d'escoltar no és cap broma, que no hi ha ningú programant a la dona elèctrica i prenent-li el pèl. El conserge, un d'ells, ara atén a una parella d'ancians. Ningú el mira a ell, almenys que pugui detectar. L'iris Granny Smith de la dona biònica ara és un dispositiu fred i escrutador. Encara sorprès, a Sandemetrio no se li acut altra cosa que respondre afirmativament. A l'instant, el robot allarga els seus braços, col·loca les mans sobre el cap de l'interlocutor humà i li disloca el coll, causant-li una mort instantània.

Sandemetrio no ho pot veure, la seva ànima no pul·lula per damunt del seu cos ni té una visió panoràmica des del cel; està mort i, com a tal, ja no forma part del món en el que s'havia vist ficat, involuntàriament com tothom -doncs ningú hi arriba volent encara que després decideixi quedar-s'hi, si és que això es decideix-, però després que el seu cos una mica passat de pes caigui de costat i de que l'androide torni a lluir el seu somriure sistematitzat, han aparegut un parell d'operaris amb una llitera i un llençol, han comprovat que estigués realment mort, han apuntat alguna cosa en una tauleta, han carregat el cadàver a la llitera i se l'han endut fins a un furgoneta gris aparcada al garatge subterrani de la multinacional. Circulant pels carrers a una velocitat moderada, la furgoneta ha arribat -ella sola no, sinó conduïda per un dels dos operaris- fins a un magatzem. Els dos treballadors han introduït les dades de la tauleta a un ordinador i després el cos de Sandemetrio a una cel·la dins un enorme dipòsit de cadàvers, amb un número i una placa d'identificació:

«NOM: Sandemetrio

CARACTERITZACIÓ: sexe masculí, aparença de 57 anys, redactor d'esqueles en un diari nacional, pare d'una família descomposta formada per una dona a que gairebé no veu i dos criatures: l'Alexandra, que no li parla, i el Pere, que li parla a crits i amb menyspreu; calb per la coroneta, cabells castanys clars als costats, una mica passat de pes i posició que denota baixa autoestima.

ÚS: personatge de curt abast, coprotagonista d'un relat.

REUTILITZACIÓ: no recomanada, personatge incomplet. Mort.»

Els dos operaris han mirat el rellotge en acabar i s'han alegrat que ja sigui l'hora de la fi del seu torn. Una furgoneta gris els espera a fora.

Aquest relat el vaig escriure pel blog dekrakensysirenas, el 18 de setembre de 2018