Hanna (2 temporades)

2020-08-25

No recordo la raó per la qual vaig acabar veient Hanna, potser alguna amistat la va esmentar positivament durant una conversa o potser em quedava el dubte després que, temps enrere, comencés a veure-la i la deixés abans d'acabar el primer episodi. La veritat és que he visionat ja les seves dues primeres temporades i, sense ser cap meravella, ha resultat agradable de veure (i això ja és alguna cosa, que tampoc estic jo per seguir veient o llegint allò que no m'agradi prou).

Hanna (creada per David Farr el 2019) ens narra la història de la noia del mateix nom (interpretada per la jove britànica Esme Creieu-Milers), que es cria vivint al bosc amb qui diu ser el seu pare, Erik (a càrrec de Joel Kinnaman), que li ensenya a sobreviure, a caçar, a defensar-se i a atacar, amb el missatge constant que no ha de refiar-se de ningú i que hi ha gent disposada a matar-la. Li diu, en el primer capítol, que si coneix, que la coneixerà, a una agent de la CIA anomenada Marissa Wiegler (personatge que interpreta Mireille Enos, coneguda per la excel·lent The Killing, en la qual també feia de parella artística de Kinnaman), tingui en compte que tot el que li dirà serà mentida. Marissa porta 15 anys buscant a Erik i Hanna pels densos i extensos boscos de Romania i a la fi, per una acció de la noia, els troba. A partir d'aquí comença una persecució que durarà tota la primera temporada, en la qual anirem coneixent els secrets del naixement de la Hanna i de el passat d'Erik i la raó per la qual vivien amagats.

Certament, la història que es va revelant a Hanna no és massa original, l'hem vist en diferents pel·lícules, llibres i sèries. Certament, Kinnaman és una actor que no em convenç molt i Enos sempre m'ha semblat una Julianne Moore de segona divisió o que està a la seva ombra. Certament, Esme Creieu-Milers té uns ulls que brillen en la foscor. Malgrat aquests aspectes, Hanna va transcorrent amb agilitat, mesura els seus temps i raciona l'acció i els moments de coneixement o reflexió amb certa gràcia, fet que ens permet anar discorrent pels capítols de forma ràpida i creant la suficient intriga per voler saber què passarà després. I encara que la protagonista sigui la noia adolescent que va creixent en el món hostil, el pes de la primera temporada el porten els dos adults i l'enfrontament de dècades entre ells, alhora que es va jugant amb els secrets d'una agència fosca com la CIA, l'eterna lluita entre el bé i el mal quan són interpretats de forma totalment subjectiva i per tant passen a ser difusos, si és que no ho són sempre. Les mentides són presents en gairebé tots els personatges i trames, el dilema de si amagar la veritat és protegir o si hi ha veritats que maten.

A partir de la segona temporada, amb l'aparició del personatge de Carmichael (per Dermot Mulroney, actor amb llarguíssim currículum sobretot televisiu), es guanya en una profunditat de trama que no tenia la primera temporada, entren en joc noves aliances i enemistats, es posa en marxa el que durant el primer cicle de la sèrie només es coïa o s'intuïa. Tot i que segueix sense tenir aspectes importants (els personatges en general no deixen de tenir un punt anodí, sense massa personalitat; hi ha situacions que es resolen de manera poc creïble o poc convincent), les dues temporades juntes són millors que cadascuna per separat, ja que van tancant de forma, aquest cop sí, correcta, el cercle i acaba d'una manera curiosa en la qual, si hi ha tercera temporada ja que dóna peu, i si no n'hi ha doncs no passa res perquè la majoria de trames s'han tancat bé.

En resum, Hanna és una sèrie pot ser que poc ambiciosa, d'entreteniment sense voler demostrar res, que passa bé quan es va al gra, que sap jugar en certa manera amb uns plantejaments bàsics. No és cap meravella, cal dir-ho, però està de bon veure.