I think you should leave

2019-05-24

Igual que amb Russian Doll, vaig arribar a aquesta sèrie de mini capítols plens d'esquetxos, original de Netflix, després d'investigar recomanacions en diferents pàgines d'internet. I, igual que amb Russian Doll, no en tenia ni idea de qui era Tim Robinson fins que hi vaig arribar. Resulta que Robinson és de la nova fornada de la factoria de Saturday Night Live (d'on van sortir-ne còmics molt coneguts com John Belushi, Dan Akroyd, Steve Martin, Mike Myers, Eddie Murphy, Adam Sandler, Bill Murray, John Goodman, Billy Crystal i un etcètera considerablement llarg del que, malauradament, només em sonen noms masculins, demostració d'un fet social comú i d'un fet cultural individual).

La gràcia de principal de I think you should leave (Crec que hauries de anar-te'n) rau en el fet que són capítols, solament sis, de 15 minuts més o menys, de manera que no te n'adones i en un tres i no res ja s'ha acabat la sèrie. A més, recupera aquella manera de fer televisió que va triomfar molt en els vuitanta i els noranta, en què no hi ha un argument sinó que cada capítol conté alguns gags, esquetxos separats entre si, units només per la presència en gairebé tots, però no en tots, de Tim Robinson. De fet és el mateix que fan sèries que s'han fet famoses com The Big Bang Theory, però allà estan tots en un sofà i hi ha suposadament un fil argumental. Però si no he aconseguit que Sheldon i els seus em facin gens de gràcia, Robinson si. A més, no suporto els riures enllaunats, i I think you should leave no en té.

Els gags es basen, en primer lloc, en situacions normals i quotidianes en les que algun dels personatges té una sortida inesperada i histriònica, alhora que explota moments que hem passat tots caricaturitzant-los amb força gràcia i certa elegància. Alguns dels esquetxos resulten a divertits (el de la parella al restaurant menjant nachos em sembla memorable). Robinson es basa en els diàlegs, no hi ha caigudes ni cops ni personatges maldestres trencant coses, tot està en de quina manera reaccionem davant de certes situacions (quan ens atrapen mentint, quan ens trobem amb un famós, a l'equivocar-nos de nom amb algú important per a nosaltres, etc.) portat al punt de ridiculitzar i, per tant, ridiculitzar-nos. Els anuncis televisius són un altre dels forts de la sèrie. Si bé és cert que moltes de les escenes contenen cert aire repetitiu perquè saps que un dels personatges de sobte tindrà una sortida de to, hi ha en tots ells un aire de simpatia que et fa estar somrient sempre, menys quan rius molt. La quotidianitat de la immensa majoria de moments sense pallassades excessives més que les que marca el diàleg, converteixen I think you should leave en un entreteniment magnífic.