La banalitat del temps (o el temps de la banalitat)

2021-05-20

Assegut en aquelles escales, amb un agradable sol de primavera i una temperatura d'allò més afable, em ve la cap el temps transcorregut. Estem a 20 de maig i em resulta sorprenent que des del punt de referència que m'he marcat hagin passat tan sols quinze dies. Tinc la sensació que han estat molts més. Sigui com sigui, després de dir-em que només han passat quinze dies, he canviat per valorar que ja han passat quinze dies. El temps transcorre a una velocitat de vertigen i de sobte mires una mica enrere -tampoc gaire, res més que una mica- i la percepció és que quasi tot allò succeït és banal. Em pregunto aleshores si és que és tracta de la banalitat del temps o és que ens trobem en el temps de la banalitat. Bé és cert que tots els dies són diferents, però també ho és que són tots iguals. És trist, suposo, no ho tinc massa clar. Més tard he vist, encara assegut en aquelles escales, a una companya de feina anar-se'n i m'ha passat per la ment que aquesta no fot ni brot. Potser, malgrat tot, és que no hi ha brot per fotre.

Deia que el temps es desplaça com un patinador ratllant el gel i no te n'adones. Què estic fent amb el meu temps? No ho sé. Sort que no és quelcom que pugui guardar-se perquè essent com sóc en perdria la meitat cercant l'altra meitat. Hi ha una pregunta pitjor que la de si el temps que em passa en forma de brisa és banal o no, i és la de què seria no banalitzar aquest temps. En realitat, la impressió és que acceptem tenir una quantitat ingent de temps banalitzable a l'espera del que no ho és. Onze mesos treballant per un de bones vacances. Cinc dies per dos de merescut descans. Vuit hores dormint (en realitat menys), vuit treballant (probablement més), vuit per a fer les teves coses entre les que s'hi inclou menjar, cagar i pixar, netejar, traslladar-te d'un lloc (la feina) a un altre.

Crec que li estic donant massa voltes a això des de fa massa temps. Altra vegada el temps. Algú em deia fa poc que li agrada ser propietària del seu temps i aprofitar-lo. Per a uns aprofitar-lo és anar al cine, al teatre, a museu, llegir molt. Per a altres és jugar a videojocs. Fins i tot per a moltes persones deu ser treballar. Prendre quelcom amb les teves amistats, anar a passejar prop del mar o la muntanya, follar amb qui desitges i et desitja. Mirar sèries. Fer mots encreuats. Jaure i tancar els ulls gaudint del sol. Anar de tendes. Passejar al gos. Col·leccionar insectes o segells. Fer maquetes de trens. Construir un vaixell dins una ampolla. Pensar. Observar. Escriure. Pintar. Masturbar-se. Passar-se hores mirant el mòbil. Ordenar papers o objectes. Què és banal? Posar-se a discutir interiorment sobre allò que ho és i lo que no ho és. Assistir a un fòrum. Veure vídeos YouTube. Fumar-se una cigarreta. Emborratxar-se o acudir a sessions de desintoxicació per a exalcohòlics. Mirar com plou. Asseure's a una terrassa i demanar un cafè amb gel. Tot és susceptible de ser i de no ser insubstancial. Algú va dir que si gaudeixes perdent el temps és que no l'estàs perdent. Treballar molt per a poder tenir un temps lliure de més qualitat o tenir molt temps lliure per a poder treballar amb major qualitat.

He passat molt de temps en reunions idiotes, fent informes que ningú recorda, analitzant situacions que podien donar-se o no donar-se, obeint o manant a persones que et van oblidar quan van marxar o quan vas marxar. M'agradaria pensar que sóc més feliç des que no porto rellotge. Al canell. Al mòbil hi ha un rellotge. I a casa, penjat a la cuina, i al saló n'hi ha un altre. I calendaris a la cuina, a l'habitació i al menjador. I el portàtil et marca l'hora i el dia. I estigues atent perquè a les tal en punt comença allò que ha de començar.

Qualsevol dia pot ser un dia qualsevol. La monotonia és un espantaocells que s'acaba fent amic dels corbs que li picotegen els ulls de botó. Bufa una brisa lleugera i fresca que es cola entre tots i cadascun dels brins de la gespa descuidada, fent que per uns instants es sentin especials i únics. La felicitat que proporciona la ignorància és tan pura que necessita ingerir-se adulterada. Estic a punto de dir-me que avui serà un dia diferent, però recordo que tots els dies em dic el mateix, convertint-los a tots iguals. La il·lusió és un gos perseguint la seva pròpia cua. Si em quedo dret em fan mal els peus, si m'assec em fa mal el cul. A voltes em descobreixo mirant l'horitzó només per a assegurar-me que segueix allí. La soledat et tempta perquè necessita companyia. Potser el sol es pon tots els dies ja que la idea de quedar-se per sempre li resulta insuportable.

No sé si sóc capaç de viure cada un dels moments que em presta un dia -que es suma a tots els altres dies- amb suficient intensitat. Tampoc sé si és recomanable. Recomanable per qui? Potser esperem el cap de setmana doncs l'ésser humà no és capaç de fer o no seria capaç de sostenir que tots els dies fossin intensos, profunds, apassionats. Necessitem la banalitat per a comparar-la amb la transcendència. O qui sap si no és això és quelcom tan radicalment distint que la imaginació no hi arriba.