Jo de gran vull ser com tu

2021-03-25

El centre comercial Nord té unes entrades grans, uns arcs d'alumini que destaquen per davant la paret de vidres que s'alça, monumental, fins a quatre pisos i es desplaça a dreta i esquerra cobrint tota l'illa de cases. Hi ha aparadors a la planta baixa i a la primera planta, que decoren les vitrines immenses. A l'entrada principal unes lletres grosses, il·luminades per dins, de color verd pàl·lid, anuncien el centre. Hi ha maniquins amb roba esportiva: dessuadores, gorres, xandalls, bambes, samarretes per fer exercici, pantalons curts que s'arrapen al cos de la figura inerta de plàstic gris. Hi ha altres aparadors amb material per la llar: cortines que pengen de diferents colors, una exposició de coberteria o jocs de taula. En altres es veuen maniquins amb vestits elegants per homes de negocis, per dones de negocis, jaquetes, barrets, complements... Una botiga de joguines trenca la dinàmica general.

La nena passejava agafant la mà de sa mare, a passos accelerats, per dins el centre comercial. Ho feia mig embadalida, comprovant la quantitat de gent que es movia tant o més ràpid que elles, de botiga en botiga, com les abelles de flor en flor. La cartera de l'escola anava repicant contra l'esquena prima coberta amb un vestit blau pastís. Ella no havia vist mai un pastís blau, però aquella roba era de color blau pastís. Així ho anomenava la mare. La cua que recollia el seu cabell negre també repicava, aquesta contra la cartera, adornada al final de tot amb un llaç de color blau cel. Les sabates fosques deixaven anar un soroll suau sobre el terra acabat d'encerar, soroll ofegat pel trepitjar de la mare, les converses que passaven i se n'anaven a la velocitat del seu caminar; i les músiques de fons del complex comercial, però sobretot la maleta amb rodes que la mare sostenia amb la mà que no sostenia la filla. Era el primer cop que la anava a buscar a l'escola amb una maleta carregada. La Cristina sabia que hauria de decidir ràpida les sabates que anaven a comprar i també hauria de ser àgil triant una jaqueta. Marxaven de vacances i tenien pressa. La mare s'encarregaria de les calces, els mitjons i la resta. La nena se sentia contenta d'anar amb una mare ferma, decidida, que pel seu caminar i posat feia girar-se els homes i també algunes dones que l'envejaven. Admirava la seva mare, la tenia en un pedestal tan gran com el seu caparró podia imaginar.

La mare la deixà a la porta de la sabateria i s'ajupí:

-Vindré d'aquí a uns minuts -va dir-. Tu ja ets prou gran per triar sola les sabates, no importa el preu.

La nena la mirava, sense parpellejar.

-Què passa? Per què em mires així?

-Mare, jo de gran vull ser com tu.

Ambdues somrigueren i la nena rebé un petó d'agraïment.

La Cristina va veure desaparèixer la mare per la porta d'obertura elèctrica dels magatzems, es girà i entrà a la botiga. El seu rellotge infantil marcava les set i vuit minuts. Una noia simpàtica li preguntà què volia i ella va dir que s'havia de comprar unes sabates còmodes, li havia dit la mare que eren per caminar de pressa. Unes bambes no, unes sabates. Mentre s'emprovava diferents parells, la dependenta li va preguntar l'edat i el nom: Cristina, 8 anys. Es decidí per unes botes baixes de vermell suau, quasi rosa, i comentà a la noia que ara vindria la mare a pagar. Mentrestant, va canviar de botiga i anà a la del costat, on havia de triar la jaqueta. De seguida en va veure una que l'enamorà, blau fosc amb una caputxa d'un intens taronja enfosquit. Se l'emprovà amb l'ajut d'una altra noia més maca que l'anterior que li aguantava la cartera de l'escola. La posaren dins una bossa i demanà que li guardessin una estona, fins que arribés la mare per pagar-la. Va mirar el seu rellotge digital amb la Hello Kitty, havien passat més o menys vint minuts, era ràpida. S'assegué als bancs de davant les tendes i escoltà rajar la font del centre del passadís d'aquella planta baixa mentre mirava passar la gent: parelles enamorades, parelles enfadades, homes sols, dones soles, avis, nens i nenes i també gossos. Va tenir la temptació de comprar-se alguna cosa a la paradeta de llaminadures amb els pocs diners que duia a la bossa, però sabia que la mare s'enfadaria.

La dependenta de la botiga de jaquetes li va comentar, temps després, que ja eren les vuit del vespre i havien de tancar. On era la seva mare? La Cristina no ho sabia, però estava segura que vindria. Es distragué ullant les llaminadures, s'assegurà que no havia sortit cap joc nou per la Nintendo que li interessés i després, avorrida, va treure un llibre de la cartera i començà a llegir-lo.

