Ja res és com era

2019-06-03

Dilluns, 3 de juny de 2019

Ja res és com era, diuen aquells que no hi eren o que només van ser-hi de pas, que ja no se'n recorden o que se'n recorden vagament, amb aquesta distorsió que el temps atorga a la memòria i la disfressa de sentiment. Si bé potser és cert, jo també ho penso d'algunes coses, ja sigui perquè no són com eren o potser, simplement, és perquè m'estic fent vell, fet que succeeix des de l'hora exacta en que vaig néixer (eren sobre dos quarts de dues d'un migdia de principis d'algun agost).

Podria començar parlant de la meva infantesa i de com el poble en el qual encara estiuejo no s'omplia fins a vessar i podies anar tot el dia en bicicleta per aquí, sense més perills que tu mateix. O maleir la quantitat de zones de colors que limiten les places d'aparcament als carrers (blaves, taronges, vermelles, verdes) i que abans no era així. Podria parlar de com de bonic era escriure i rebre postals a mà i de com de difícil va ser dir un t'estimo per primera vegada. Jo me'n recordo perfectament, hi era i en certa forma segueixo sent-hi. He d'aclarir que ella ho va dir primer i que jo, segurament, no em vaig adonar que l'estimava fins que aquesta carta de la baralla es va posar sobre la taula i va passar a ser, gairebé, l'única carta que valia. Podria dir que abans un havia d'esperar als impuntuals sense tenir-ne cap notícia.

La frase "Qualsevol temps passat va ser millor" invoca el fet que mai estem contents ni contentes amb el que tenim ara.

Podria dir que ja res és com era, que ara aconseguir sexe és relativament fàcil i tenir amics es pot fer sense moure's de casa i sense tenir-los físicament. Que abans no hi havia gent que guanyava un sou impressionant per ser jugador de videojocs, que calia guanyar-se el pa amb la suor del front. Que abans es respectava més als grans, però és que ara es tarda molt més en ser gran. Abans als 60 un era gran i ara és jove. I no parlem dels "viejóvenes". Als nascuts a partir del 2010 els anomenen Generació T, de tàctil. A la meva la van classificar com a Generació X, com els expedients rars i sense resoldre. Abans no se'ls posava noms a les generacions. O sí: la del 27, per exemple.

Abans coneixies a algú en un bar, una discoteca, a l'autobús o a la facultat o la biblioteca, ara en aquests llocs la gent mira al mòbil, fan swip i així no han de mirar a la cara fins que hi ha feeling per xat. Abans la paraula feeling tenia un altre sentit. La globalització i les xarxes socials permeten que connectis amb qui està a centenars de quilòmetres mentre vas desconnectant de qui tens a centímetres. Abans la gent llegia als trens. Ara la gent s'enamora de virtualitats.

És que ja res és com era. Ni jo sóc com era. Sóc més vell i més savi i alhora més infantil i més idiota. Em segueix agradant quedar-me a la terrassa d'un bar observant dissimuladament a la gent i imaginant de què estan xerrant, de què es coneixen. Em segueix posant una mica nerviós mirar a una persona que m'agrada i que les nostres mirades es trobin. Em continua semblant encantador portar un llibre i seure a llegir en un banc o en una cadira mentre et prens una cervesa. Insisteixo en com de bonica és una conversa i fins i tot en com captiva un silenci, però no per les pantalles, sinó perquè no sempre cal dir alguna cosa. En contra meu diré que parlar amb algú per missatges instantanis sense conèixer-lo físicament se m'acaba fent pesat, que no puc dir a qui no he vist riure que em desperta desig, perquè no ho sé, a mi unes fotos i unes paraules escrites o petits missatges de veu no em donen prou dades. I és que ja res és com era, i sense que això signifiqui que sigui millor o pitjor, sí vol dir que en algunes coses m'he quedat una mica enrere. Prefereixo jugar amb els meus fills a un joc de taula o mirar junts una pel·lícula que aquest "estar junts però separats" que suposa que cada un miri la seva pantalla i faci alguna cosa diferent. O potser, simplement, és que m'estic fent vell.