House of cards

2019-05-20

House of cards (5 temporades)

House of cards és una d'aquelles sèries que mereixen una atenció especial, per la seva qualitat i pel seu contingut. Les cinc temporades que porten els Underwood pugnant amb el poder són cada una d'elles magnífica i quan sembla que ja no poden anar més enllà, hi van.

Marcada per les acusacions d'assetjament sexual sobre Kevin Spacey, la cinquena temporada es centra més que mai en el personatge de Robin Wright (abans Robin Wright-Penn, mentre va estar casada amb Sean Penn) i li dóna el passi per a una sisena temporada de protagonisme gairebé exclusiu. Val a dir, malgrat tot, que ambdós, en els seus papers de Francis i Claire Uderwood, estan superbs i construeixen uns personatges colossals. Envoltats d'altres personatges no menys grans, com Doug Stamper (Michael Kelly) i molts més, l'ascens al poder d'aquest matrimoni curiós, unit més per la seva ambició que pel seu amor, passa per diferents turbulències al llarg de les seves cinc temporades, en una evolució lenta però constant.

Abans, potser, seria bo recordar que aquest és el remake del House of cards britànic, protagonitzat pel magnífic Ian Richardson durant tan sols una temporada el 1990. En ella, el protagonista era Francis Urquhart, cap de gabinet del Partit Conservador, que tramava un complot per arribar a primer ministre. I és exactament així com comença la versió nord-americana, amb un Francis Uderwood cap de gabinet que, quan li neguen l'ascens que creu merèixer, es posa a maquinar un pla per a aconseguir-lo agafant drecera, fent el que sigui necessari i de la mà de la seva esposa. De la mateixa manera que a la sèrie britànica, Francis es va dirigint de tan en quan a la càmera, en petits monòlegs en els que explica què està tramant o què opina sobre la forma d'assolir allò que es proposa.

Durant les cinc temporades, la trama d'ascens al poder, de corrupció, de joc brut i manipulació dels Underwood es barreja amb la trama de la seva relació com a parella, que passa de la incondicionalitat a la violència, de la violència a la indiferència, de la indiferència al pacte i del pacte a l'admiració per a tornar de nou a la incondicionalitat, i així en diferents fases. I al costat, acostant-se i allunyant-se, el perill constant de ser descoberts, a que algú desveli tot allò que els Underwood estan fent: periodistes, altres figures polítiques, amants, assessors i assessores, secretaris i secretàries, amistats i enemistats, un ventall de figures secundàries va envoltant els protagonistes, ja siguin defensors de la democràcia o aspirants a dictador. El poder, la Casa Blanca i el sistema de partís queda tocat i se'l va rematant en les cinc temporades.

Crec, no obstant, que probablement aquesta sèrie hauria passat sense pena ni gloria, o amb més pena que gloria, de no ser per l'actor i l'actriu que l'encapçalen. Ja he dit que estan genials, però és que el pes de la trama recau tant en ells, és tan concèntric al seu voltant, que amb dues altres persones escollides per a interpretar als Underwood, les fallades o, més que fallades, forats d'aquesta sèrie, destacarien més. Per exemple: l'absoluta abnegació de Doug Stampor pel seu cap no acaba de quallar, no s'entén del tot aquesta dedicació única i exclusiva (encara que Doug és exalcohòlic, igual que el cap de gabinet de la Casa Blanca a The West Wing, amb qui guarda moltes semblances), que li fa fer de tot i existeix un contrast massa gran entre la devoció incondicional i la duresa de la seva capacitat d' intimidació i negociació amb personatges als que acollonir. També em falla una mica la incapacitat o malaptesa de periodistes i demés per a desemmascarar al matrimoni Underwood, amb la quantitat de salvatjades que cometen. Podria dir-se que aquí, el tot acaba sent molt més gran que la suma de les seves parts i l'atmosfera general de la sèrie pot amb aquests detalls o factors. També considero que a mesura que la sèrie avança, la riquesa dels secundaris augmenta i aporten cada cop més: Tom Hammerschmidt, Leann Harvey, Tom Yates, Seth Grayson, Catherine Durant i un ampli etcètera de caràcters que sumen i no molesten en absolut.

Per acabar, una de les coses que més m'agraden, és el fet que com a espectador he acabat sentint pels personatges el mateix que senten els votants americans i molts dels opositors als Underwood: una espècie d'odi visceral cap a ell, alhora que la sensació de que és impossible desfer-se'n; i una admiració cap a ella, alhora que la sensació de que, en el fons, saps que són iguals. Com tota sèrie política, House of cards es més aviat de caminar lent, de diàlegs i trobades, d'una acció basada més en l'avenç dels personatges que no en l'acció en sí, perquè d'acció n'hi ha poca, però de tensió n'hi ha molta. I és que encara que en el fons cada temporada no deixa de tenir la estructura de l'anterior (el pla maquiavèl·lic dels Underwood per tenir cada cop més poder, la forma en com tot es distribueix i s'explica, en com es desenvolupa (sense girs inexplicables ni esdeveniments antinaturals que trenquen la trama, com sòl passar en moltes altres sèries), la cadència tan concordant amb el caràcter del matrimoni protagonista, fa que sigui una sèrie melòdica, una melodia cruel i tirànica, però melodia.