A les vuit i trenta-dos minuts, amb la meitat de tendes tancades, la noia de la botiga de jaquetes i un guàrdia amb pistola li preguntaren altre cop on era la seva mare. La Cristina respongué que devia estar a punt de venir. La dependenta estava preocupada, va comentar al policia que la nena portava més d'una hora allà davant, esperant. Pel walkie-talkie l'agent es posà en contacte amb un altre com ell. Li demanaren que no es mogués d'allà i la noia de la tenda de jaquetes es va oferir a esperar-se amb ella, es deia Marta.

A les nou en punt, quan el centre era gairebé tot tancat, arribaren dos policies dels que ella veia pel carrer, vestits diferent que els altres dos del magatzem. Li van fer preguntes i s'ho apuntaven a una llibreta. La Cristina començà a tenir por i a pensar que li havia passat quelcom a la mare. On era el seu pare? No ho sabia, la mare sempre deia que no en tenia. Parents propers? Avis? Oncles? La nena va deixar anar una llàgrima provocada per una por creixent, alhora que per la sensació d'abandó que l'envaí. Tothom semblava tenir clar, menys ella, que la mare no tornaria.

* * *

Amb vint-i-quatre anys la Cristina es prepara per acabar Periodisme a la universitat de les afores de la capital. És una noia ferma, digne de veure, que provoca mirades entre els estudiants i professors. El seu caminar decidit, el seu tarannà segur i aquell aire d'orgull i dignitat la fan enveja d'altres noies. Fa setze anys que viu amb els avis des que la seva mare va desaparèixer en uns grans magatzems. Ara ja no, però de més petita pensava sovint en ella, la recordava i els seus sentiments havien passat per les mateixes etapes per les que passa un enamorat a qui acaben de deixar: dolor, lluita per recuperar allò perdut, odi, resignació i oblit. Els avis es van fer càrrec d'ella sense cap objecció, només a l'inici, destrossats per la desaparició de la mare, la cosa va costar, però estimaven la seva única neta i en van tenir cura com una filla.

La Cristina no amaga les seves virtuts, es deixa admirar i li agrada el joc que es crea amb els nois quan ella dóna corda o l'estira. Havia descobert el sexe als quinze anys a l'institut i s'havia alliberat de forma desmesurada només iniciar la universitat. A falta de dos mesos per acabar la carrera, amb feina assegurada on havia fet les pràctiques, s'emancipà, abandonant la llar dels avis per llogar un pis, compartit amb una amiga, a la ciutat.

Un setze d'octubre, la Cristina es troba passejant tranquil·lament per uns grans magatzems, moments en els que abandona les imatges d'ella sola, asseguda al costat de la font, que sembla que ja no funciona, de la planta baixa d'un centre comercial. Pensa només en la roba que es vol comprar i en si acceptar la invitació d'un noi per anar a sopar. La tenda de sabates encara hi és, però no la de jaquetes, ara és una botiga de telefonia mòbil. La temptació l'envaeix al passar per davant la parada de llaminadures, però sap que no ho ha de fer i se n'està. Es compra unes mitges i uns sostenidors, que agrega a la bossa on hi ha el vestit jaqueta que farà servir per la nova feina, la que li oferiran si, com pensa, l'entrevista de dimarts fou un èxit. Té tota la seva vida planificada, res pot sortir malament. Aleshores rep una trucada.

Quan en Roger -antic amant i ara el seu ginecòleg- li confirma per telèfon que està prenyada, tarda una estona en reaccionar. Pensa llargament en qui és el pare, però les possibilitats se li escapen. Massa claus ràpids, massa moments de bogeria, de riscs excitants. Massa cops oblidant-se de prendre's la pastilla. Dreta al mirall de l'emprovador contempla el seu cos ben format i s'acaricia la panxa. Només té vint-i-quatre anys, es diu, no vol una criatura. Avortarà. I convençuda paga la camisa i torna a casa.

Tenint en compte que té claríssim que es desfarà de la criatura, la Cristina no es cuida gaire i segueix fent, després de llicenciar-se amb la quarta millor nota de la seva promoció, la mateixa vida d'abans o encara amb més intensitat. Ara treballa i guanya un bon sou. Surt tres o quatre nits per setmana, beu i fuma, se'n va al llit amb aquell que més li agrada. No vol lligams, cap relació estable. Dos mesos després, adonant-se que potser fa tard, demana a en Roger que li tregui el fetus. Li fan les proves corresponents, se la miren, la estudien... Si avorta corre perill, li diuen finalment, doncs irregularitats en la formació de l'embrió provoquen que sigui una operació massa delicada. Fermament, en Roger li recomana que tingui la criatura, encara que serà un embaràs de risc. La Cristina canvia de ginecòleg. Els resultats són en va, tots li diuen el mateix: és perillós, per la seva salut, avortar. D'aquesta manera, la periodista deixa de fumar i de beure, para de sortir per les nits més que a sopars esporàdics, cada cop es reclou més a casa i permet que el seu embaràs la vagi apagant, poc a poc, mentre veu en un futur imaginari com els seus plans de vida se'n van en orris.

A finals de juliol té una nena. Dues setmanes abans va contactar amb l'Institut de l'Acolliment i l'Adopció, però, quan la sent plorar, quan l'agafa i nota el cor de la petita bategar a prop seu, decideix quedar-se-la. De nom li posa Berta. El suport dels avis és vital i quan va veient que se'n surt, que pot compaginar la feina amb la criatura i que té energies per no caure de son, s'anima i va recuperant el seu tarannà fort, ferm, i el seu estil decidit i en uns mesos torna a ser la Cristina d'abans, només que un any més gran i amb una criatura. Passen de nou homes per la seva vida, que ara fugen més ràpid que ella, coneix personatges interessants però ja no els veu com a objectes sexuals, com a procuradors del seu plaer, sinó que els avalua en funció de la Berta. No creu, com diu la iaia, que la nena necessiti un pare per créixer bé, pot tenir-ne cura ella sola i ja trobarà la manera de compensar la figura paterna. Troba a faltar però, la llibertat d'abans, i a mesura que la nena creix, aquest sentiment de nostàlgia no només es repeteix, sinó que s'incrementa.

* * *

Amb trenta-tres anys, la Cristina passeja pels grans magatzem amb aire elegant, vestida com el que és, directora de secció en un important diari nacional. Al seu costat, agafada de la mà, una nena preciosa la mira i li somriu. Van a comprar unes sabates i una jaqueta per marxar de vacances. Tenen una mica de pressa. Malgrat aquell posat segur, els últims anys de la mare no han estat gaire fàcils. Ha tingut diferents experiències sentimentals desastroses i la lluita per mantenir la feina i aspirar a ascensos amb la Berta pel mig ha suposat un desgast d'energia quasi bé excessiu fins i tot per algú com ella. Quasi bé no té vida social ara: la Berta i la feina, la feina i la Berta. En més d'una ocasió ja se li havia passat pel cap, a part d'ara, deixar la seva filla a casa els avis una temporada i anar-se'n, oblidar-se de tot o poder dedicar-se a la feina de tal manera que li quedi crèdit suficient per descansar una temporada; poder tornar a sortir de copes, tenir sexe esbojarrat... Encara no li ha dit a la nena que marxa sense ella i que els avis la passaran a recollir en breu. De fet, els avis tampoc ho saben, dubte que els hi agradés saber-ho, no li ho permetrien. Per això informarà a l'últim moment.

I mentre pensa com dir-li-ho, assegudes les dues menjant un gelat, és quan la Berta li diu que una dona porta estona mirant-se-les. Deu tenir vora els cinquanta anys, va ben vestida i acompanya dos homes amb cara d'advocats. La Cristina no se'n sap avenir i encara que va desar les fotos de la mare dins un calaix per no tornar-les a treure mai més, la reconeix. Entra en una mena d'estat catàrtic, en que no pot pensar més que en la dependenta de la tenda de jaquetes mirant-se-la amb pena i dient que feia més d'una hora que era allà sola. Just on ara, en comptes d'una font, hi ha una exposició de dinosaures de cartró. La Berta diu coses que ella no sent. I en recordar el que pensava fa una estona se sent menyspreable. No se li acut que potser la mare havia de fugir d'alguna cosa, que potser li va passar quelcom, perquè la veu asseguda, ben posada, serena... i nota que no té remordiments en mirar-la, encara que ara s'aixequi i s'hi acosti i amb veu tremolosa pregunti:

-Cristina?

Ella segueix estàtica, però la pell de la cara es va contraent en una profunda expressió de menyspreu.

-Sembla que no ets morta -diu finalment.

-Qui és, mare?

-Aquesta nena és teva?

-Tampoc estàs vivint sota un pont ni moribunda en cap hospital. I podria assegurar que no has perdut la memòria.

-Potser si em deixes seure amb vosaltres podria...

-No, ja marxàvem.

-Cristina...

-Anem Berta, el tren ens espera...

Aixecant-se, la Cristina pràcticament arrossega la filla amb ella, però es detura uns metres després i girant-se diu a la dona:

-Ens espera a les dues.

Sense obrir boca, la Berta persegueix, literalment, a la seva mare pels passadissos del centre comercial fins les escales mecàniques que porten a l'estació de tren subterrània. Les maletes amb elles, els ulls de la mare tenen ara un cristall líquid que els cobreix. La nena se la mira, però no és fins que totes dues estan assegudes al tren que li pregunta qui era.

-Algú a qui jo em volia assemblar de petita.

I el tren marxa cap al nord, amb els ulls d'una dona rondant la cinquantena, aproximadament, que es pregunta si ella no hauria d'haver-hi pujat fa molts anys, quan encara hi era a temps.